És llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i té un mestratge en Supervisió i Avaluació de l’Educació. Ha exercit com a mestre i director; ha estat professor associat a la Facultat de Pedagogia de la UAB i al Conservatori Superior de Dansa; director del Centre de Recursos Pedagògics de Terrassa, inspector del Departament d’Ensenyament i subdirector general de la Inspecció. Ha publicat diversos llibres i articles sobre organització i gestió escolar, ha estat president de l’Associació d’Inspectors de Catalunya i membre actiu dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa.
La nova Llei d’Educació de Catalunya, que és el pas següent, regularà l’ensenyament a Catalunya de manera que ja no estiguem desprotegits de les ingerències legals de l’Estat?
La LEC és una necessitat bàsica de Catalunya. Tota nació ha de tenir la seva Llei d’Educació, i si definim un sistema educatiu propi ens configurem nacionalment. La proposta de la LEC que ha presentat el govern té punts positius, encara que la d’ERC seria molt més contundent i, sobretot, més clara en aquest aspecte.
Mentre formem part de l’Estat espanyol, el MEC sempre és bel·ligerant i és difícil assegurar que estem protegits –fixem-nos, si no, en la manca de respecte a l’Estatut–, però és perfectament defensable que els avenços en les normes legals ens hi poden ajudar.
En el PNE es defineix l’educació com la consecució del ple desenvolupament de les capacitats individuals de cada alumne. Per a això, cal comptar amb la col·laboració de tota la comunitat educativa. Com es vol vertebrar?
L’exconseller Del Pozo solia dir que els africans deien que per educar un nen o una nena calia tota la tribu. Va ser a proposta d’en Josep Bargalló que el Departament d’Ensenyament canvià el seu nom per Educació. Això fou perquè es considerava que l’educació no es fa solament a les escoles i no la fa només el professorat.
El PNE va proposar avançar en profunditat cap a l’autonomia de centres, la qual cosa comporta una major capacitat de decisió de la comunitat educativa, i això s’ha d’articular amb una millora de la participació, que fins ara ha estat molt burocràtica.
La LEC incorpora l’autonomia encara que, al meu parer, amb aspectes poc clars per a l’ensenyament públic, malgrat que la intervenció d’ERC va aconseguir que se’n retiressin els aspectes més perillosos. De moment el professorat no sembla que estigui gaire engrescat amb la LEC. Caldrà que el conseller Maragall s’espavili per buscar complicitats. Seria molt negatiu que la primera llei d’educació de Catalunya fos rebutjada pel professorat de l’ensenyament públic.
Les tres grans potes de la LEC, que també són centrals en el PNE, són el servei públic d’educació, la llengua i l’acollida. Com es defineixen? Què és el servei públic d’educació?
El PNE féu un avenç importantíssim per tal de superar un sistema dual de centres públics i centres privats amb una distribució esbiaxada de l’alumnat segons la seva classe social, a què ens va abocar la gestió de CiU.
El PNE va definir un servei públic d’educació en el qual, amb la col·laboració de centres de titularitat pública i privada, s’evités la selecció de l’alumnat per motius de classe social i, per tant, una distribució més equilibrada de la immigració o de l’alumnat amb més necessitats educatives.
Els negociadors d’ERC a la LEC han insistit en la necessitat de respectar el PNE i han aconseguit que el text hi incorporés els trets fonamentals, molt diluïts en el primer esborrany ofert per l’equip de Maragall. No és encara la nostra llei, però hi trobem la nostra petjada i esperem millorar-ne alguns aspectes en el tràmit parlamentari.
Perilla la immersió lingüística?
La LEC, i gràcies a ERC, blinda legalment la immersió lingüística i, concretament, evita l’augment injustificat de les hores de castellà en el sistema educatiu de Catalunya. De fet, la LEC diu que és el govern català qui estableix el currículum en el marc general de l’Estat.
No podem, però, deixar la mobilització per la llengua. La llengua catalana necessita del suport explícit del govern, perquè és la llengua amenaçada. De moment sembla que el tenim, però cal demanar compromís molt sovint. I els fronts de lluita són múltiples: els mediàtics, els polítics, els judicials... en tots tenim enemics explícits a la llengua: COPE, “manifiestos”, El Mundo, Ciutadans, PP i, fins i tot, tribunals de justícia bel·ligerants... i també posicions de tebiesa.
Les aules d’acollida són el contramodel de les aules segregades que proposa el conseller Maragall?
Tal com estan definides a Vic no crec que es pugui parlar ni d’aula ni de segregació. No són aules, no són centres educatius, són espais de benvinguda educativa. Serveixen per acompanyar, per facilitar a les famílies i als alumnes nouvinguts el procés d’arribada i aterratge al centre educatiu. Depenen dels ajuntaments, però els professionals dels serveis educatius del Departament treballen amb els nens i les nenes des del primer moment . No es pot dir segregador, perquè no es planteja que hi puguin estar més que el temps necessari, és a dir, al voltant d’un mes. Es plantegen de forma experimental i només en dues ciutats, Vic i Reus, que tenen un ritme molt notable d’arribada de nouvinguts. Mentrestant, el mecanisme ordinari i general són les aules d’acollida, que enguany han tornat a créixer i que són més de 1.300. Per tant, no es pot parlar tant d’alternativa com de complementarietat, i així és com són en la pràctica.
L’alarma que provocà l’anunci d’aules segregades despertà uns recels raonables, i penso que hores d’ara no són prou justificats si es compleixen els paràmetres anteriors. Caldrà estar vigilants perquè la fórmula actual no es degradi. ERC no permetrà que això passi. Pel que fa al tractament mediàtic és tot un altre tema.
En el PNE es diu que l’escola ha de treballar per poder assolir una de les noves demandes, la conciliació laboral i la familiar, i al mateix temps defensa que no és una feina que ha de fer l’escola sola. Però, alhora, cal obrir l’educació a l’entorn escolar i considerar les activitats educatives més enllà de l’horari lectiu. Com s’equilibren l’ampliació de l’horari educatiu i la conciliació del temps, que s’entén com una manera de millorar la qualitat de vida reduint les hores de treball i incrementant la productivitat, i no d’ampliar l’horari escolar?
Aquesta qüestió té molts topalls i és un tema ben complex. D’entrada, l’anomenada ampliació de l’horari escolar, és a dir la sisena hora a la primària, fou una mesura que amb la lògica del PNE era necessària. Des de fa més de 25 anys hem tingut a Catalunya un sistema dual en què el 40% dels infants de primària de l’escola concertada tenien una hora diària més de classe que el 60% d’alumnes de l’escola pública. Molt sovint els pares triaven escola per aquest motiu. No sabem en quin grau influïa en els resultats dels alumnes, però ara que ho diu l’estudi de la Fundació Bofill no sembla que perjudiqués els resultats dels alumnes que són millors a l’ensenyament concertat. És cert que per explicar aquests resultats cal mirar sobretot la selecció de l’alumnat, però la sisena hora era i és una mesura d’equitat que el temps demostrarà que serà efectiva. Després de 25 anys, ERC agafà el cascabell de l’equitat i el va posar al gat dels centres educatius. I no cal dir que n’hem sortit esgarrapats, ja que una part del professorat preferia abans altres mesures: ràtios més baixes, sobretot al parvulari, duplicació de mestres, etc., que, tot s’ha de dir, per nosaltres també és molt necessari. La implantació potser es va fer de forma massa sobtada i creà problemes de disponibilitat de mestres, però estem convençuts que la gran majoria de les comunitats educatives, és a dir, si s’escolta a tothom, si se’ls dóna l’oportunitat, no es farà enrere.
La conciliació dels horaris és un tema molt complex i té a veure no solament amb aspectes quantitatius, sinó també qualitatius. Cal també plantejar-ho des del punt de vista del sistema productiu. Ara bé, la conciliació ha de garantir que els centres poguem fer una feina rigorosa. Tothom sap que en el sistema educatiu tenim un notable marge de millora.
Aquest projecte de llei que s’està tramitant actualment és el primer en els gairebé 30 anys que duem d’autogovern. Com és que hem tardat tant? Per què no hem sabut blindar les nostres competències en educació fins ara?
El tema és molt semblant al de l’Estatut. Durant més de vint anys ni CiU ni PSC estaven per la feina. És cert que CiU sempre ho anunciava però mai s’hi posava. Preferia una actuació de “peix al cove”, és a dir, a canvi de donar suport a gent com en González o Aznar, aconseguia que aquests el deixessin fer. No cal dir que quan el PSOE o el PP tenen majoria absoluta tot se’n va en orris. I així hem arribat a un punt en què tenim una gran feblesa estructural mentre que l’estructura de l’Estat espanyol s’ha enfortit.
Gràcies a ERC, en el Pacte del Tinell es mou tota aquesta qüestió, i encara que amb l’Estatut no podem tirar coets i la LEC ens planteja dubtes, en tots dos casos es fan avançaments. No ens blinden, però ens apuntalen. La seva utilitat dependrà molt del govern i, al meu parer, del paper que hi pugui tenir ERC. De tota manera siguem clars: només la independència ens donarà competències exclusives en educació com correspon a una nació.
Tu que has treballat en la mateixa Conselleria, però amb dos consellers diferents, la Marta Cid, d’Esquerra, i l’Ernest Maragall, del PSC, ens pots dir quines són les diferències? Es nota la diferència de partit a l’hora de treballar i d’acostar-se a la realitat del país?
De fet, des de 2003 he treballat amb quatre consellers. Cal afegir-hi en Josep Bargalló que formà l’equip que després van dirigir la Marta Cid i en Joan Manuel del Pozo, conseller socialista provisional entre el temps que tragueren ERC del govern fins al nou govern, en el qual fou nomenat Ernest Maragall. De tota manera els consellers de més durada han estat la Marta Cid i l’Ernest Maragall. Primer hi ha diferències notables en els equips i en el seu origen. Marta Cid, de les terres de l’Ebre, i també per la seva classe social, representa una sensibilitat personal en educació que està més lligada a classes mitjanes i populars i a una Catalunya de ciutats mitjanes i petites. Ernest Maragall, i molta gent del seu equip, representa una burgesia catalana i una sensibilitat molt barcelonina i metropolitana. Mentre l’una posa èmfasi en l’equitat i el suport a l’ensenyament públic, l’altre es fixa en l’excel·lència i en mecanismes desregularitzadors del paper de la Generalitat a Catalunya.
Els respectius partits, en el cas de l’educació, s’avenen molt a les personalitats dels consellers. Per tant, ERC busca un pacte nacional de l’educació per assegurar un servei públic educatiu efectiu en l’equitat i, per tant, en la regulació i el control des del govern de Catalunya, mentre que el PSC reforça el discurs de passar competències i recursos als grans ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona.
També hi ha diferències en la visió sobre el model lingüístic dels dos partits encara que, en aquest cas, Ernest Maragall no m’ofereix dubtes de compromís amb el català i això ens salva, de moment.
Es noten diferències però, alhora, hi ha molts aspectes comuns. A aquells que treballem a l’administració ens toca posar tota l’energia pel nostre país i, per tant, ens comprometem igual a fer una bona gestió amb un conseller o amb un altre.
Quan tindrem un ordinador per alumne, com a altres zones de l’Estat?
Això és un tema de finançament de Catalunya i també d’Educació. Des de fa molts anys la inversió en educació a Catalunya està per sota de la que destinen altres comunitats autònomes. Per tant, a més dels deures que té el govern d’obtenir un finançament just de l’Estat, hi ha deures interns d’invertir més en educació. Durant els tres anys de govern de Pasqual Maragall, i amb la conselleria de Marta Cid, que prioritzava el Pacte del Tinell, creixíem al voltant d’un 15%, i això ens acostava al percentatge destinat a educació de la mitjana europea a la qual hauríem arribat, si ho haguéssim sostingut, el 2014.
Això ja s’estroncà en els pressupostos de 2007, i a més a ningú no se li escapa que amb l’actual crisi el govern té greus problemes pressupostaris. Per ser com Europa o com altres parts de l’Estat espanyol ens cal, per tant, més finançament i que a Catalunya s’inverteixi més en educació.
Com està l’ensenyament a Terrassa? Quins elements milloraries?
Terrassa reprodueix en petit els problemes de Catalunya que sens dubte cal millorar: té un sistema dual d’escola pública i concertada amb una distribució de l’alumnat relacionat amb la classe social conjuntament amb un nombre de centres públics poc equilibrat en el centre de la ciutat i, per tant, problemes d’escolarització; problemes importants, encara que s’amaguen, en la normalització de la llengua catalana a molts centres i totes les dificultats que comporten la incorporació dels nouvinguts i els reptes que suposa l’educació en la societat actual.
Juntament amb això és important destacar que Terrassa ha fet coses molt positives de forma perseverant: un conjunt de llars d’infants, moltes de les quals municipals, envejable en comparació amb altres ciutats; un nombre significatiu de centres públics i concertats que ofereixen una educació molt satisfactòria i que a voltes són coneguts per altres realitats; cal destacar en aquest aspecte els centres d’educació especial, Fàtima, Crespinell, l’Heura, el Pi...; El PAME, que ha liderat nombroses activitats que han ajudat a la millora de la qualitat; una millora constant de l’oferta de la Formació Professional amb una col·laboració molt efectiva de la Generalitat i l’Ajuntament, uns serveis educatius de la Generalitat amb solera i gent ben preparada, centres de recursos i EAP...
Per tant, veig coses a millorar, i moltes, però alhora sóc optimista per la iniciativa que tenim els terrassencs.
Treballant des del Govern de la Generalitat des de fa anys, com veus els moviments interns del partit?
Són interns? Precisament perquè el debat surt de l’àmbit intern això ens debilita. Primerament, el debat intern de projectes és necessari; en segona instància, el de lideratges, i potser ho hem plantejat a l’inrevés. Igual com en el cas del finançament prediquem que junts serem més forts, el mateix passa amb el paper que ha de jugar el nostre partit en la societat catalana i en el govern: JUNTS SEREM DECISIUS.
Ara ens cal, per tant, refer complicitats i sumar sensibilitats. Si el nostre partit ha de ser gran ho serà, com ho és la societat catalana, amb diverses sensibilitats. Particularment, crec que hem passat i estem passat un moment delicat. Tinc, però, la convicció que serem capaços de vèncer la temptació de la disgregació i que en sortirem enfortits. Ara bé, per aconseguir-ho ens cal treballar.
En tot cas estic segur que la nostra presència al govern és necessària i afeblir-la és una temeritat i un mal servei al camí cap a la independència. Només liderarem el país si som capaços de governar i fer-ho bé.