Cinemacat.cat és una pel·lícula molt diferent del que havia fet fins ara, és el meu primer llargmetratge documental. Raval Raval... i Estenent Ponts ja tenien, en part, forma de documental sense ser-ho exactament. Cinemacat.cat neix de la meva preocupació per la situació endèmica del nostre cinema. Creia que era una sensació que podia ser extrapolable als altres cineastes catalans. Per fer-lo em vaig entrevistar amb 58 directors i productors catalans de totes les generacions. N’ha quedat un intens documental de dues hores, però hi ha més de 50 hores de material rodat.
En el documental es parla de la història del cinema català i també es debat la situació actual i de futur d’aquest cinema. Hi ha cinema català des del 1896 i també n’hi va haver durant el franquisme, adaptant-se a la situació, és clar! Lògicament, la que en va sortir més perjudicada va ser la llengua.
Vaig comprovar que la part històrica interessava i sorprenia molt a la gent, i tinc pensat fer una mena de monografies sobre el nostre cinema i els nostres cineastes, en format de programa televisiu, que es titularà Memòria del cinema català. Seria bo que hi hagués molta participació de la Filmoteca, i que quedi com a material de consulta.
Crec, modestament, que Cinemacat.cat ha representat un toc d’atenció. No vull dir que perquè s’hagi fet aquest documental les coses hagin de canviar, però ara s’ha aprovat el Projecte de llei del cinema, on s’hi reflecteixen tots els temes dels que es parla en el documental. El projecte de llei és important i necessari. Crec que serà difícil un gran canvi per culpa dels distribuïdors i els exhibidors o de les multinacionals americanes que estan molt ben acostumades, perquè hauran de pagar per una cosa que fins ara tenen de franc, que és la nostra llengua. La Generalitat, fins ara, pagava el doblatge de les poques pel·lícules que es feien en català, en pagava la publicitat, i ni tan sols així no van aconseguir convèncer les “majors” americanes de la necessitat de fer-ho. Si no els paguen no doblen per por que neixi la reivindicació lògica de les altres llengües de l’Estat o d’altres llocs d’Europa.
Què prefereix, el V.O.S.C. o el doblatge?
Versió original subtitulada, sempre! L’origen del doblatge és feixista, es va imposar en temps de Franco, Hitler i Mussolini per a unificar la llengua i per evitar ingerències de llengües estrangeres… Les pel·lícules s’han de veure en versió original per poder valorar totalment el treball dels actors, ja que una part importantíssima de la seva feina és la veu. En un festival de cinema mai no donarien un premi de interpretació a un actor que estigués “doblat”.
La majoria de les meves pel·lícules s’han fet en català i s’han doblat al castellà per motius de distribució i exhibició a la resta de l’Estat. I pot semblar curiós, però havent-hi la “versió espanyola”, a Llatinoamèrica, on no doblen les pel·lícules, han preferit les versions originals en català subtitulades. Entenc que els subtítols poden generar certes dificultats a algunes persones, com és el fet de llegir i seguir la pel·lícula alhora… Però això es resol aviat amb el costum.
Què li sembla la nova llei del cinema?
La nova llei del cinema té moltes coses interessants. Crec sincerament que serà molt difícil aconseguir el 50% de català i castellà. Els distribuïdors, els exhibidors i les “majors” s’hi oposaran. Són empreses privades i ho entenen com qualsevol negoci normal i corrent, no com a part d’un fet cultural; costarà de convèncer-los per fer un canvi.
Seria molt bo que es creés una xarxa pública de cinemes de la mateixa manera en tenim una de biblioteques. Existeixen moltes sales municipals, que poden passar pel·lícules en format DVD, com el Cinema Catalunya, aquí a Terrassa. El Coronel Macià, per exemple, a part d’un sol cinema d’una cadena privada que la voler estrenar –en català– a Barcelona, va tenir una àmplia carrera comercial a través de moltes d’aquestes sales que hi ha arreu de Catalunya. Els distribuïdors i exhibidors ja han avançat que aquest circuit públic serà competència deslleial, que l’administració no s’ha de ficar en temes d’exhibició, però no sé de què es queixen: estem parlant de pel·lícules que, en general, no els interessen, ja sigui pel tipus de pel·lícules o perquè són en català.
Quina era la situació de la normativa fins ara?
Totes les meves pel·lícules havien tingut versió catalana i versió castellana. Es donava una subvenció pel fet de projectar un determinat nombre de passis d’una pel·lícula en català, a Catalunya. Els productors volen tenir totes les subvencions possibles, cosa que és raonable. Per a tenir-les, les ordenances diuen que les pel·lícules siguin parlades en català almenys en un 51%. Això va funcionar fins a Raval, Raval..., on es parlen 8 llengües. A Raval, Raval... només es parla en català en un 39%. Calia, doncs, doblar-la fins al 51% per a poder obtenir la subvenció. A Raval, Raval... precisament el que es feia era mostrar quina és la realitat del Raval. Fer que alguns dels personatges, que en molts casos s’interpretaven a ells mateixos, parlessin entre ells en una llengua que no era la seva (per exemple, els pakistanesos del Raval parlen urdú) desvirtuava completament la pel·lícula. Vaig intentar que es pogués resoldre amb subtítols, però no es va acceptar, perquè la normativa deia que calia que fos “parlada” en català en un 51%. Es va acabar doblant, i jo considero que no és la mateixa pel·lícula. D’aquí va nàixer Cinemacat.cat. Sovint dic –mig en broma, mig seriosament– que l’acompliment de la normativa de subvencions em va generar “una crisi d’identitat”: resultava que jo no estava fent cinema català! Jo, de sempre, tinc clar qui sóc i què intento fer. I és cinema català!
Què és i què representa l’Acadèmia del Cinema Català?
L’Acadèmia del Cinema Català pot ser una bona eina. Hi ha molt poca unió dins del sector. Tothom va molt a la seva. Hi ha tres associacions de productors que, finalment, ara s’han federat per anar més a una. L’Acadèmia ha de ser un pas important per fer un front unitari, per afrontar els problemes conjuntament tot el sector. Si hi som tots, que encara no hi som, però hi hauríem de ser, podrem fer lobby per la nova llei i per moltes altres coses. Sempre s’ha dit que la unió fa la força. L’Acadèmia del Cinema Espanyol, per exemple, ha demostrat que ha acabat fent un reconeixement al cinema espanyol i li ha donat pes específic, amb la qual cosa han acabat aconseguint més difusió i més espectadors pel cinema espanyol.
Com són les relacions amb TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació?
TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació sempre han tingut una actitud de suport al cinema català, potser més per obligació que per convicció. Ara crec que les coses estant canviant, apareix aquesta convicció, i hi ha una aposta clara i decidida. Hi ha hagut moments en què això no era així: el mateix dia que s’estrenava Raval Raval... obrien els titulars del TNmigdia parlant de l’estrena del James Bond de torn, i ni una sola notícia d’una pel·lícula catalana que també s’estrenava aquell dia... i en la qual TV3 hi participava econòmicament!
Fets com que la transmissió dels Premis Gaudí es fes en prime time i des dels mateixos platós de TV3, n’és una bona mostra, d’aquesta nova etapa. Hi ha, per exemple, una diferència important entre coproduir una pel·lícula o només comprar-ne els drets d’antena per emetre-la. Actualment estan demostrant el seu compromís, amb la coproducció, amb la promoció...
Vostè té una trajectòria dilatada en el món del cinema…
Al principi vaig treballar molts anys com a ajudant de direcció i estava considerat un dels millors. L’escot va ser la meva primera pel·lícula com a director, era una pel·lícula més d’encàrrec que d’autor. Amb La Teranyina vaig adaptar una novel·la de Jaume Cabré, i suposava un canvi qualitatiu important cap a un cinema més personal, tot i ser una adaptació literària. Aquest salt es va consolidar amb Havanera una història original per la qual vaig comptar també com a coguionistes amb en Jaume Cabré, Jaume Fuster i Vicenç Villatoro. Però la indústria del cinema català no és gaire gran i, per tant, es feia molt difícil seguir per aquest camí. Vaig fer algunes comèdies, era el que hi havia, el que m’oferien, però no era el cinema que m’agradava més fer. Volia fer un cinema més personal, però és el que hi havia. I també cal menjar!
Vaig estar uns quants anys sense fer cap pel·lícula, treballant més per televisió o en el terreny de la docència. Del 2005 ençà, hi ha hagut un canvi fonamental en la meva trajectòria. M’he proposat plantejar-me projectes més modestos, però que jo trobo més interessants i més personals. Raval Raval... és un projecte de pressupost baix, implicat amb la problemàtica social del meu entorn quotidià. Cinemacat.cat també segueix aquesta línia, igual que la pel·lícula que estic preparant actualment, Morir sense morir. Un cinema que reflecteixi una realitat que ens envolta, que generi debat, reflexió, opinió...
Morir sense morir barrejarà ficció i documental amb una història basada en fets reals al voltant de l’eutanàsia o mort digna. Són dues línies argumentals que s’acaben trobant i que confegeixen una història complexa: la història d’una noia en estat vegetatiu permanent que vol morir dignament, i la de testimonis documentals sobre casos d’aquests últims mesos.
ESTENENT PONTS
Estenent Ponts és una aproximació similar a la que vaig fer al barri del Raval, però a Ca n’Anglada. Reflecteix la realitat d’un barri, també barrejant ficció i documental amb persones que s’interpreten a si mateixes, barrejades amb actors. Jo crec que Estenent Ponts encara que sigui una pel·lícula feta específicament per a Terrassa, no és un producte estrictament local. Si es volgués projectar dins els circuits comercials podria funcionar, perquè és el reflex de molts barris de moltes ciutats catalanes o d’arreu.
Vostè manté els vincles amb Terrassa?
Tot i que fa uns anys que no hi visc, sempre he mantingut els vincles amb Terrassa, fins i tot a quasi totes les meves pel·lícules hi apareixen actors o, si més no, gent vinculada a Terrassa. Jo vaig nàixer a la plaça Vella, al costat mateix del Sant Esperit, on hi havia la Llibreria Verdaguer (ara hi ha una sucursal de Caixa de Terrassa), i a Terrassa hi tinc la família, amics i molta gent coneguda… Em sento molt terrassenc, i en faig bandera. Els meus inicis en el món social i cultural estan vinculats als Amics de les Arts i al seu Cine Club durant molts anys, a les dècades dels 70 i els 80. De fet, els primers curts que vaig fer en 35 mm., els va produir el Cine Club d’Amics de les Arts, juntament amb en Josep Maria Forn, el conegut director i productor.
