El procés de creació literària és diferent en cada obra. Cada llibre necessita el seu temps i te’l diu. Cada llibre és una guerra diferent. Cadascú ho fa com pot. Quan estic escrivint, no tinc termini ni deixo que me’l fixin.
Amb el temps n’aprens. Quan ets jove, tens pressa per publicar. En aquest ofici, però, la pressa no té cap sentit. Tinc un pacte amb l’editor, amb aquest i amb els anteriors que he tingut, que és que no em demanin mai com tinc les novel·les.
Si escrius sense presses, els personatges van creixent, es van ficant a la història, en formen part, t’aconsellen. Es va elaborant el llibre mentre el vaig escrivint, mentre va creixent. Les trames, les històries, també van evolucionant.
Què li sembla que va suposar la Fira de Frankfurt del 2007 per a la literatura catalana col·lectivament? I per a vostè? Vostè ja tenia part de l’obra traduïda a diferents idiomes, abans de la fira de Frankfurt.
Frankfurt, des d’un punt de vista col·lectiu, per a la literatura catalana, va ser un esdeveniment molt important. I les coses no pintaven gaire bé amb els consellers que hi havia. Al final, amb l’entrada de l’equip d’en Bargalló la cosa es va redreçar. Hi va haver crítiques perquè des de Madrid no es podia permetre que alguna cosa ens anés bé. I polèmiques artificials.
La Fira de Frankfurt va servir per normalitzar la presència internacional de la literatura catalana. Els alemanys deien, amb aquella ironia, i veient l’empenta amb què ens ho agafàvem, que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets d’Estat més ben guardats per Espanya.
Les traduccions són importants? És important per a un autor veure’s traduït a diferents llengües? O creu que és millor que hi hagi traduccions a idiomes amb molts milions de parlants?
Umberto Eco va dir que la llengua d’Europa és la traducció. A Europa, hi ha un centenar de llengües. El fet de ser traduït em fa feliç. Ja sigui a l’albanès, com a l’eslovè, el francès o l’espanyol.
Els ponts entre les llengües que no són multimilionàries són importants, perquè si no, tot es reduiria a l’anglès, el francès, l’alemany, una mica d’italià, d’espanyol i de polonès, que són les úniques llengües europees que parlen més de 40 milions de persones. Ser traduït a qualsevol llengua és important per a l’escriptor: ingresses en una nova manera d’entendre el món, la que ofereix la comunitat de parlants d’aquesta llengua, siguin molts o pocs, aquests parlants.
Hi ha llibres que sembla que passin inadvertits fins que, de cop i volta, apareixen notícies que diuen que se n’han venut 25.000 en un altre idioma. Per què passa, això?
Et podria dir el meu cas. Les veus del Pamano, pel que en sé, ha venut uns cinquanta mil exemplars en català. No està gens malament, perquè l’aixeta està oberta i el llibre continua ben viu. Doncs bé: només en alemany ja se n’han venut vora tres-centes mil còpies. És normal? Sí. La indústria editorial alemanya és potentíssima i el seu mercat és de noranta milions de consumidors molt lectors. El problema no és que aquí en venguem menys: el probema és si els llibres que comprem els lectors catalans, en igualtat de condicions, són en català o ens decantem pel castellà, si les llibreries dediquen prou espai a l’edició en català; si escriure i llegir en català té prestigi al propi país. Aquí és on hem de furgar. No és una qüestió de milers d’exemplars. Si veiessis la mitjana de vendes dels escriptors francesos (en el seu conjunt, no els supervendes que arriben a tot el món) veuries que és com a tot arreu, com aquí, com a Itàlia, com a Dinamarca.
Creu que ara es llegeix més que abans o no?
Cada vegada es llegeix més. Fa cent anys, llegien quatre persones. Ara, el quaranta per cent de la gent es declara lectora. Hi ha molta gent que llegeix, hi ha un índex d’alfabetització elevat, les biblioteques estan plenes, hi ha sistemes informals per a intercanviar lectures, com el bookcrossing. Tot plegat vol dir que la gent llegeix.
La quantitat de blocs que hi ha amb relació als llibres i a la lectura també són un indicador de la lectura actual. Hi ha blocs institucionals, com el “Què llegeixes?” (www.quellegeixes.cat), i d’altres de persones que en el seu bloc particular pengen les seves opinions sobre els llibres que han llegit, què els ha semblat… Això també demostra la vitalitat de la literatura.
I al costat de tot això, és cert, també hi ha gent que es vanta, o que confessa, que no ha llegit mai cap llibre.
Com veu el país, avui?
Ens en sortim i ens en sortirem. Un país es vertebra sobretot per la cultura. És i es vertebra si sap construir un imaginari col·lectiu. Un país que organitza i relaciona les persones: treballa, imagina, culturitza, cohesiona, entreté i vivifica. I integra els nouvinguts, si ho volen, en aquestes activitats. Hi ha centenars d’entitats, amb milers de persones, que dediquen hores i esforços per a mantenir-les vives. El país també és això i no només les audiències de Telecinco, no només la castellanització preocupant. És la xarxa d’ateneus, d’esbarts, de cercles, d’associacions, d’entitats de tota mena allò que manté la idea de país. Si no, com és que no hem estat engolits pels estats que ens volen dissoldre?
Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem, sense abaixar la guàrdia. Perquè la xarxa és prou densa.
Vostè, a més de novel·les, ha escrit guions de sèries de televisió però també de cinema. Ha fet de guionista de La granja, d’Estació d’enllaç, de Crims i de La Teranyina, entre d’altres.
La granja és la primera telesèrie de llarg recorregut, entesa com a tal, no només de TV3, sinó també de l’Estat espanyol. La vam crear a partir d’una intuïció d’en Joaquim Maria Puyal. La idea era fer alguna cosa com Veïns. Va ser una sèrie que va durar 4 anys, del 1989 al 1993.
Després va venir Estació d’enllaç, que va estar en antena cinc anys. I Crims, que va durar tres mesos, en horari clandestí.
Miro de compaginar la literatura amb el guionatge. Tenen similituds: en tots dos casos parlem d’inventar mons, personatges, sentiments, històries… La feina de guionista és la d’un creador de mons que els ha de posar a disposició del realitzador perquè els converteixi en la seva obra personal. En canvi, en literatura tot depèn de tu i l’única eina que fas servir, l’única, és el llenguatge.
Quina de les seves obres considera que és la més reeixida?
Això vindria a ser com preguntar a quin fill estimes més.
Normalment, amb la darrera obra és amb la que es té el lligam més fort, perquè és en la qual se sumen totes les experiències, els coneixements… Però jo em quedo amb tot el que he escrit. I amb el que escriuré.
