"Em dic Sílvia Alcàntara i Ribolleda i visc al barri de can Boada.
El que més m’agrada és escriure i llegir; per aquest ordre. I també relacionar-me amb els meus amics i amigues. Trobar-nos de tant en tant i fer-la petar. Parlar de literatura, la meva gran passió. Jugar amb les meves nétes. I, sobretot, viure. Viure la vida. Aprofitar-la al màxim. És molt curta per malgastar-la de qualsevol manera."
Sílvia Alcàntara, va néixer a Puig-reig fa 65 anys i va viure la seva infantesa en una colònia tèxtil del Llobregat. És l’autora d’un dels llibres més venuts per Sant Jordi, ja se n’està venent la quarta edició. Olor de Colònia és la seva primera novel·la i és d’aquelles que no pots deixar i te l’acabes sense adonar-te’n, el seu llenguatge senzill però molt ric i descriptiu submergeix al lector a través de personatges molt ben dibuixats i característics d’una època i un paisatge on les tradicions, les jerarquies i el “què diran” marcaven la vida dels seus habitants.
Al llibre, la vida a la Colònia estava molt determinada per les tradicions, la feina a la fàbrica i la religió. Hi ha personatges que viuen “encotillats” en una vida que els queda petita, i somien en marxar. Fins a quin punt s’assemblen la Colònia del llibre a la teva experiència a la colònia on vas viure de petita?
La història que viuen els personatges és de ficció. L’essència que s’hi respira i que mostro a través de l’atmosfera és el que realment passava en aquella època en una colònia tèxtil. Però he de fer constar que és sempre des del meu punt de vista. Ben segur que hi havia persones que s’hi sentien molt bé i que no se’ls havia acudit mai de marxar.
Quins són els personatges que més t’identifiquen?
Per l’edat, la Cèlia sembla que és la que hauria de ser la més propera, però una persona que escriu literatura de ficció a l’hora de confeccionar els personatges, si vol que surtin autèntics, si vol que respirin sinceritat, els ha d’interioritzar,s’ha de posar a la seva pell i ho ha de fer amb tots. Per tant, jo sóc tots els personatges.
Com va ser que et vas decidir a escriure el teu primer llibre? Quines eren les teves motivacions?
Aquest no és pas el primer llibre que he escrit. És el tercer. Però sí que és el primer que em publiquen. I una de les principals motivacions que em van impulsar a escriure’l va ser la necessitat que tenia d’explicar com es vivia en una colònia tèxtil en aquella època. Considerava que ho podia fer ja que hi vaig viure vint anys i ho coneixia prou bé.
Ja tens al cap la teva propera novel·la?
Sí. El que passa és que encara està molt verda. I hem d’esperar que maduri.
Quines són les sensacions que et deixa que el teu llibre hagi sigut un dels més venuts aquest Sant Jordi, i que ja se'n vengui la quarta edició?
En primer lloc una sensació d’incredulitat. Es fa difícil creure que tot just ara fa un any em vaig posar en contacte amb l’editorial. I avui ja hi la novel·la al carrer. Es ven bé. Agrada (això és el més important). I se n’ha fet ressò a la majoria dels mitjans de comunicació. Si tenim en compte que la crítica també l’ha tractat bé. Què més es pot demanar? I és clar, davant de tot això no puc pas negar que estic molt i molt contenta.
Què en penses de la generació d'escriptors mediàtics?, creus que "perverteixen" l'esperit de la literatura?
En primer lloc caldria saber que s’entén per escriptors mediàtics. I potser ara no tenim ni prou espai ni prou temps per poder-ne fer una anàlisi rigorosa. Dit això, a mi em sembla que els lectors són prou intel·ligents per saber destriar el gra de la palla i que el temps –aquest gran escultor, com deia Marguerite Yourcenar— posa a tothom al seu lloc.
De jove vas venir a viure a Terrassa. Des del teu punt de vista quins canvis destacaries a la ciutat?
Molts i molt importants. Potser un dels que més destacaria és el fet d’haver tret les indústries del centre de la ciutat. Això va permetre recuperar uns espais importants que han servit per fer la ciutat molt més agradable.
Com vius la ciutat? Què t’agrada més? Per on t’agrada passejar?
A mi m’agrada molt viure a Terrassa. El que més m’agrada són els carrers del centre per on no hi poden passar els cotxes. I per passejar un dels llocs que més m’agrada és el del parc de Vallparadís.
- Què creus que li falta a Terrassa des del teu punt de vista?, i què li sobra?
Una atenció sanitària més ben organitzada. Les llistes d’espera per qualsevol atenció mèdica són intolerables. Fins i tot per accedir al metge de capçalera t’has d’esperar més de dues setmanes. I també trobo a faltar més cinemes al centre. Si no estic equivocada, només n’hi ha un i, és clar, tenim poca tria la gent que com jo no tenim cotxe i no ens podem desplaçar als afores on s’hi apleguen la majoria dels cinemes.
Sobrar-m’hi, ja m’hi sobren més coses: les voreres plenes de sots que et fan caure sovint, les obres a mig fer i abandonades per un temps indefinit, deixant els carrers esbudellats i intransitables, els contenidors a vessar i... un llarg etc...
Com veus les polítiques culturals de l'Ajuntament? Creus que són suficients i que cobreixen les expectatives de la ciutadania?
Ja fa uns quants anys que em moc en l’àmbit cultural d’aquí de Terrassa i, encara que no serà mai suficient, sí que puc dir que, d’un temps ençà, he notat una certa sensibilitat pel tema i que s’han fet grans progressos. Però és clar, encara falta molt perquè puguin cobrir les expectatives de la ciutadania.
