L’aigua ha estat un bé escàs al llarg de tota la història de la humanitat i sempre ha estat el motiu dels assentaments. Com és que ens n’adonem ara?
És cert; la història de la humanitat va lligada a la disponibilitat d’aigua. Per això, a Terrassa, per exemple, els primers assentaments humans els trobem fa 800 mil anys a Vallparadís, un indret que ja aleshores devia ser un riu. Però l’aigua no només ha provocat assentaments i, per tant, pobles i ciutats (quantes ciutats coneixem al costat d’un riu…!), sinó també guerres i conflictes. Encara avui el control sobre alguns rius genera tensions i conflictes larvats entre nacions: el Tigris i l’Èufrates (Turquia, Síria i Iraq), el Jordà (Israel i Palestina), el Ganges i el Brahmaputra (Índia i Bangla Desh), el Nil (Egipte, Sudan, Etiòpia, Kenya, Tanzània, Rwanda i Burundi), etc.
Per què fins ara, fins fa cinc anys, no hi ha hagut polítiques actives per part dels diferents governs per buscar fórmules que impliquin una menor despesa de l’aigua?
Doncs, segurament, perquè fins ara no ens n’ha faltat encara, d’aigua. Els països que en són més necessitats, perquè en tenen poca, l’han après a estalviar i a gestionar millor abans que nosaltres. Israel, per exemple, ja fa 40 anys que té una agricultura que estalvia l’aigua i la reaprofita fins a set vegades. O els països del Golf, que tracten amb tanta cura l’aigua de l’escassa pluja que reben com el petroli dels seus pous… Si aquí haguéssim patit sequeres més dures, també ens hauríem espavilat abans. Però cal recordar que també aquí ja fa molts segles que havíem après a aprofitar l’aigua. Des dels impluvis i els aqüeductes romans, passant pels patis i els aljubs àrabs, fins a les cisternes i els pous de les masies o les mines del subsòl de Terrassa.
Ara el que ens cal és saber gestionar l’oferta d’aigua més que no pas la demanda. No podem pretendre aportar més aigua per a tots els usos que en reclamen, sobretot per a usos que en reclamen molta: urbanitzacions amb piscines, camps de golf, segones residències, etc. L’aigua és un bé escàs, i cal dissenyar el nou urbanisme segons les disponibilitats hídriques del territori. El model de Terrassa, una ciutat compacta, és més estalviador d’aigua que no pas el model d’urbanisme difús, tipus urbanització (Matadepera o Sant Quirze, per exemple).
L’increment dels preus, com s’està fent amb l’electricitat, implicarà una reducció de la despesa? Afavoreix l’estalvi d’aigua una política de preus per trams?
Dissortadament, sovint només aprenem a valorar un recurs tan necessari, en aquest cas imprescindible, com és l’aigua, quan escasseja o quan és molt costós (generalment les dues coses van juntes!). Països del centre i del nord d’Europa paguen l’aigua dues i tres vegades més cara que nosaltres, tot i que en tenen més. Aquests països han après, per això mateix, a fer-ne un ús més racional. Cal pensar que si l’aigua fos tan cara com el petroli no tindríem el 10% o el 15% de pèrdues a les nostres xarxes de distribució.
En el cas de Terrassa, certament que la política de preus de l’aigua per trams ajuda a racionalitzar-ne l’ús domèstic. Allò que ens toca la butxaca ens ajuda a valorar-ho millor. Per això des de Medi Ambient de l’Ajuntament hem proposat un preu de l’aigua que gravi els qui en gasten en excés i que primi els qui n’estalvien. Així, fins a consums de 15 m3/trimestre, el preu és de 0,24 €/m3; entre 16 i 30 m3/trimestre de 0,60 €; i per sobre de 31 m3/trimestre de 1,02€/m3. Qui més aigua consumeix, que la pagui més cara!
Aquesta política de fiscalitat progressiva ens ha portat a un estalvi cada vegada més gran d’aigua. El consum domèstic d’aigua per habitant i dia ha passat dels 127 litres el 2002 als 112 litres el 2007. Som una de les ciutats amb un consum més baix, ben a prop ja dels 100 litres per habitant i dia, que és la quantitat que l’OMS considera mínima per assegurar la salut i la higiene de les persones.
Per què estem constantment adoctrinant la població sobre un nou consum, una nova cultura, una nova gestió, un nou sistema de potabilització, i ens fem enrere cada cop que cal prendre una decisió estratègica?
La situació que hem patit amb la sequera ha estat contradictòria. Tots estem d’acord en què l’anomenat Plan Hidrológico Nacional que va promoure l’anterior govern del PP és insostenible, ja que es basava en un model de desenvolupament urbanístic i econòmic desenrotllista. Per això en el seu moment tots ens vam oposar al transvasament de l’Ebre (sobre aquest tema, recomano la lectura del magnífic treball del professor Pedro Arrojo, El Plan Hidrológico Nacional: una cita frustrada con la historia. RBA, Barcelona, 2003).
En la recent situació de sequera, aquesta posició de fermesa contra el PHL ens ha pesat com una llosa a l’hora de prendre decisions necessàries i eficaces en una situació qualificada d’emergència nacional
Jo estic absolutament d’acord amb els principis del que anomenem nova cultura de l’aigua. Es tracta de fer un bon ús de l'aigua, evitar-ne pèrdues, reciclar-la, reutilitzar-la, aprofitar al màxim els aqüífers... És una política sostenible. Cal fer un ús racional de l'aigua i evitar dependre estructuralment dels transvasaments.
Però paral·lelament a aquestes polítiques d’estalvi i ús racional, em declaro partidari de les interconnexions entre conques. Som un país mediterrani, on les sequeres són endèmiques i connaturals amb el nostre clima. Hem d’estar preparats per a nous episodis d’emergència com el que hem patit recentment. La solució, doncs, passa per repartir millor l’aigua quan això sigui necessari.
D’altra banda, segons els experts, l'aigua està garantida a l'àrea metropolitana de Barcelona a partir de l'entrada en funcionament de la dessalinitzadora d’El Prat. Això permetrà, a la llarga, deixar d'usar aigua del Ter, recuperar els cabals ecològics del riu, i deixar de portar aigua de l’Ebre de manera regular. Però, insisteixo, cal tenir les conques interconnectades per tal d’assegurar l’abastament d’aigua a tots els territoris en casos d’emergència per sequera, que en tindrem!
La dessalinització és una solució a la sequera que anirem patint cada cop més, com més avanci el canvi climàtic?
Sí, efectivament, les dessalinitzadores són les instal·lacions que ens han de permetre tenir un cabal suficient i regular l’aigua per abastar la població de Catalunya. Un percentatge molt alt de la població catalana es concentra a la costa. Garantir prou aigua de qualitat per a aquesta població, ho podem fer de diferents maneres, però la més econòmica i eficaç són les dessalinitzadores (el cost de l’aigua dessalada gira entorn dels 0,40 €/m3; portar l’aigua del Roine no costaria menys de 1,20 €/m3, segons Arrojo).
I encara hem de millorar l’aportació d’energia renovable, la fotovoltaica per exemple, a les dessalinitzadores de manera que puguem obtenir aigua a costos econòmics i mediambientals encara més baixos. M’agrada explicar-ho amb la teoria dels colors: Groc (energia fotovoltaica del Sol) + Blau (aigua del Mar) = Verd (Aigua suficient i Beneficis Mediambientals).
