Felicitats, en primer lloc, pel Premi Ramon Llull que va guanyar la teva novel·la L’últim patriarca, el passat 31 de gener, a Andorra la Vella.
L’últim patriarca és una novel·la amb personatges vigents? Fins a quin punt el que escrius a la novel·la es pot traslladar a la realitat diària?
Els personatges que creem sempre són una barreja de components de personalitat, circumstàncies vitals, etc. que existeixen en realitat, però potser no en una sola persona. Agafem característiques de diferents persones per fer-ne personatges.
Mai no es crea del tot i alhora mai no es representa la realitat tal com és. El llenguatge mateix ja representa una “traïció” a la realitat, però a nivell de contingut està tot inventat. Només ens queda jugar a barrejar realitat i irrealitat fins a no saber on comença l’una i on acaba l’altra.
El passat dia 11 de març, al programa de ràdio “El cafè de la república”, amb en Joan Barril, comentaves que per tu escriure novel·les és divertit, que, si no, ja no t’hi dedicaries. Com ho fas compatible amb la teva feina de mediadora cultural? D’on treus el temps per poder fer totes les coses que fas?
Fins ara ha estat a base de renunciar a temps d’oci i, bàsicament, de dormir. És molt angoixant la sensació de no poder tenir prou temps pel que realment t’apassiona, per escriure.
Et vols dedicar a l’escriptura de manera professional? Creus que és viable?
No sé si és viable, potser ho serà, però en tot cas no escrivint novel·les. Hi ha moltes vies per escriure. Al nostre país, per exemple, gairebé tots els escriptors fan d’articulistes.
Entre el teu primer llibre Jo també sóc catalana, del 2004, i aquesta novel·la, L’últim patriarca, creus que hi ha punts de trobada? Tot i que una novel·la sempre es basa més en la fantasia, hi ha elements de tu en els dos llibres. T’és útil com a referent?
Són dos llibres molt diferents, però beuen d’una mateixa realitat, que és la que jo conec i la que he tingut molt a prop. També han estat processos molt diferents, suposo que cada llibre es presenta com vol.
Creus que et pots convertir en el referent d’una generació de noies que també han arribat a Catalunya per reagrupament familiar i que es poden trobar desubicades, almenys durant un temps?
No ho sé, fa de mal dir. A mi m’agradaria que aquesta generació de nois i noies tingués referents molt variats, de manera que no haguessin de créixer pensant-se que el món que els envolta és dels d’aquí, i que ells s’han de conformar a fer un paper que no els va.
Com es pot fer per aconseguir que aquestes noies, i també els nois, sentin que pertanyen tant a una banda com a l’altra, sense necessitat de renunciar al seu origen, però sense per això ser menys catalans? Tu ho has aconseguit?
Vaig preguntar a Sami Naïr fins quan s’és immigrant, i ell em va contestar que “fins que la societat que m’envolta no deixi de considerar-m’hi”. El problema no són ells, el problema és un entorn que els envolta que creu que la identitat és excloent, que els obliga a definir-se, a alinear-se a un “bàndol” o a l’altre sense que això tingui gaire sentit. Per tal que ells o els seus fills ho tinguin millor, que ja no hagin de parlar de tot això, és tota la societat catalana la que ha de canviar la percepció que en té.
