Isaac Albert i Agut, Portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya i Tinent d’Alcalde

Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat, per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa en els últims anys.

“Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi”

L’Acció compleix 40 exemplars.

Molt contents. És un fet molt important. 40 exemplars i més de 13 anys sortint d’una forma ininterrompuda cada trimestre. La recuperació de la històrica capçalera “L’Acció” va significar recuperar un mitjà de comunicació vinculat a l’esquerra nacional a Terrassa, editat per Fraternitat Republicana de Terrassa, fundadora d’ERC, l’any 1931. L’Acció ha estat el company de viatge d’ERC de Terrassa en 14 anys de política municipal. Molts anys, molta feina i molts articles escrits per informar i donar veu a l’esquerra nacional, a l’independentisme de la ciutat de Terrassa. Esperem fer molts exemplar més, i voldria recordar les persones que durant aquests 14 anys han fet possible que l’Acció sortís puntualment cada trimestre. Els impulsors, amb el Ramon Arribas al capdavant, amb Toni Martinez, Cesc Poch, Meritxell Busqueta, Marta Jaén, Gerard Manel Khil i Joan Lluch. I els que durant aquests 14 anys d’una manera o una altra hi han participat i/o seguim participant-hi: Jaume Pallerols, Pere Cardús, Marius Massallè, Marc Ferrer, Raquel Garcia, Jordi Antolí, Núria Garcia, Joan Costa, Alexandra Vallugera, Jordi Centelles, Lluís Paloma, Joana Arribas, Marta Molina, Jaume Canyameras, Anna Parés, Rafel Casanova, Montse Pujol, Miquel Ferreres, Carles Feiner, Carles Caballero, Koldo Corbera. A tots, moltes gràcies i moltes felicitats.

14 anys d’Esquerra a l’Ajuntament de Terrassa, dels quals 8 a l’oposició, i 6, de moment, al govern. Quin balanç en fas? Esquerra és clau en la presa de decisions?

En 14 anys han passat moltes coses en aquesta ciutat, i ERC −primer des de l’oposició i després des del govern− hi ha participat d’una forma activa, positiva, amb voluntat de construir ciutat, d’aportar punts de vista diferents, sent lleials sempre als nostres projectes i intentant donar resposta al màxim d’aspiracions. Som un partit amb una clara vocació de transformació social, compromès amb la ciutat i el país. Políticament parlant, en els últims 15 anys hi ha dos fets que alteren la vida política de la ciutat. El primer és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament, l’any 1995, després de 56 anys, i el segon és l’entrada d’ERC al govern de la ciutat, l’any 2003. Hem aportat una nova manera de governar, de relacionar-se i de viure i veure la ciutat. En aquests 14 anys el balanç és molt positiu, la nostra empremta roman en moltes polítiques i decisions que s’han pres. ERC, atesa la nostra capacitat demostrada de gestió, de treball i de discurs, ha de treballar deixant de banda complexos i prejudicis per passar a ser un partit central, que no de centre, de la política terrassenca. Igual que en unes eleccions nacionals som la tercera força política de la ciutat, l’objectiu és ser-ho, també, a les municipals. Els bons projectes polítics són la suma dels anteriors, i nosaltres tenim un bon projecte polític i la capacitat i la voluntat de liderar, de ser els hereus, de ser el relleu polític que lideri la Terrassa del present i del futur.

Com valores els canvis, les transformacions de la ciutat en aquests anys?

Aquests anys han portat a una evident transformació de la nostra ciutat. Una transformació urbanística i social de les més importants del país. Una transformació, però, poc liderada des del sector públic. Per entendre’ns: si la crisi actual l’haguéssim tingut fa 15 o 20 anys la ciutat que tindríem en l’actualitat no tindria res a veure. Seguiríem tenint els vapors, les fàbriques al centre de la ciutat, seguiríem amb la ciutat trista i grisa que teníem. Això, en part és comprensible, ja que evidentment el sector privat juga un paper important en processos de transformació urbanística.

En una ciutat com Terrassa, no pot ser que des de l’administració pública no tinguem els instruments per desenvolupar espais i transformar-los, i haver de deixar que tot quedi en mans d’altres. En el segle XXI, en la gestió moderna, hi ha instruments suficients per incidir des del sector públic, i conjuntament amb el sector privat, en els projectes de ciutat. El capital risc, empreses mixtes, etc. I hem de ser clars: la ciutat, i, evidentment, els seu habitants no n’han tret prou profit. Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa els últims anys. Una transformació social important, també. Molt ràpida. El procés de globalització econòmica i la immigració han comportat i comporten canvis importants a la ciutat. I hem sabut donar resposta, i hem de seguir sabent donar respostes. Trepitjant el carrer, escoltant la gent i fent política de veritat, de la bona. I la política, l’acció política de la bona, no està al servei dels interessos individuals dels ciutadans, sinó dels col·lectius. Quan prenem decisions, cal tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Sí. Però també des de la correcta interpretació i gestió de les necessitats. I moltes vegades les necessitats no són explícites, i, moltes vegades, en una alta proporció, la satisfacció de les mateixes comporta prendre decisions no acceptades ni volgudes per determinats segments socials. Dit d’una altra manera: l’interès general, gairebé per definició, no coincideix amb l’interès particular. Si treballem per la cohesió, la inclusió social, el benestar, la convivència i la igualtat d’oportunitats, cal no perdre de vista aquest conflicte d’interessos.

Quins valors aporta ERC en la presa de decisions, en la gestió?

La modernitat, l’eficiència, la transparència, l’agilitat administrativa, la proximitat, la informació, la comunicació i l’eficàcia són valors d’ERC, i són valors que hem de saber transmetre a la ciutadania.

Volem seguir impulsant polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en les polítiques socials, en el creixement sostenible, en la convivència i en la identitat municipal i de país. Terrassa és un projecte viu, un projecte en construcció que reinterpreta la realitat diàriament.

En aquests moments de crisi, com està la ciutat? Igual que les transformacions de què parlàvem, la crisi actual, ens marca el futur de la ciutat?

Segurament no és bo transmetre segons quins missatges però les coses són com són, i som davant d’una crisi d’abast incalculable, global i transversal que provocarà canvis socials inevitables i necessaris. I la ciutat, Terrassa, per la seva composició social de mercat laboral, en pateix i en patirà les conseqüències d’una forma més dura i crua que altres ciutats. A Terrassa, l’atur ha crescut més del 60%, afecta més de 17.600 persones, més del doble d’ara fa un any, una taxa d’atur del 16% de la població activa, amb la pèrdua de més de 7.000 llocs de treball, la baixa de més de 600 autònoms en només un any. A això hi hem d’afegir el descens d’un 25% del ritme de creació de nous negocis i la pèrdua neta de més de 700 empreses que donaven feina en el territori.

És el que tenim, i crec que cometríem un error si sota una suposada necessitat de donar missatges positius amaguéssim la realitat. Ara bé, de les crisis, evidentment, se’n surt enfortit. Crisi significa canvi, i hem de ser capaços de gestionar aquests canvis i incidir-hi. A nivell municipal això és complicat, difícil, però no podem dimitir de ser nosaltres qui prenguem les regnes del nostre futur i el dirigim cap allà on volem anar. Els últims 30 anys hem treballat dur i fort per consolidar la democràcia, per consolidar un sistema educatiu de qualitat, per universalitzar la salut, per crear empreses i llocs de treball, per consolidar l’estat del benestar, la igualtat d’oportunitats, etc., però fins aquí hem arribat. La que estem vivint és una crisi de model, de model econòmic, productiu, medi ambiental −en definitiva, de model social−, i hem de ser capaços de canviar o transformar aquest model. Sóc molt conscient que, en moments com l’actual, se’ns fa molt difícil pensar en el futur, ja que la gestió del dia a dia no ens deixa temps per pensar cap on volem anar i com hi volem anar, i més en un ajuntament on els problemes, les urgències, tenen noms i cognoms i et truquen a la porta. Hem de ser capaços de buscar solucions, de gestionar les urgències que tenim a curt termini, però també és el moment de dedicar més hores i més esforços a definir quin futur volem per la ciutat. Ara, en aquests moments de dificultat, el que ens toca és treballar perquè el futur de Terrassa i dels terrassencs sigui el més pròsper possible. Però no ens enganyem. Necessitem garantir als ciutadans els serveis necessaris per viure bé i en igualtat d’oportunitats; en cal posar les condicions òptimes i necessàries perquè les empreses puguin desenvolupar els seus projectes, però això, amb la realitat política del país, no és possible. Siguem clars… Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi.

Aquestes transformacions i aquesta crisi també han afectat i afecten el país. Què ens espera?

Com et deia, som davant d’una crisi global, però igual que crec que Terrassa la viurà diferent que altres ciutats del país, el país també la viurà d’una forma diferent a altres països. Terrassa i Catalunya han estat sempre una ciutat i un país industrial. La indústria, que tan sols fa deu anys representava el 33% de l’estructura laboral de Terrassa, se situa en l’actualitat al voltant del 18%. De Catalunya, no en tinc les dades, però passa alguna cosa semblant. Som menys industrials. I això no és bo.

Ens hem de marcar objectius clars i ambiciosos que passen per pensar i construir un futur millor, més sostenible, que faci front als grans reptes socials, econòmics i mediambientals que tenim davant nostre, al mateix temps que busquem solucions, que donem resposta a un present complex, exigent i competitiu. No podem seguir perpetuant les diferències socials, no podem seguir perpetuant una política industrial basada en la gran empresa estrangera que precaritza el mercat laboral sota la façana d’una suposada solvència, no podem seguir perpetuant un model financer que tira la pedra i amaga la mà, no podem seguir perpetuant un model de vida que ens destrueix, a nosaltres i al nostre entorn.

En definitiva quan parlem de construcció nacional, parlem d’això, de la capacitat de construir país i de donar resposta als ciutadans; hem de tenir la capacitat, la voluntat i, sobretot, la valentia de mirar més enllà sense perdre de vista l’avui.

Creus que en aquests moments la gent està interessada en els temes que centren l’actualitat política: finançament, estatut, etcètera?

No ho sé…, però els hauria d’interessar. Quan parlem de l’estatut o del finançament, estem parlant del present i futur del país, o sigui, del seu. És cert que a algú li interessa insistir a dir que allò de què parlem alguns polítics no són les coses que realment interessen a la gent. Això vol dir que hi ha algú que deu decidir què és el que interessa a la gent…, oi?

És cert que, a vegades, des de la política fem les coses complicades, poc digeribles per a la ciutadania, però jo penso tot el contrari. Mai no havíem parlat de coses tan properes a la ciutadania. Per exemple, interessa com arribar a final de mes? Sí, oi? Si a Catalunya hem de pagar per poder accedir a serveis que en altres llocs són gratuïts, jo entenc que parlar de balances fiscals, de finançament, d’impostos que van i no tornen i d’inversions estatals no fetes, realment ha d’interessar a la gent. Interessa tenir una feina estable i amb un sou digne? Sí, oi? I què és posar els mitjans per evitar les deslocalitzacions? I donar suport a les petites i mitjanes empreses, que són les que ocupen la major part dels treballadors i treballadores de casa nostra? I fomentar les polítiques d’autoocupació i de creació d’empreses? I les polítiques de formació a l’empresa? Si parlem del mercat de treball i les seves condicions és, precisament, perquè interessen a la gent, i més en aquests moments. Interessa poder moure’s per anar a la feina, per anar a comprar, per anar al cinema, per anar de vacances? Sí, oi? I què és defensar unes infraestructures que ens permetin una mobilitat sostenible? Què és voler un sistema viari i ferroviari no radial, que permeti la connexió de les nostres poblacions sense haver de passar necessàriament per Barcelona (això quan no ens toca passar per Madrid, com en el cas de l’aeroport…)? Si parlem d’infraestructures, d’inversions, de gestió de l’aeroport i de la xarxa ferroviària és, precisament, perquè interessa a la gent.

Interessa atendre els fills i la gent gran, sobretot quan no podem fer-ho nosaltres mateixos perquè som a la feina? Sí, oi? I què és la Llei de la dependència, millor dit, la llei de la independència: la llei de serveis socials, impulsada des d’aquí, des de Catalunya, per garantir que totes les persones que siguin dependents i/o els familiars tinguin accés a un ajut. Si parlem del finançament és per poder donar resposta a totes aquestes qüestions. Si parlem de finançament, si parlem de l’estatut, de les balances fiscals, del concert econòmic, etc., és perquè pensem en el benestar, en l’equitat de les polítiques socials, en la igualtat d’oportunitats. I penso que aquestes són les coses que haurien d’interessar a la ciutadania.

El finançament, l’estatut, el país; la nova organització municipal, les polítiques socials, mediambientals, la nova forma de relacionar-se amb la ciutadania, la modernitat, la transparència, a la ciutat; són aportacions i canvis que no s’entendrien sense el paper que juga ERC a les institucions. Aquest valor afegit que dius que representa ERC, el percep la societat?

Bé, jo crec que és innegable que Esquerra ha jugat un paper important i decisiu en la política catalana i terrassenca dels últims anys. Un paper valent i decidit, no sempre ben entès, que ha donat com ha resultat una evolució i una transformació del discurs polític a Catalunya i a Terrassa. Hem aportat al govern del país, i al de la ciutat, un projecte nacional, integrador, inclusiu, civil i no ètnic. Hem treballat al país, però d’una forma clara en els darrers temps també a la ciutat, per situar la nació com un espai d'adscripció voluntària, on ningú no ha de renunciar a res per ser també terrassenc o terrassenca, català o catalana.

És cert que tota transformació, tota evolució, és resultat de diverses causes, algunes de provocades, altres de generacionals, de cansament, de fi de lideratges, etc. Que el ciutadà no percebi aquest fet, em preocupa perquè, al cap i a la fi, un es presenta a unes eleccions per guanyar-les i per poder seguir fent i aplicant les polítiques que pensa que són les millors pel país o la ciutat; però moltes vegades el ciutadà percep el que llegeix, veu o té assumit sense fer-ne cap mena d’anàlisi. La feina nostra és fer que ho percebi, que ho valori i que ho tingui en compte. En aquest país, i en aquesta ciutat també, un té la sensació que tot el que diuen els senyors del PSC o els de CiU va a missa. Tenen una legitimitat reconeguda i guanyada en totes les seves actuacions, que té més a veure amb la rutina, amb el fet que tots dos han manat durant molts anys, que en la seva capacitat de fer-ho bé. I això ho hem de canviar.

Antoni Verdaguer

Què va representar Cinemacat.cat en la seva trajectòria?

Cinemacat.cat és una pel·lícula molt diferent del que havia fet fins ara, és el meu primer llargmetratge documental. Raval Raval... i Estenent Ponts ja tenien, en part, forma de documental sense ser-ho exactament. Cinemacat.cat neix de la meva preocupació per la situació endèmica del nostre cinema. Creia que era una sensació que podia ser extrapolable als altres cineastes catalans. Per fer-lo em vaig entrevistar amb 58 directors i productors catalans de totes les generacions. N’ha quedat un intens documental de dues hores, però hi ha més de 50 hores de material rodat.

En el documental es parla de la història del cinema català i també es debat la situació actual i de futur d’aquest cinema. Hi ha cinema català des del 1896 i també n’hi va haver durant el franquisme, adaptant-se a la situació, és clar! Lògicament, la que en va sortir més perjudicada va ser la llengua.

Vaig comprovar que la part històrica interessava i sorprenia molt a la gent, i tinc pensat fer una mena de monografies sobre el nostre cinema i els nostres cineastes, en format de programa televisiu, que es titularà Memòria del cinema català. Seria bo que hi hagués molta participació de la Filmoteca, i que quedi com a material de consulta.

Crec, modestament, que Cinemacat.cat ha representat un toc d’atenció. No vull dir que perquè s’hagi fet aquest documental les coses hagin de canviar, però ara s’ha aprovat el Projecte de llei del cinema, on s’hi reflecteixen tots els temes dels que es parla en el documental. El projecte de llei és important i necessari. Crec que serà difícil un gran canvi per culpa dels distribuïdors i els exhibidors o de les multinacionals americanes que estan molt ben acostumades, perquè hauran de pagar per una cosa que fins ara tenen de franc, que és la nostra llengua. La Generalitat, fins ara, pagava el doblatge de les poques pel·lícules que es feien en català, en pagava la publicitat, i ni tan sols així no van aconseguir convèncer les “majors” americanes de la necessitat de fer-ho. Si no els paguen no doblen per por que neixi la reivindicació lògica de les altres llengües de l’Estat o d’altres llocs d’Europa.

Què prefereix, el V.O.S.C. o el doblatge?

Versió original subtitulada, sempre! L’origen del doblatge és feixista, es va imposar en temps de Franco, Hitler i Mussolini per a unificar la llengua i per evitar ingerències de llengües estrangeres… Les pel·lícules s’han de veure en versió original per poder valorar totalment el treball dels actors, ja que una part importantíssima de la seva feina és la veu. En un festival de cinema mai no donarien un premi de interpretació a un actor que estigués “doblat”.

La majoria de les meves pel·lícules s’han fet en català i s’han doblat al castellà per motius de distribució i exhibició a la resta de l’Estat. I pot semblar curiós, però havent-hi la “versió espanyola”, a Llatinoamèrica, on no doblen les pel·lícules, han preferit les versions originals en català subtitulades. Entenc que els subtítols poden generar certes dificultats a algunes persones, com és el fet de llegir i seguir la pel·lícula alhora… Però això es resol aviat amb el costum.

Què li sembla la nova llei del cinema?

La nova llei del cinema té moltes coses interessants. Crec sincerament que serà molt difícil aconseguir el 50% de català i castellà. Els distribuïdors, els exhibidors i les “majors” s’hi oposaran. Són empreses privades i ho entenen com qualsevol negoci normal i corrent, no com a part d’un fet cultural; costarà de convèncer-los per fer un canvi.

Seria molt bo que es creés una xarxa pública de cinemes de la mateixa manera en tenim una de biblioteques. Existeixen moltes sales municipals, que poden passar pel·lícules en format DVD, com el Cinema Catalunya, aquí a Terrassa. El Coronel Macià, per exemple, a part d’un sol cinema d’una cadena privada que la voler estrenar –en català– a Barcelona, va tenir una àmplia carrera comercial a través de moltes d’aquestes sales que hi ha arreu de Catalunya. Els distribuïdors i exhibidors ja han avançat que aquest circuit públic serà competència deslleial, que l’administració no s’ha de ficar en temes d’exhibició, però no sé de què es queixen: estem parlant de pel·lícules que, en general, no els interessen, ja sigui pel tipus de pel·lícules o perquè són en català.

Quina era la situació de la normativa fins ara?

Totes les meves pel·lícules havien tingut versió catalana i versió castellana. Es donava una subvenció pel fet de projectar un determinat nombre de passis d’una pel·lícula en català, a Catalunya. Els productors volen tenir totes les subvencions possibles, cosa que és raonable. Per a tenir-les, les ordenances diuen que les pel·lícules siguin parlades en català almenys en un 51%. Això va funcionar fins a Raval, Raval..., on es parlen 8 llengües. A Raval, Raval... només es parla en català en un 39%. Calia, doncs, doblar-la fins al 51% per a poder obtenir la subvenció. A Raval, Raval... precisament el que es feia era mostrar quina és la realitat del Raval. Fer que alguns dels personatges, que en molts casos s’interpretaven a ells mateixos, parlessin entre ells en una llengua que no era la seva (per exemple, els pakistanesos del Raval parlen urdú) desvirtuava completament la pel·lícula. Vaig intentar que es pogués resoldre amb subtítols, però no es va acceptar, perquè la normativa deia que calia que fos “parlada” en català en un 51%. Es va acabar doblant, i jo considero que no és la mateixa pel·lícula. D’aquí va nàixer Cinemacat.cat. Sovint dic –mig en broma, mig seriosament– que l’acompliment de la normativa de subvencions em va generar “una crisi d’identitat”: resultava que jo no estava fent cinema català! Jo, de sempre, tinc clar qui sóc i què intento fer. I és cinema català!

Què és i què representa l’Acadèmia del Cinema Català?

L’Acadèmia del Cinema Català pot ser una bona eina. Hi ha molt poca unió dins del sector. Tothom va molt a la seva. Hi ha tres associacions de productors que, finalment, ara s’han federat per anar més a una. L’Acadèmia ha de ser un pas important per fer un front unitari, per afrontar els problemes conjuntament tot el sector. Si hi som tots, que encara no hi som, però hi hauríem de ser, podrem fer lobby per la nova llei i per moltes altres coses. Sempre s’ha dit que la unió fa la força. L’Acadèmia del Cinema Espanyol, per exemple, ha demostrat que ha acabat fent un reconeixement al cinema espanyol i li ha donat pes específic, amb la qual cosa han acabat aconseguint més difusió i més espectadors pel cinema espanyol.

Com són les relacions amb TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació?

TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació sempre han tingut una actitud de suport al cinema català, potser més per obligació que per convicció. Ara crec que les coses estant canviant, apareix aquesta convicció, i hi ha una aposta clara i decidida. Hi ha hagut moments en què això no era així: el mateix dia que s’estrenava Raval Raval... obrien els titulars del TNmigdia parlant de l’estrena del James Bond de torn, i ni una sola notícia d’una pel·lícula catalana que també s’estrenava aquell dia... i en la qual TV3 hi participava econòmicament!

Fets com que la transmissió dels Premis Gaudí es fes en prime time i des dels mateixos platós de TV3, n’és una bona mostra, d’aquesta nova etapa. Hi ha, per exemple, una diferència important entre coproduir una pel·lícula o només comprar-ne els drets d’antena per emetre-la. Actualment estan demostrant el seu compromís, amb la coproducció, amb la promoció...

Vostè té una trajectòria dilatada en el món del cinema…

Al principi vaig treballar molts anys com a ajudant de direcció i estava considerat un dels millors. L’escot va ser la meva primera pel·lícula com a director, era una pel·lícula més d’encàrrec que d’autor. Amb La Teranyina vaig adaptar una novel·la de Jaume Cabré, i suposava un canvi qualitatiu important cap a un cinema més personal, tot i ser una adaptació literària. Aquest salt es va consolidar amb Havanera una història original per la qual vaig comptar també com a coguionistes amb en Jaume Cabré, Jaume Fuster i Vicenç Villatoro. Però la indústria del cinema català no és gaire gran i, per tant, es feia molt difícil seguir per aquest camí. Vaig fer algunes comèdies, era el que hi havia, el que m’oferien, però no era el cinema que m’agradava més fer. Volia fer un cinema més personal, però és el que hi havia. I també cal menjar!

Vaig estar uns quants anys sense fer cap pel·lícula, treballant més per televisió o en el terreny de la docència. Del 2005 ençà, hi ha hagut un canvi fonamental en la meva trajectòria. M’he proposat plantejar-me projectes més modestos, però que jo trobo més interessants i més personals. Raval Raval... és un projecte de pressupost baix, implicat amb la problemàtica social del meu entorn quotidià. Cinemacat.cat també segueix aquesta línia, igual que la pel·lícula que estic preparant actualment, Morir sense morir. Un cinema que reflecteixi una realitat que ens envolta, que generi debat, reflexió, opinió...

Morir sense morir barrejarà ficció i documental amb una història basada en fets reals al voltant de l’eutanàsia o mort digna. Són dues línies argumentals que s’acaben trobant i que confegeixen una història complexa: la història d’una noia en estat vegetatiu permanent que vol morir dignament, i la de testimonis documentals sobre casos d’aquests últims mesos.

ESTENENT PONTS

Estenent Ponts és una aproximació similar a la que vaig fer al barri del Raval, però a Ca n’Anglada. Reflecteix la realitat d’un barri, també barrejant ficció i documental amb persones que s’interpreten a si mateixes, barrejades amb actors. Jo crec que Estenent Ponts encara que sigui una pel·lícula feta específicament per a Terrassa, no és un producte estrictament local. Si es volgués projectar dins els circuits comercials podria funcionar, perquè és el reflex de molts barris de moltes ciutats catalanes o d’arreu.

Vostè manté els vincles amb Terrassa?

Tot i que fa uns anys que no hi visc, sempre he mantingut els vincles amb Terrassa, fins i tot a quasi totes les meves pel·lícules hi apareixen actors o, si més no, gent vinculada a Terrassa. Jo vaig nàixer a la plaça Vella, al costat mateix del Sant Esperit, on hi havia la Llibreria Verdaguer (ara hi ha una sucursal de Caixa de Terrassa), i a Terrassa hi tinc la família, amics i molta gent coneguda… Em sento molt terrassenc, i en faig bandera. Els meus inicis en el món social i cultural estan vinculats als Amics de les Arts i al seu Cine Club durant molts anys, a les dècades dels 70 i els 80. De fet, els primers curts que vaig fer en 35 mm., els va produir el Cine Club d’Amics de les Arts, juntament amb en Josep Maria Forn, el conegut director i productor.

Jaume Cabré, escriptor

Entre cada un dels seus llibres hi ha un parèntesi de força anys. Molts escriptors treuen un llibre l’any i vostè es pren el seu temps entre novel·la i novel·la.

El procés de creació literària és diferent en cada obra. Cada llibre necessita el seu temps i te’l diu. Cada llibre és una guerra diferent. Cadascú ho fa com pot. Quan estic escrivint, no tinc termini ni deixo que me’l fixin.

Amb el temps n’aprens. Quan ets jove, tens pressa per publicar. En aquest ofici, però, la pressa no té cap sentit. Tinc un pacte amb l’editor, amb aquest i amb els anteriors que he tingut, que és que no em demanin mai com tinc les novel·les.

Si escrius sense presses, els personatges van creixent, es van ficant a la història, en formen part, t’aconsellen. Es va elaborant el llibre mentre el vaig escrivint, mentre va creixent. Les trames, les històries, també van evolucionant.

Què li sembla que va suposar la Fira de Frankfurt del 2007 per a la literatura catalana col·lectivament? I per a vostè? Vostè ja tenia part de l’obra traduïda a diferents idiomes, abans de la fira de Frankfurt.

Frankfurt, des d’un punt de vista col·lectiu, per a la literatura catalana, va ser un esdeveniment molt important. I les coses no pintaven gaire bé amb els consellers que hi havia. Al final, amb l’entrada de l’equip d’en Bargalló la cosa es va redreçar. Hi va haver crítiques perquè des de Madrid no es podia permetre que alguna cosa ens anés bé. I polèmiques artificials.

La Fira de Frankfurt va servir per normalitzar la presència internacional de la literatura catalana. Els alemanys deien, amb aquella ironia, i veient l’empenta amb què ens ho agafàvem, que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets d’Estat més ben guardats per Espanya.

Les traduccions són importants? És important per a un autor veure’s traduït a diferents llengües? O creu que és millor que hi hagi traduccions a idiomes amb molts milions de parlants?

Umberto Eco va dir que la llengua d’Europa és la traducció. A Europa, hi ha un centenar de llengües. El fet de ser traduït em fa feliç. Ja sigui a l’albanès, com a l’eslovè, el francès o l’espanyol.

Els ponts entre les llengües que no són multimilionàries són importants, perquè si no, tot es reduiria a l’anglès, el francès, l’alemany, una mica d’italià, d’espanyol i de polonès, que són les úniques llengües europees que parlen més de 40 milions de persones. Ser traduït a qualsevol llengua és important per a l’escriptor: ingresses en una nova manera d’entendre el món, la que ofereix la comunitat de parlants d’aquesta llengua, siguin molts o pocs, aquests parlants.

Hi ha llibres que sembla que passin inadvertits fins que, de cop i volta, apareixen notícies que diuen que se n’han venut 25.000 en un altre idioma. Per què passa, això?

Et podria dir el meu cas. Les veus del Pamano, pel que en sé, ha venut uns cinquanta mil exemplars en català. No està gens malament, perquè l’aixeta està oberta i el llibre continua ben viu. Doncs bé: només en alemany ja se n’han venut vora tres-centes mil còpies. És normal? Sí. La indústria editorial alemanya és potentíssima i el seu mercat és de noranta milions de consumidors molt lectors. El problema no és que aquí en venguem menys: el probema és si els llibres que comprem els lectors catalans, en igualtat de condicions, són en català o ens decantem pel castellà, si les llibreries dediquen prou espai a l’edició en català; si escriure i llegir en català té prestigi al propi país. Aquí és on hem de furgar. No és una qüestió de milers d’exemplars. Si veiessis la mitjana de vendes dels escriptors francesos (en el seu conjunt, no els supervendes que arriben a tot el món) veuries que és com a tot arreu, com aquí, com a Itàlia, com a Dinamarca.

Creu que ara es llegeix més que abans o no?

Cada vegada es llegeix més. Fa cent anys, llegien quatre persones. Ara, el quaranta per cent de la gent es declara lectora. Hi ha molta gent que llegeix, hi ha un índex d’alfabetització elevat, les biblioteques estan plenes, hi ha sistemes informals per a intercanviar lectures, com el bookcrossing. Tot plegat vol dir que la gent llegeix.

La quantitat de blocs que hi ha amb relació als llibres i a la lectura també són un indicador de la lectura actual. Hi ha blocs institucionals, com el “Què llegeixes?” (www.quellegeixes.cat), i d’altres de persones que en el seu bloc particular pengen les seves opinions sobre els llibres que han llegit, què els ha semblat… Això també demostra la vitalitat de la literatura.

I al costat de tot això, és cert, també hi ha gent que es vanta, o que confessa, que no ha llegit mai cap llibre.

Com veu el país, avui?

Ens en sortim i ens en sortirem. Un país es vertebra sobretot per la cultura. És i es vertebra si sap construir un imaginari col·lectiu. Un país que organitza i relaciona les persones: treballa, imagina, culturitza, cohesiona, entreté i vivifica. I integra els nouvinguts, si ho volen, en aquestes activitats. Hi ha centenars d’entitats, amb milers de persones, que dediquen hores i esforços per a mantenir-les vives. El país també és això i no només les audiències de Telecinco, no només la castellanització preocupant. És la xarxa d’ateneus, d’esbarts, de cercles, d’associacions, d’entitats de tota mena allò que manté la idea de país. Si no, com és que no hem estat engolits pels estats que ens volen dissoldre?

Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem, sense abaixar la guàrdia. Perquè la xarxa és prou densa.

Vostè, a més de novel·les, ha escrit guions de sèries de televisió però també de cinema. Ha fet de guionista de La granja, d’Estació d’enllaç, de Crims i de La Teranyina, entre d’altres.

La granja és la primera telesèrie de llarg recorregut, entesa com a tal, no només de TV3, sinó també de l’Estat espanyol. La vam crear a partir d’una intuïció d’en Joaquim Maria Puyal. La idea era fer alguna cosa com Veïns. Va ser una sèrie que va durar 4 anys, del 1989 al 1993.

Després va venir Estació d’enllaç, que va estar en antena cinc anys. I Crims, que va durar tres mesos, en horari clandestí.

Miro de compaginar la literatura amb el guionatge. Tenen similituds: en tots dos casos parlem d’inventar mons, personatges, sentiments, històries… La feina de guionista és la d’un creador de mons que els ha de posar a disposició del realitzador perquè els converteixi en la seva obra personal. En canvi, en literatura tot depèn de tu i l’única eina que fas servir, l’única, és el llenguatge.

Quina de les seves obres considera que és la més reeixida?

Això vindria a ser com preguntar a quin fill estimes més.

Normalment, amb la darrera obra és amb la que es té el lligam més fort, perquè és en la qual se sumen totes les experiències, els coneixements… Però jo em quedo amb tot el que he escrit. I amb el que escriuré.