La Marissa Josa és terrassenca, té 59 anys i ha dedicat tota la seva vida a la interpretació. És actriu i professora de tècnica vocal i interpretació a l’Institut del Teatre de Terrassa, i ha estat directora del Centre Dramàtic del Vallès. És una persona molt activa dins el món del teatre a la nostra ciutat, en els últims mesos ha creat una associació al voltant del Centre d’Arts Escèniques (La Dramàtica), del que n’és la presidenta.
D’on sorgeix la idea de l’associació? Podries fer una mica d’història i explicar el teu punt de vista sobre el Centre d’Arts Escèniques (CAET)?
Gràcies per oferir-me l’oportunitat de fer una reflexió sobre aquests temes i permeteu-me de ser sincera i directa. Sempre m’ha fet por parlar, em paralitzo, perquè penso que potser el que diré farà que el projecte no tiri endavant. Però jo i la majoria dels que som en aquesta associació som gent treballadora de la cultura, i ja tenim el nostre lloc, no pretenem viure d’aquest Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET), sinó acompanyar-lo, fer-lo créixer sa, fort i atractiu. També sabem el que no volem que sigui. Potser no s’entén des dels càrrecs polítics que encara hi hagi persones disposades a regalar les seves hores i la seva energia en un projecte en el qual es creu, i la lectura que se’n fa és de ganes de protagonisme o altres ambicions secretes. Això és fruit d’una ignorància absoluta del que realment ens belluga a fer aquest dispendi d’energia. Personalment, aquest terreny ja el tinc cobert, quan surto a escena sóc tant protagonista com vull.
Sintetitzant, quan la democràcia començava a organitzar-se amb els partits polítics, els col·lectius compromesos amb la cultura, amb empenta creativa i organització espontània, a partir de l’esforç personal sense retribucions, i sobretot dels projectes amb ideologia, il·lusió, rigor i generositat, trobaven el seu espai per respirar, i empenta per articular-se ajudats per l’administració. D’ací sorgeixen a Terrassa el Festival de Jazz, l’Institut del Teatre, el Teatre Alegria, el Centre Dramàtic, etc., i els seus espais.
La companyia teatral El Globus segueix aquest periple. Neix en el si de l’entitat Amics de les Arts de Terrassa, durant el període anomenat de teatre independent; amb els anys es va professionalitzar i posteriorment renuncia al seu nom i a la seva independència per, juntament amb la nova creació de l’escola d’arts dramàtiques de l’Institut del Teatre a Terrassa, passar a ser el Centre Dramàtic del Vallès, centre de producció teatral amb voluntat pública.
Els polítics, entretant, deixaven fer, sense mullar-se gaire pel que fa a entrar seriosament en el projecte cultural ideològic del país i la seva distribució territorial. Per tant, els impulsos des de la ciutadania eren més o menys canalitzats, se’ls donava suport i es generava un panorama sense planificació, però viu.
Quina és l’evolució fins a la creació del CAET?
En aquests moments el panorama ha canviat molt. Els polítics han de justificar els seus no minsos sous, i, com que necessiten conservar els seus llocs de poder, comencen a organitzar els recursos a partir d’uns criteris perversos, introdueixen elements de distorsió molt potents, i deixen els col·lectius amb les seves il·lusions, els seus projectes i la seva capacitat d’organitzar-se en un carreró sense sortida.
Ens movem en el món de la gestió, de les operacions de prestigi, de l’exigència de resultats sense tenir els coneixements ni els mitjans, i cal posar-se al dia per entendre el llenguatge i poder competir i vehicular qualsevol projecte. Però, és clar, el llenguatge del món artístic és molt diferent, i l’aprenentatge d’aquest nou llenguatge es fa difícil i provoca grans equivocacions i desviacions en els projectes. I ací comença a aparèixer la figura del gestor, que en alguns casos és una figura absolutament eficaç (com ha de ser) i que permet que els projectes artístics tinguin cabuda en els pressupostos. Però en d’altres, sorgeix un tipus de personatge amb equip i organització que pretén marcar la ideologia artística, els processos i els projectes. I és ací quan es comença a generar un procés d’anul·lació dels creadors per una total incompatibilitat i males maneres, i d’esgotament dels grups que dediquen la seva energia i el seu temps a tirar endavant projectes culturals de base i amb continuïtat. Surten els oportunistes. Els projectes històrics vius es deixen morir. I es discuteix si el gestor va per sobre o per sota del director artístic.
Desapareix el suport als projectes històrics, i apareixen les operacions de prestigi, aquests esdeveniments culturals inventats a partir d’alguna idea lluminosa, sense cap mena de repercussió que quedi en el temps i en els llocs, i que disposen sovint d’uns pressupostos molt generosos. I el que hauria de ser un espai de suma es converteix en un niu de malentesos, de protagonismes estranys, de pors, de recels i, en definitiva, de paralització dels projectes de base i de llarg termini. D’altra banda, aquesta absència de mapa cultural potencia un desordre absolut de tots els elements que juguen en aquest terreny, i els barreja sense saber diferenciar-los en espais adequats, quant a concepte. Això provoca comparacions impossibles, enveges injustificades, repartiments inadequats, en definitiva falta d’ubicació justa i equilibrada dels diversos elements culturals. I els efectes d’aquest mal són la impotència i la desconnexió dels artistes, a l’espera que bufin vents favorables, per no morir d’avorriment o de tristesa, o marxar i buscar en altres ciutats o països el que no s’aprecia en els propis.
I d’on neix l’associació?
El 2005, els que encara quedàvem del Centre Dramàtic constituïm una nova junta, provisional, per elaborar un projecte per aquesta nova etapa. Passem informació a un grup de persones (no a entitats ni a organitzacions, sinó a persones) sensibles i compromeses amb temes de cultura, i estudiem la possibilitat d’organitzar-nos a través d’una associació, amb l’objectiu d’anar donant forma a un projecte cultural contundent a nivell de ciutat, de país, ampli, amb vocació pública, al voltant de la producció teatral i amb totes les activitats possibles que es poden generar al seu voltant. La pedagogia, els forums, les relacions entre les diverses arts que podrien girar al voltant d’aquest projecte, la recaptació de públic, etc. D’ací neix l’associació La Dramàtica.
Recentment s’ha signat un conveni entre l’associació i l'Ajuntament.
Després de dos anys de treball aconseguim amb l'Ajuntament l’aprovació d’un projecte històric. La creació del Centre d’Arts de l’Espectacle de Terrassa, anomenat CAET, amb la implicació de les administracions, l'Ajuntament i la Generalitat. El Centre Dramàtic del Vallès renuncia al seu nom i a la seva activitat a favor d’aquest nou CAET, i signa un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament com a associació La Dramàtica. Elaborem un pla director que recull la història i formula els objectius, el funcionament i la filosofia d’aquest Centre d’Arts Escèniques en un document de 16 pàgines i signem un conveni de col·laboració entre l’associació La Dramàtica i l'Ajuntament. Fins ací tots hem fet els deures.
El present d’aquest projecte, que només té futur si es col·loca des de l’alcaldia com un projecte de ciutat, no està caminant gens bé. En els seus inicis ja s’ha deixat perdre una peça molt important, la figura del director Oriol Broggi, impulsor i creador del nou projecte, que l’ha conduït fins a aquesta darrera fase de consolidació amb les administracions. Persona d’una sensibilitat i d’una vàlua professional excepcional, gràcies a ell, per part de l’equip artístic, ha estat possible encapçalar amb garantia aquest CAET, ajudant a fer el traspàs del Centre Dramàtic cap a aquesta nova etapa. Un director que tenia els elements necessaris per tirar endavant un projecte d’aquestes característiques, nivell, singularitat, il·lusió, transparència, efectivitat, coherència i capacitat per engrescar. És una de les pèrdues més injustificades d’aquest projecte, que fa surar les grans dificultats que representa tirar endavant un projecte aprovat, però que no s’ha situat en el lloc que li pertoca per la seva importància i repercussió a Terrassa i a Catalunya.
Quina salut té l’Institut del Teatre?
Al costat d’aquest projecte ens trobem amb una escola superior d’Arts Dramàtiques de l’Institut del Teatre, d’on surten professionals amb llicenciatura, font important de nous valors creatius, que de mica en mica es deixa fagocitar pel de Barcelona, i es perd una especialitat troncal, com són els alumnes de text. Degut, d’una banda, a la introducció d’idees no treballades ni compartides per part de la direcció general de l’Institut (o sigui a nivell polític) que aposta per uns canvis que no ens afavoreixen gens. I, de l’altra, a una falta de mecanismes de defensa política des del territori mateix. Amb l’afebliment d’aquesta institució, el CAET també se’n ressent, ja que la seva existència és un factor de pes alhora de decidir apostar per un centre d’arts a Terrassa, i no a qualsevol altra població.
On es preveu que es desenvolupi el contingut del Pla Director del CAET?
L’altre tema important en aquest cas és el de l’espai, el teatre, la seu i la marca que possibilitin tirar endavant el projecte del CAET, i on se’l pugui reconèixer i situar. Des de 1986, l’únic espai teatral municipal a Terrassa ha estat el Teatre Alegria, que comparteix el cinquanta per cent de l’ocupació amb l’activitat escolar de l’Institut del Teatre. Així doncs, parlem que a Terrassa només hi ha mig teatre dedicat gairebé a tota l’activitat teatral de la ciutat. S’entén molt bé que és absolutament insuficient, per les dues parts. Sembla incomprensible pensar que hi hagi tan poques condicions per a poder desenvolupar l’activitat teatral de la ciutat, i per donar-la a conèixer amb tota la seva amplitud. Quan, tradicionalment, a través de les associacions privades com Sant Pere, Amics de les Arts, el Centre Social Catòlic, totes amb teatre propi, han sigut l’embrió de l’afició teatral terrassenca que esdevindria professional a partir de la implantació de l’Institut del Teatre, i que ha donat i dóna tants actors i actrius a la ciutat. Ara que es recupera el Teatre Principal, una molt bona iniciativa per part de l'Ajuntament, esperem que el CAET, aquest Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, que camina al costat del de Reus amb seu al Teatre Bartrina i el Teatre Fortuny, i el de Salt amb el Teatre de Salt, tots amb una arrencada brillant quant a promoció, pugui finalment tenir la seva seu en el lloc apropiat per expandir-se i construir un projecte diferenciat, atractiu, de qualitat i que aculli totes la riquesa d’activitats que sorgeixin al seu voltant, que es doni a conèixer degudament a la ciutat, i que s’afavoreixin les condicions per poder fidelitzar un públic.
Està clar que qui té la responsabilitat de marcar el nivell i el to d’aquest projecte, tant a l’àmbit de continguts com pressupostari, és l'Ajuntament. De moment l’aportació econòmica i els esforços d’organització són insuficients; això no hauria de representar un problema, almenys en el seu inici, sempre i quan es pactessin les condicions de corba ascendent en un futur immediat. Per aquí no hi ha informacions positives. D’altra banda, l’elecció del director, competència de l'Ajuntament i la Generalitat, hauria de respondre a una aposta clara de confiança a la persona escollida durant el període de contractació per poder desenvolupar en condicions i llibertat la seva etapa. I al finalitzar, o quan fos convenient, s’hauria de fer una valoració objectiva i profunda del resultats obtinguts. Aquest capítol tampoc avança. L’autonomia per poder gestionar els recursos i dirigir tot l’equip amb autoritat, condició indispensable per poder desenvolupar un projecte d’aquestes característiques, i que està demanada des del primer dia i en vies d’estudi per part de l’Ajuntament, no està resolta.
Sabem prou bé que les coses no es fan en un dia, i que tirar projectes endavant costa molt. Que treballar en equip entre l’administració i la ciutadania és complicat. Malgrat tot ací estem, amb ganes d’entendre’ns i de col·laborar activament, sempre i quan es camini en una direcció clara, vetllant perquè dels diners públics destinats a cultura se’n faci un bon ús. Creiem que aquest és un projecte del qual Terrassa podria estar-ne satisfeta, perquè és un referent diferenciat dels altres centres d’arts justament per la implicació de la gent que té al voltant i que està disposada a col·laborar per donar continguts a les activitats paral·leles, generar debats culturals i estats d’opinió per poder-se posicionar en front les mediocritats, i així articular discursos amb l’objectiu de vitalitzar, sanejar, canalitzar, manifestar, qüestionar, donar a conèixer i poder ampliar el nombre de persones amb ganes de tenir presència activa. Per això continuem ací.
Personal i intransferible:
La Marissa Josa ha viscut quasi tota la vida al carrer de la Unió, ara tan canviat; actualment viu a Viladecavalls, un poble tranquil on pot practicar una afició que l’apassiona, la jardineria. També li agrada molt llegir i anar al cinema. Però el que més li agrada fer són les classes d’interpretació que imparteix a l’Institut del Teatre de Terrassa.
