Nascut a Vilafranca del Penedès, mai no ha arribat a exercir de capellà al Penedès, tot i que confessa la seva intenció de tornar-hi.
La seva primera destinació va ser Santa Perpètua de Mogoda, com a seminarista. Més tard, va ser diaca a Mollet i posteriorment va anar a la Garriga, on va ser ordenat capellà. Durant gairebé 20 anys va fer de capellà al Vallès Oriental: Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt – Palaudàries, Caldes de Montbui i Sentmenat. D’aquí, cap a Terrassa, en un salt de comarca i de població. És arxiprest de Terrassa al Sant Esperit i, actualment, rector de Sant Pere i de la parròquia d’Ullastrell.
(Confidencial: Mossèn Josep Pausas arriba puntualíssim a la cita. Comencem a parlar i em demana que li parli de tu. Haig de confessar que em costa.
Quan li van dir que el destinaven a Terrassa va tenir por, perquè era un canvi molt important “en un poble tan gran i amb tanta gent”. Però diu que va ser molt ben acollit i que va intentar integrar-se ràpidament, seguint-ho tot. És un ferm defensor de “el despatx és al carrer”. Ara li costa molt anar ràpid d’un lloc a l’altre, perquè molta gent el para pel carrer i fan petar la xerrada.)
Deu anys després d’arribar a Terrassa, en un salt important en la seva carrera com a capellà, com veu la ciutat, amb tots els canvis que s’han viscut durant aquest temps?
A Ca n’Anglada s’ha notat moltíssim l’arribada de gent magribina, de musulmans, tot i que l’impacte sobre la parròquia ha estat amb la població vinguda de Sudamèrica, que ha suposat un rejoveniment important de la parròquia. Peruans, colombians, equatorians… són molt actius, i a la missa del diumenge fins i tot arriben a superar en nombre la gent autòctona. Són molt bona gent, amb moltes ganes de participar, i precisament participant de les activitats de la parròquia se senten acollits i intervenen en altres activitats de la ciutat. Tenen una manera d’apropar-se a la religió, a la fe, a l’Evangeli més sentimental que la nostra, que som més freds. Ells tenen més tirada a fer promeses, a fer processons, a sentir més veneració pels capellans… Nosaltres som més austers, més freds, més distants…
Amb els musulmans és més complicat de relacionar-s’hi, perquè la seva manera de fer, a través de l’imam, ens fa una mica més difícil l’aproximació. De totes maneres, sempre he pensat que parlant la gent s’entén. I això s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, a tot arreu.
Així, vostè defensa el diàleg interreligiós? Vostè va participar en una taula rodona titulada “Religió i ciutadania”, organitzada per ERC Terrassa, on es van asseure junts un musulmà, un evangèlic, una baha’i, un catòlic, l’administració i un polític. Una bona combinació, no troba?
Si es té ganes de dialogar, tot és possible. I això és el que he intentat fer tota la vida. Sóc amic de molta gent que no té fe, o que tenim diferents punts de vista sobre la vida, sobre la política…, i m’agrada aquesta diferència, perquè ens enriqueix a tots, a l’amistat, a nosaltres mateixos. En un altre nivell, és el mateix que aplico cada dia quan trec el despatx al carrer, que és on crec que ha de ser. Fer sermons, discursos, documents…, no és el que se’ns demana més. Se’ns demana que siguem propers, que ens posem en contacte.
Què en pensa dels alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica espanyola, la Conferència Episcopal Espanyola? No fa gaires dies va haver-hi eleccions i va sortir guanyador Rouco Varela. Creu que encara endurirà més la seva línia de discurs i actuació?
No conec Rouco Varela personalment, encara que és evident que és d’una línia més dura que Blázquez, que era l’anterior president de la CEE. No podem mantenir la tensió entre l’Església i l’Estat, igual que no es pot mantenir la tensió entre l’Església i l’Ajuntament, com havia passat en algun moment amb les obres de les Esglésies de Sant Pere.
Presentar-se com qui sempre té la raó impedeix el diàleg i provoca cansament i desercions entre els mateixos catòlics. Ara el que ens caldria és, més aviat, tornar a Jerusalem, tornar a Jesucrist, tornar a l’evangeli. La figura de Jesús continua sent molt vàlida.
A vegades solapem el missatge de Crist amb altres paraules que no s’haurien hagut de dir.
L’Església no hauria de caure en errors, en què ja havia caigut en temps passats. Es diu que el gat escaldat amb l’aigua tèbia en té prou. Tot ha canviat, i no es pot voler fer entrar el missatge de Jesús, ni tampoc viure amb tanta tensió. No anirem enlloc amb tanta tensió.
Sóc el primer que dono la raó a la gent que em diu que aquestes actituds deceben. El principal és Jesús i el seu evangeli. No hem d’adoptar aquestes actituds tan bel•ligerants, dramàtiques i de fa més de 70 anys. Això només pot dur a l’anticlericalisme, a vegades per culpa de la mateixa Església.
Cal redescobrir l’autèntica fe i l’autèntica religiositat. Si la gent marxa, per alguna cosa deu ser. L’església hauria de treballar el llenguatge adequat per dirigir-se a la gent del segle XXI. No podem recuperar un llenguatge de fa més de dos segles.
La llibertat religiosa ha de ser un fet claríssim. No podem imposar; hem de presentar, proposar, oferir, i qui vulgui que vingui. I no passa res, si no vénen. Cal que trobem la paraula justa perquè vulguin venir.
El clergat jove que estem tenint ara, precisament, és gent molt clàssica, fins i tot un pèl antiga.
Les crisis vocacionals… potser caldrà obrir altres camins pastorals. Potser hauríem de buscar noves fórmules. Potser caldrà que el laic agafi més paper, més pes. Que tots participem del sacerdoci, no tant la jerarquia. Tothom té la seva funció i sembla que tot això es torna a recuperar.
Què li han semblat les demostracions de força que la Conferència Episcopal Espanyola ha fet al llarg de la darrera legislatura, intentant posar en escac el govern?
En relació amb les manifestacions, els catalans tenim més sentit del ridícul, ens costa més manifestar-nos. No sóc gaire partidari de treure la gent al carrer, jo no aniria a les manifestacions. Sembla que la història es repeteixi, després del Concili Vaticà II. Avui tot és bastant diferent. El clero és força conservador, ara. Els joves tornen enrere. Tot és més classic. Les actuacions, alguns seglars, l’apologètica, la defensa acèrrima… El Concili Vaticà II va suposar una gran obertura. Els deu fer la sensació que han perdut el temps i volen tornar enrere, però no connecten amb la majoria, sinó només amb uns quants. Potser se senten amenaçats per altres confessions religioses, i per això reculen; si el mateix fundador era l’home de pau…
Església i Estat han d’estar separats, només faltaria. El que sí que hem de defensar és el binomi fe – cultura. No es trepitgen, al contrari. La fe es pot mirar des dels ulls de la cultura, i la cultura des dels ulls de la fe. L’Església i els seus representants han de ser uns ciutadans més dins l’Estat. No han, no hem de tenir cap tipus de privilegi. L’Església catòlica és majoritària, però la resta de confessions han de ser tractades igual. El fet religiós no es pot silenciar, però cal separar-lo de la política i de l’Estat. L’ésser humà necessita transcendir amb alguna cosa. La cultura religiosa s’ha d’ensenyar a les escoles, però la fe s’ha d’ensenyar des de les famílies, enteses en un sentit ampli.
Què pensa de tres persones importants per a l’Església com són el pare Cassià M. Just, el bisbe Pere Casaldàliga i el papa Benet XVI, tots ells diferents?
Pare Cassià M. Just: Era, és, un referent. No només per a la comunitat monàstica, sinó també per a l’Església de Catalunya, per a la comunitat a qui ha escoltat, a qui ha animat, a qui ha ofert l’Evangeli des de la seva vida. Com he dit, un referent.
Pere Casaldàliga: Tant de bo molts bisbes seguissin el tarannà del bisbe Pere. Immers en la seva diòcesi, amb la seva gent, els ha defensat arriscant la seva vida. El trobarem a faltar quan ja no hi sigui, ara que ja és un home gran. Falta gent així, per fer que creguin que confiïn, que s’hi apunti més gent.
Papa Benet XVI, Ratzinger: Teòleg d’una profunditat impressionant. Té una gran capacitat d’anàlisi, una gran lucidesa. Les seves encícliques són profundes. Té les coses clares. Com a teòleg, és el millor. Aprofundeix en la ciència de Déu, però a diferència del seu predecessor, Joan Pau II, no li agraden les masses i li costa connectar amb el gran públic.
La seva primera destinació va ser Santa Perpètua de Mogoda, com a seminarista. Més tard, va ser diaca a Mollet i posteriorment va anar a la Garriga, on va ser ordenat capellà. Durant gairebé 20 anys va fer de capellà al Vallès Oriental: Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt – Palaudàries, Caldes de Montbui i Sentmenat. D’aquí, cap a Terrassa, en un salt de comarca i de població. És arxiprest de Terrassa al Sant Esperit i, actualment, rector de Sant Pere i de la parròquia d’Ullastrell.
(Confidencial: Mossèn Josep Pausas arriba puntualíssim a la cita. Comencem a parlar i em demana que li parli de tu. Haig de confessar que em costa.
Quan li van dir que el destinaven a Terrassa va tenir por, perquè era un canvi molt important “en un poble tan gran i amb tanta gent”. Però diu que va ser molt ben acollit i que va intentar integrar-se ràpidament, seguint-ho tot. És un ferm defensor de “el despatx és al carrer”. Ara li costa molt anar ràpid d’un lloc a l’altre, perquè molta gent el para pel carrer i fan petar la xerrada.)
Deu anys després d’arribar a Terrassa, en un salt important en la seva carrera com a capellà, com veu la ciutat, amb tots els canvis que s’han viscut durant aquest temps?
A Ca n’Anglada s’ha notat moltíssim l’arribada de gent magribina, de musulmans, tot i que l’impacte sobre la parròquia ha estat amb la població vinguda de Sudamèrica, que ha suposat un rejoveniment important de la parròquia. Peruans, colombians, equatorians… són molt actius, i a la missa del diumenge fins i tot arriben a superar en nombre la gent autòctona. Són molt bona gent, amb moltes ganes de participar, i precisament participant de les activitats de la parròquia se senten acollits i intervenen en altres activitats de la ciutat. Tenen una manera d’apropar-se a la religió, a la fe, a l’Evangeli més sentimental que la nostra, que som més freds. Ells tenen més tirada a fer promeses, a fer processons, a sentir més veneració pels capellans… Nosaltres som més austers, més freds, més distants…
Amb els musulmans és més complicat de relacionar-s’hi, perquè la seva manera de fer, a través de l’imam, ens fa una mica més difícil l’aproximació. De totes maneres, sempre he pensat que parlant la gent s’entén. I això s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, a tot arreu.
Així, vostè defensa el diàleg interreligiós? Vostè va participar en una taula rodona titulada “Religió i ciutadania”, organitzada per ERC Terrassa, on es van asseure junts un musulmà, un evangèlic, una baha’i, un catòlic, l’administració i un polític. Una bona combinació, no troba?
Si es té ganes de dialogar, tot és possible. I això és el que he intentat fer tota la vida. Sóc amic de molta gent que no té fe, o que tenim diferents punts de vista sobre la vida, sobre la política…, i m’agrada aquesta diferència, perquè ens enriqueix a tots, a l’amistat, a nosaltres mateixos. En un altre nivell, és el mateix que aplico cada dia quan trec el despatx al carrer, que és on crec que ha de ser. Fer sermons, discursos, documents…, no és el que se’ns demana més. Se’ns demana que siguem propers, que ens posem en contacte.
Què en pensa dels alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica espanyola, la Conferència Episcopal Espanyola? No fa gaires dies va haver-hi eleccions i va sortir guanyador Rouco Varela. Creu que encara endurirà més la seva línia de discurs i actuació?
No conec Rouco Varela personalment, encara que és evident que és d’una línia més dura que Blázquez, que era l’anterior president de la CEE. No podem mantenir la tensió entre l’Església i l’Estat, igual que no es pot mantenir la tensió entre l’Església i l’Ajuntament, com havia passat en algun moment amb les obres de les Esglésies de Sant Pere.
Presentar-se com qui sempre té la raó impedeix el diàleg i provoca cansament i desercions entre els mateixos catòlics. Ara el que ens caldria és, més aviat, tornar a Jerusalem, tornar a Jesucrist, tornar a l’evangeli. La figura de Jesús continua sent molt vàlida.
A vegades solapem el missatge de Crist amb altres paraules que no s’haurien hagut de dir.
L’Església no hauria de caure en errors, en què ja havia caigut en temps passats. Es diu que el gat escaldat amb l’aigua tèbia en té prou. Tot ha canviat, i no es pot voler fer entrar el missatge de Jesús, ni tampoc viure amb tanta tensió. No anirem enlloc amb tanta tensió.
Sóc el primer que dono la raó a la gent que em diu que aquestes actituds deceben. El principal és Jesús i el seu evangeli. No hem d’adoptar aquestes actituds tan bel•ligerants, dramàtiques i de fa més de 70 anys. Això només pot dur a l’anticlericalisme, a vegades per culpa de la mateixa Església.
Cal redescobrir l’autèntica fe i l’autèntica religiositat. Si la gent marxa, per alguna cosa deu ser. L’església hauria de treballar el llenguatge adequat per dirigir-se a la gent del segle XXI. No podem recuperar un llenguatge de fa més de dos segles.
La llibertat religiosa ha de ser un fet claríssim. No podem imposar; hem de presentar, proposar, oferir, i qui vulgui que vingui. I no passa res, si no vénen. Cal que trobem la paraula justa perquè vulguin venir.
El clergat jove que estem tenint ara, precisament, és gent molt clàssica, fins i tot un pèl antiga.
Les crisis vocacionals… potser caldrà obrir altres camins pastorals. Potser hauríem de buscar noves fórmules. Potser caldrà que el laic agafi més paper, més pes. Que tots participem del sacerdoci, no tant la jerarquia. Tothom té la seva funció i sembla que tot això es torna a recuperar.
Què li han semblat les demostracions de força que la Conferència Episcopal Espanyola ha fet al llarg de la darrera legislatura, intentant posar en escac el govern?
En relació amb les manifestacions, els catalans tenim més sentit del ridícul, ens costa més manifestar-nos. No sóc gaire partidari de treure la gent al carrer, jo no aniria a les manifestacions. Sembla que la història es repeteixi, després del Concili Vaticà II. Avui tot és bastant diferent. El clero és força conservador, ara. Els joves tornen enrere. Tot és més classic. Les actuacions, alguns seglars, l’apologètica, la defensa acèrrima… El Concili Vaticà II va suposar una gran obertura. Els deu fer la sensació que han perdut el temps i volen tornar enrere, però no connecten amb la majoria, sinó només amb uns quants. Potser se senten amenaçats per altres confessions religioses, i per això reculen; si el mateix fundador era l’home de pau…
Església i Estat han d’estar separats, només faltaria. El que sí que hem de defensar és el binomi fe – cultura. No es trepitgen, al contrari. La fe es pot mirar des dels ulls de la cultura, i la cultura des dels ulls de la fe. L’Església i els seus representants han de ser uns ciutadans més dins l’Estat. No han, no hem de tenir cap tipus de privilegi. L’Església catòlica és majoritària, però la resta de confessions han de ser tractades igual. El fet religiós no es pot silenciar, però cal separar-lo de la política i de l’Estat. L’ésser humà necessita transcendir amb alguna cosa. La cultura religiosa s’ha d’ensenyar a les escoles, però la fe s’ha d’ensenyar des de les famílies, enteses en un sentit ampli.
Què pensa de tres persones importants per a l’Església com són el pare Cassià M. Just, el bisbe Pere Casaldàliga i el papa Benet XVI, tots ells diferents?
Pare Cassià M. Just: Era, és, un referent. No només per a la comunitat monàstica, sinó també per a l’Església de Catalunya, per a la comunitat a qui ha escoltat, a qui ha animat, a qui ha ofert l’Evangeli des de la seva vida. Com he dit, un referent.
Pere Casaldàliga: Tant de bo molts bisbes seguissin el tarannà del bisbe Pere. Immers en la seva diòcesi, amb la seva gent, els ha defensat arriscant la seva vida. El trobarem a faltar quan ja no hi sigui, ara que ja és un home gran. Falta gent així, per fer que creguin que confiïn, que s’hi apunti més gent.
Papa Benet XVI, Ratzinger: Teòleg d’una profunditat impressionant. Té una gran capacitat d’anàlisi, una gran lucidesa. Les seves encícliques són profundes. Té les coses clares. Com a teòleg, és el millor. Aprofundeix en la ciència de Déu, però a diferència del seu predecessor, Joan Pau II, no li agraden les masses i li costa connectar amb el gran públic.
