Antoni Abad i Pous (Terrassa, 1958)És llicenciat en Ciències Empresarials (ESADE) i Master en Administració i Direcció d’empreses (MBA). Empresari del sector metal·lúrgic, consultoria financera i d’altres.
Exerceix de Professor convidat d’ESADE i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i de la UPF de gestió financera, costos i creació d’empreses.
També és Assessor del Centre D’Iniciatives Empresarials (CIEM) de la Fundació Eduard Soler de Ripoll: Formació i acompanyament per a la creació de noves empreses.
Està casat i té dues filles i el poc temps lliure que té el dedica a anar a la muntanya, a esquiar, a viatjar, a jugar a escacs i a escoltar música (jazz i d’altres…)
Actualment es diu que estem en desaccelaració, recessió, crisi… Quina seria la situació més correcta, més exacta? Són similars, però no són iguals, aquests conceptes…
Aquesta és una pregunta pertinent. Fins ara, el govern de Madrid ha estat despistant, i em pregunto si no ha estat, també, despistat. No és bo que es vagi despistant; cal dir les coses amb prudència, però cal dir-les pel seu nom.
No estem en recessió. La recessió és un concepte tècnic i implica dos trimestres amb un creixement negatiu.
Estem en situació de crisi i per això els empresaris estem preocupats, fins i tot, alguns molt preocupats, però no estem espantats. Si posem el concepte por en aquesta situació ens podem arribar a trobar en una situació de catacroc, de caiguda, perquè la por alenteix la presa de decisions, la dilata en el temps o fins i tot l’anul·la i el pitjor que podem fer ara és no prendre decisions. Amb la por es perd l’objectivitat.
Ara és l’hora de l’empresari combatiu, d’una rebel·lia positiva. Cal que anem cap a aquesta direcció. Si hi hagués massa gent amb sensació de por, podríem arribar al col·lapse. En economia, les sensacions i les percepcions tenen pes. Estem immersos no només en una crisi, sinó en més d’una; la nostra, la internacional…
Ens preocupen els missatges que estan transmetent els opinadors o els organismes internacionals. Sovint trobem titulars de notícies que es publiquen que poden espantar i que s’adiuen poc amb el text de la notícia.
En contraposició, cada dia podríem donar almenys una bona notícia de membres de la Cecot, com a mínim.En aquests moments, el denominador comú dels empresaris i de les PIMEs són els problemes de finançament. Avui no s’entén que els bancs i caixes apliquin criteris tan restrictius, quan no són directament il·lògics, per a renovar el finançament a les empreses per a les seves activitats quotidianes.
Sempre he defensat el concepte de binomi virtuós: projecte – equip emprenedor. I prefereixo parlar d’equip emprenedor que d’empresari, perquè els projectes els desenvolupen els equips, no només una persona. En aquests moments, no s’està tenint en compte els projectes i els equips a l’hora de concedir crèdits; només es mira quin és el balanç de l’empresa i les garanties, sense tenir en compte quin risc poden assumir els equips.
Hi ha un cert fracàs de les polítiques macroeconòmiques de l’Estat espanyol. Ja se’n posen, ja, de diners, a través de l’ICO, i ja se’n fan d’avals, però aquests diners no arriben als empresaris. Si tot es fa a través de les entitats bancàries, cal que aquests diners arribin al teixit empresarial. Vivim en una economia que es basa en el finançament.
Rodríguez Zapatero hauria de garantir els estalvis dels particulars de manera il·limitada. En aquests moments, hi ha clients sofisticats de les entitats bancàries que estan canviant els seus estalvis de lloc i portant-los cap a Alemanya. Cal donar un missatge inequívoc de garanties dels estalvis privats, perquè aquest client sofisticat, que no és gens especial, no porti massivament els seus estalvis a altres sistemes bancaris, perquè si ho fa, ens quedem sense recursos.
En aquests moments ens trobem que hi ha poca assumpció de risc per part de les entitats financeres. Cal traslladar confiança acompanyada de mesures pràctiques amb un discurs de valors i actituds.
Cal ajudar a la competitivitat del país i de les empreses, però també de les administracions públiques i de les organitzacions del país.
Estem immersos en processos d’internacionalització, que requereixen determinades qualitats. Els valors de l’estudi, de l’esforç, del treball, de la perseverança, del treball en equip, de prendre decisions, d’assumir riscos,… Acompanyats d’actuacions de cooperació, positives, decisives.
Tots ens hem de responsabilitzar en tirar endavant el país. La frase tan sentida de “que el gobierno dé soluciones” és lamentable. En tot cas, ens hem de preguntar “Què puc aportar jo individualment?” i entre tots fer un esforç col·lectiu i fer-lo organitzadament. Defensar-nos per nosaltres mateixos i exigir al govern que faciliti unes regles del joc, que és el què ha de fer.
Paternalisme i infantilisme són les dues cares d’una mateixa manera. Quan el govern intervé excessivament ens trobem davant un paternalisme estatal que només condueix a l’infantilisme de la societat. I això és terrible. Ens cal una societat moderna i adulta. Ens cal una contribució individual i adulta, responsable, de part dels partits polítics, de l’empresariat, de les organitzacions,…
Tenim deures envers el nostre entorn, tenim responsabilitats, tant privades, en l’àmbit de la família, del nostre entorn,… com públiques i cíviques amb el país. És el patriotisme ben entès.
El PIB no deixa de ser la suma de l’esforç de tots els individus que conformen la nostra societat. Hem d’aplicar el criteri d’eficiència en la gestió. Si les empreses no són eficients, se les expulsa del mercat. Cal que l’administració pública també sigui eficient. No només ha de prestar els serveis, sinó que a més ha de tenir present a quin preu presta aquests serveis. Cal administrar eficientment els diners dels ciutadans.
Si ens anéssim a emmirallar als països del nord d’Europa, sobretot als escandinaus, en aquests països la cooperació entre l’àmbit públic i l’àmbit privat, entre l’adminsitració pública i l’empresa és molt elevada i el país avança sobre la confiança que es tenen aquestes dues vessants.
Els que tenen el poder polític tenen la titularitat de les tasques i els serveis, però incorporarien criteris d’eficiència a través de les empreses i, sobretot, a través de potenciar el jovent emprenedor que té el país. Es tracta, des de les administracions, d’ajudar a generar teixit empresarial que aportaria eficiència en la gestió derivada del govern. Aquí, en canvi, encara hi ha una certa malfiança cap a la iniciativa privada.
En relació al treball i responsabilitats de dones i homes, el que no és acceptable és que no donem igualtat d’oportunitats a tothom. El mèrit és una barreja d’intel·ligència i d’esforç. No n’hi ha prou amb una o amb l’altre. Cal la combinació de les dues. És a partir de la meritocràcia que s’haurien de dissenyar els equips directius de les empreses, i també de l’adminsitració pública. Responsabilitat per part de les persones, educació permanent i treball. El concepte d’antiguitat al treball no és una garantia de res ni un valor afegit. L’aprofitament del temps, és a dir, l’experiència, si que és valuós.
Cal fomentar la formació continuada per aconseguir millorar el que anomenem ocupabilitat de les persones, la seva capacitat per ser ocupables en feines. Si ho haguéssim de traduir en un sol eslògan podríem dir “Tu ets el principal responsable del teu futur professional”.
En política, els partits polítics han d’entendre que no hi ha d’haver tanta confrontació, que cal més cooperació. Actualment hi ha un acord de mínims pel finançament, i cal que també n’hi hagi per a la reforma del sistema educatiu i que es faci una reforma estructural de la funció pública.
“A call for action”, una crida a l’acció és el que més convé a aquest país.
És irrellevant parlar del futur d’un país si no té un bon sistema educatiu. Els resultats d’una bona política educativa no es veuen a curt termini. Un bon sistema educatiu és un mix de capacitat, coneixements i actituds. Són imprescindibles una bona educació, tenir idiomes i tenir iniciativa. En aquests moments l’empresa catalana té problemes per trobar persones que tinguin la iniciativa per prendre responsabiltats. I és el resultat del sistema educatiu actual.
Ens cal un país més escandinau, amb més confiança entre tots els membres que composem la societat, hem de confiar més els uns amb els altres.
Les empreses molt petites sempre han sabut harmonitzar la vida laboral, familiar i personal. I dic harmonitzar, perquè no m’agrada la paraula conciliar. Com a CECOT prediquem entre els nostres socis que actualitzin les polítiques de personal i de responsabilitat mútua. I dic de responsabilitat mútua, perquè si n’hi ha un que fa el penques, qui es carrega la seva feina són els seus companys i això tampoc no és raonable. Cal que tothom assumeixi el seu compromís, amb el seu treball i amb els seus companys.
El fet de ser conscient que hi ha problemes amb els comptes de resultats fa que es construeixin relacions laborals en les empreses, que tothom s’hi impliqui. Ara, lamentablement, el barrut encara té massa recorregut en la nostra societat.
Hem de trencar mites, com he dit. A Catalunya, la indústria representa més del 60% del pes econòmic mesurat en valor afegit. Cal que tinguem aquest equilibri: indústria, uns serveis purs (advocats, enginyers, consultors…), turisme i una part de ramaderia, agricultura i pesca.
Si mirem enrera, és evident que hem sabut transformar i dotar el país. Si mirem al voltant, si ens comparem amb la resta de països europeus del nostre entorn, és evident que no hem fet tan bon recorregut. Ens hem cregut el que no tocava creure’ns, que érem un país de totxo i turisme. Aquestes activitats econòmiques ens han d’acompanyar, però no poden ser claus. Hem cuidat un cert turisme, l’immobiliari, però hem descuidat les infrastructures, la innovació. Hem desatès les empreses en l’acompanyament d’innovació, d’internacionalització, d’educació, del funcionament de la justícia… Tenim dèficits en aquests camps.
Fa quatre anys el Banc Mundial va emetre el seu informe Doing Business Project, un projecte que fa un rànquing de tots els països del món per veure on es poden fer negocis millors, ateses les infrastructures, les normatives jurídiques, els tràmits administratius, les capacitats…Espanya apareixia en el lloc 29, sobre el rànquing de 30. I segons Solbes era un lloc injust. Jo aleshores vaig considerar que el que era preocupant era la tendència. Ara acaba de sortir l’informe del 2009. Doncs resulta que som al lloc 49! Hem perdut 20 lloc en quatre anys! Això és molt preocupant.
És ben evident que no fem bé les coses, que no les estem fent com tocaria. Repeteixo, necessitem una crida a l’acció, “a call for action!
Hi ha prou consciència del valor competitiu del temps? És temps de prendre decisions. Cal prendre’n. I si alguna no és encertada es rectifica. Però no ens podem permetre el cost de no prendre-les. Cal fer una reforma laboral, una modernització de la funció pública… Si no les fem, altres països ens aniran passant al davant, perquè ells sí que s’espavilen.
Els empresaris tenim una component sentimental, però les empreses no. Les empreses s’han d’internacionalitzar i multilocalitzar. Poden seguir tenint els centres estratègics o les seus centrals a Catalunya, però haurien de tenir plantes a d’altres territoris. El producte madur es pot produir fora i mantenir la producció i el disseny dels productes innovadors a Catalunya.
Però cal tenir present que el pas de la multilocalització a la deslocalització és molt petit.
Ens plantegem fixar talent a Catalunya? Ens plantegem generar-ne, retenir-lo i atraure’n de fora, de talent?
La universitat ha de fer la recerca bàsica; en la recerca aplicada en general encara no ho fa prou bé. Necessita millorar. Caldria que entréssim en la dinàmica de l’spin off universitari, generant activitat econòmica a partir d’aquesta recerca. Es generen patents, però en un estadi tan bàsic que no serveixen encara per poder fer-ne negoci i cal canviar aquesta dinàmica. Cal desenvolupar patents que generin negocis i empresa; cal més cooperació amb les empreses. Els centres tecnológics i de transferència de tecnologia estan fent un bon recorregut de servei al teixit empresarial.
A la CECOT el mecenatge el fem a través de la Fundació Institut Industrial i Comercial. La seva finalitat és estar a la vora de les necessitats socials de l’entorn més immediat, de manera que els rèdits del nostre patrimoni reverteixin en la societat. N’estem una mica orgullosos, com a empresaris i com a patronal, perquè és una acció que beu dels principis històrics de la nostra organització.
També vull destacar el Cercle CECOT Joves Empresaris, que han creat el Cerclemón, que tracta de generar les condicions per a possibilitar el desenvolupament de negocis en els països amb necessitats, no tant de crear-los, sinó de crear les condicions perquè es puguin desenvolupar i mantenir.
Les empreses catalanes, i els empresaris catalans, igual que els particulars, sovint fan mecenatge, però ho fan de manera molt discreta, una mena de “es fa però no es diu”.
També es ben cert que tenim un marc fiscal que estimula poc la participació en mecenatges. I d’altra banda, també hi ha qui creu que ja participa del mecenatge a través dels impostos i és ben lícit. Es paga una quantitat important de diners en impostos, que han de servir per fer polítiques públiques redistributives. Per tant, la seva participació es considera coberta.
En aquests darrers anys s’ha assumit una certa sensibilitat en la necessitat de retornar allò que es genera. I sovint es fa a través dels espais de confiança creats entre allò públic i allò privat. Per això, molta de la col·laboració, del mecenatge, es fa a través d’entitats socials que ja estan implantades i que funcionen bé a la ciutat. De manera discreta, certament. Però també, i és important, a partir del voluntariat de moltes persones que també hi dediquen el seu temps.
Cal competir. Se’ns demana als sectors industrials, però en canvi, al sector agrari, se’l compensa amb la Política agrària comuna (PAC). Això és un greuge comparatiu que algun dia caldrà que s’acabi. Per què hi ha subvencions per a cultivar blaot i ordi i en canvi no n’hi ha per als productes industrials? Cal que l’agricultura s’espavili i que també l’agricultor s’internacionalitzi. La subvenció “eterna” és un error perquè no estimula la competitivitat, ni el fer-ho millor cada cop, ni la innovació, ni l’esforç…
I aquí, quan parlem de finançament, ja no ens recordem de la UE? Ha ajudat a l’estat espanyol durant uns anys, però s’està acabant. Quan parlem de balances fiscals, no hauríem de mirar a Europa? Cal que Espanya es prepari El futur no és la subvenció, el futur és la viabilitat. Cal posar-hi els mitjans.
A la CECOT el mecenatge el fem a través de la Fundació Institut Industrial i Comercial. La seva finalitat és estar a la vora de les necessitats socials de l’entorn més immediat, de manera que els rèdits del nostre patrimoni reverteixin en la societat. N’estem una mica orgullosos, com a empresaris i com a patronal, perquè és una acció que beu dels principis històrics de la nostra organització.
També vull destacar el Cercle CECOT Joves Empresaris, que han creat el Cerclemón, que tracta de generar les condicions per a possibilitar el desenvolupament de negocis en els països amb necessitats, no tant de crear-los, sinó de crear les condicions perquè es puguin desenvolupar i mantenir.
Les empreses catalanes, i els empresaris catalans, igual que els particulars, sovint fan mecenatge, però ho fan de manera molt discreta, una mena de “es fa però no es diu”.
També es ben cert que tenim un marc fiscal que estimula poc la participació en mecenatges. I d’altra banda, també hi ha qui creu que ja participa del mecenatge a través dels impostos i és ben lícit. Es paga una quantitat important de diners en impostos, que han de servir per fer polítiques públiques redistributives. Per tant, la seva participació es considera coberta.
En aquests darrers anys s’ha assumit una certa sensibilitat en la necessitat de retornar allò que es genera. I sovint es fa a través dels espais de confiança creats entre allò públic i allò privat. Per això, molta de la col·laboració, del mecenatge, es fa a través d’entitats socials que ja estan implantades i que funcionen bé a la ciutat. De manera discreta, certament. Però també, i és important, a partir del voluntariat de moltes persones que també hi dediquen el seu temps.
Cal competir. Se’ns demana als sectors industrials, però en canvi, al sector agrari, se’l compensa amb la Política agrària comuna (PAC). Això és un greuge comparatiu que algun dia caldrà que s’acabi. Per què hi ha subvencions per a cultivar blaot i ordi i en canvi no n’hi ha per als productes industrials? Cal que l’agricultura s’espavili i que també l’agricultor s’internacionalitzi. La subvenció “eterna” és un error perquè no estimula la competitivitat, ni el fer-ho millor cada cop, ni la innovació, ni l’esforç…
I aquí, quan parlem de finançament, ja no ens recordem de la UE? Ha ajudat a l’estat espanyol durant uns anys, però s’està acabant. Quan parlem de balances fiscals, no hauríem de mirar a Europa? Cal que Espanya es prepari El futur no és la subvenció, el futur és la viabilitat. Cal posar-hi els mitjans.
