Antoni Abad, President de la CECOT

Antoni Abad i Pous (Terrassa, 1958)
És llicenciat en Ciències Empresarials (ESADE) i Master en Administració i Direcció d’empreses (MBA). Empresari del sector metal·lúrgic, consultoria financera i d’altres.
Exerceix de Professor convidat d’ESADE i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i de la UPF de gestió financera, costos i creació d’empreses.

També és Assessor del Centre D’Iniciatives Empresarials (CIEM) de la Fundació Eduard Soler de Ripoll: Formació i acompanyament per a la creació de noves empreses.
Està casat i té dues filles i el poc temps lliure que té el dedica a anar a la muntanya, a esquiar, a viatjar, a jugar a escacs i a escoltar música (jazz i d’altres…)





Actualment es diu que estem en desaccelaració, recessió, crisi… Quina seria la situació més correcta, més exacta? Són similars, però no són iguals, aquests conceptes…

Aquesta és una pregunta pertinent. Fins ara, el govern de Madrid ha estat despistant, i em pregunto si no ha estat, també, despistat. No és bo que es vagi despistant; cal dir les coses amb prudència, però cal dir-les pel seu nom.
No estem en recessió. La recessió és un concepte tècnic i implica dos trimestres amb un creixement negatiu.
Estem en situació de crisi i per això els empresaris estem preocupats, fins i tot, alguns molt preocupats, però no estem espantats. Si posem el concepte por en aquesta situació ens podem arribar a trobar en una situació de catacroc, de caiguda, perquè la por alenteix la presa de decisions, la dilata en el temps o fins i tot l’anul·la i el pitjor que podem fer ara és no prendre decisions. Amb la por es perd l’objectivitat.
Ara és l’hora de l’empresari combatiu, d’una rebel·lia positiva. Cal que anem cap a aquesta direcció. Si hi hagués massa gent amb sensació de por, podríem arribar al col·lapse. En economia, les sensacions i les percepcions tenen pes. Estem immersos no només en una crisi, sinó en més d’una; la nostra, la internacional…
Ens preocupen els missatges que estan transmetent els opinadors o els organismes internacionals. Sovint trobem titulars de notícies que es publiquen que poden espantar i que s’adiuen poc amb el text de la notícia.
En contraposició, cada dia podríem donar almenys una bona notícia de membres de la Cecot, com a mínim.En aquests moments, el denominador comú dels empresaris i de les PIMEs són els problemes de finançament. Avui no s’entén que els bancs i caixes apliquin criteris tan restrictius, quan no són directament il·lògics, per a renovar el finançament a les empreses per a les seves activitats quotidianes.
Sempre he defensat el concepte de binomi virtuós: projecte – equip emprenedor. I prefereixo parlar d’equip emprenedor que d’empresari, perquè els projectes els desenvolupen els equips, no només una persona. En aquests moments, no s’està tenint en compte els projectes i els equips a l’hora de concedir crèdits; només es mira quin és el balanç de l’empresa i les garanties, sense tenir en compte quin risc poden assumir els equips.
Hi ha un cert fracàs de les polítiques macroeconòmiques de l’Estat espanyol. Ja se’n posen, ja, de diners, a través de l’ICO, i ja se’n fan d’avals, però aquests diners no arriben als empresaris. Si tot es fa a través de les entitats bancàries, cal que aquests diners arribin al teixit empresarial. Vivim en una economia que es basa en el finançament.
Rodríguez Zapatero hauria de garantir els estalvis dels particulars de manera il·limitada. En aquests moments, hi ha clients sofisticats de les entitats bancàries que estan canviant els seus estalvis de lloc i portant-los cap a Alemanya. Cal donar un missatge inequívoc de garanties dels estalvis privats, perquè aquest client sofisticat, que no és gens especial, no porti massivament els seus estalvis a altres sistemes bancaris, perquè si ho fa, ens quedem sense recursos.
En aquests moments ens trobem que hi ha poca assumpció de risc per part de les entitats financeres. Cal traslladar confiança acompanyada de mesures pràctiques amb un discurs de valors i actituds.
Cal ajudar a la competitivitat del país i de les empreses, però també de les administracions públiques i de les organitzacions del país.
Estem immersos en processos d’internacionalització, que requereixen determinades qualitats. Els valors de l’estudi, de l’esforç, del treball, de la perseverança, del treball en equip, de prendre decisions, d’assumir riscos,… Acompanyats d’actuacions de cooperació, positives, decisives.
Tots ens hem de responsabilitzar en tirar endavant el país. La frase tan sentida de “que el gobierno dé soluciones” és lamentable. En tot cas, ens hem de preguntar “Què puc aportar jo individualment?” i entre tots fer un esforç col·lectiu i fer-lo organitzadament. Defensar-nos per nosaltres mateixos i exigir al govern que faciliti unes regles del joc, que és el què ha de fer.
Paternalisme i infantilisme són les dues cares d’una mateixa manera. Quan el govern intervé excessivament ens trobem davant un paternalisme estatal que només condueix a l’infantilisme de la societat. I això és terrible. Ens cal una societat moderna i adulta. Ens cal una contribució individual i adulta, responsable, de part dels partits polítics, de l’empresariat, de les organitzacions,…
Tenim deures envers el nostre entorn, tenim responsabilitats, tant privades, en l’àmbit de la família, del nostre entorn,… com públiques i cíviques amb el país. És el patriotisme ben entès.
El PIB no deixa de ser la suma de l’esforç de tots els individus que conformen la nostra societat. Hem d’aplicar el criteri d’eficiència en la gestió. Si les empreses no són eficients, se les expulsa del mercat. Cal que l’administració pública també sigui eficient. No només ha de prestar els serveis, sinó que a més ha de tenir present a quin preu presta aquests serveis. Cal administrar eficientment els diners dels ciutadans.
Si ens anéssim a emmirallar als països del nord d’Europa, sobretot als escandinaus, en aquests països la cooperació entre l’àmbit públic i l’àmbit privat, entre l’adminsitració pública i l’empresa és molt elevada i el país avança sobre la confiança que es tenen aquestes dues vessants.
Els que tenen el poder polític tenen la titularitat de les tasques i els serveis, però incorporarien criteris d’eficiència a través de les empreses i, sobretot, a través de potenciar el jovent emprenedor que té el país. Es tracta, des de les administracions, d’ajudar a generar teixit empresarial que aportaria eficiència en la gestió derivada del govern. Aquí, en canvi, encara hi ha una certa malfiança cap a la iniciativa privada.
En relació al treball i responsabilitats de dones i homes, el que no és acceptable és que no donem igualtat d’oportunitats a tothom. El mèrit és una barreja d’intel·ligència i d’esforç. No n’hi ha prou amb una o amb l’altre. Cal la combinació de les dues. És a partir de la meritocràcia que s’haurien de dissenyar els equips directius de les empreses, i també de l’adminsitració pública. Responsabilitat per part de les persones, educació permanent i treball. El concepte d’antiguitat al treball no és una garantia de res ni un valor afegit. L’aprofitament del temps, és a dir, l’experiència, si que és valuós.
Cal fomentar la formació continuada per aconseguir millorar el que anomenem ocupabilitat de les persones, la seva capacitat per ser ocupables en feines. Si ho haguéssim de traduir en un sol eslògan podríem dir “Tu ets el principal responsable del teu futur professional”.
En política, els partits polítics han d’entendre que no hi ha d’haver tanta confrontació, que cal més cooperació. Actualment hi ha un acord de mínims pel finançament, i cal que també n’hi hagi per a la reforma del sistema educatiu i que es faci una reforma estructural de la funció pública.
“A call for action”, una crida a l’acció és el que més convé a aquest país.
És irrellevant parlar del futur d’un país si no té un bon sistema educatiu. Els resultats d’una bona política educativa no es veuen a curt termini. Un bon sistema educatiu és un mix de capacitat, coneixements i actituds. Són imprescindibles una bona educació, tenir idiomes i tenir iniciativa. En aquests moments l’empresa catalana té problemes per trobar persones que tinguin la iniciativa per prendre responsabiltats. I és el resultat del sistema educatiu actual.
Hem d’avançar cap a la flexiseguretat. Cap a la combinació d’estabilitat per a poder estructurar equips de direcció d’empresa i, alhora, cap a la flexibilitat d’ajustar-los en el moment que sigui necessari per poder tirar endavant. Hem d’avançar cap el sistema danès, que permet ajustar els recursos a les necessitats, per tal que les empreses puguin tornar a créixer quan hagi passat el moment més baix. Tothom ha de saber assumir costos i basar-nos en la confiança per a tirar endavant. En aquest cas, la confiança ha de créixer entre les persones, entre les empreses i l’estat i entre la ciutadania i l’estat. És molt complicat fer néixer una empresa i fer-la créixer. I és molt senzill fer-la desaparèixer.
Ens cal un país més escandinau, amb més confiança entre tots els membres que composem la societat, hem de confiar més els uns amb els altres.
Les empreses molt petites sempre han sabut harmonitzar la vida laboral, familiar i personal. I dic harmonitzar, perquè no m’agrada la paraula conciliar. Com a CECOT prediquem entre els nostres socis que actualitzin les polítiques de personal i de responsabilitat mútua. I dic de responsabilitat mútua, perquè si n’hi ha un que fa el penques, qui es carrega la seva feina són els seus companys i això tampoc no és raonable. Cal que tothom assumeixi el seu compromís, amb el seu treball i amb els seus companys.
El fet de ser conscient que hi ha problemes amb els comptes de resultats fa que es construeixin relacions laborals en les empreses, que tothom s’hi impliqui. Ara, lamentablement, el barrut encara té massa recorregut en la nostra societat.


Terrassa, durant uns quants anys, ha basat el seu creixement econòmic en la capacitat de creixement urbà, tan mitjançant les promocions privades d’habitatges com l’obra pública (urbanització de carrers, construcció d’equipaments educatius, sanitaris…). Ara que la construcció està fent fallida, com podem reconduir la situació?

No és cert que Terrassa hagi basat el seu creixement econòmic en la construcció. Hem de trencar mites. El primer sector a Terrassa és la metal·lúrgia, la química, les arts gràfiques i el tèxtil. Totes elles juntes representen més del 50% del valor afegit que produeix Terrassa i també de l’ocupació de la ciutat. I no és només la indústria, sinó també tots els serveis relacionats.
Hem de trencar mites, com he dit. A Catalunya, la indústria representa més del 60% del pes econòmic mesurat en valor afegit. Cal que tinguem aquest equilibri: indústria, uns serveis purs (advocats, enginyers, consultors…), turisme i una part de ramaderia, agricultura i pesca.



Hem sabut aprofitar els anys de creixement econòmic per donar empenta a sectors que aportin valor afegit?

Si mirem enrera, és evident que hem sabut transformar i dotar el país. Si mirem al voltant, si ens comparem amb la resta de països europeus del nostre entorn, és evident que no hem fet tan bon recorregut. Ens hem cregut el que no tocava creure’ns, que érem un país de totxo i turisme. Aquestes activitats econòmiques ens han d’acompanyar, però no poden ser claus. Hem cuidat un cert turisme, l’immobiliari, però hem descuidat les infrastructures, la innovació. Hem desatès les empreses en l’acompanyament d’innovació, d’internacionalització, d’educació, del funcionament de la justícia… Tenim dèficits en aquests camps.
Fa quatre anys el Banc Mundial va emetre el seu informe Doing Business Project, un projecte que fa un rànquing de tots els països del món per veure on es poden fer negocis millors, ateses les infrastructures, les normatives jurídiques, els tràmits administratius, les capacitats…Espanya apareixia en el lloc 29, sobre el rànquing de 30. I segons Solbes era un lloc injust. Jo aleshores vaig considerar que el que era preocupant era la tendència. Ara acaba de sortir l’informe del 2009. Doncs resulta que som al lloc 49! Hem perdut 20 lloc en quatre anys! Això és molt preocupant.
És ben evident que no fem bé les coses, que no les estem fent com tocaria. Repeteixo, necessitem una crida a l’acció, “a call for action!
Hi ha prou consciència del valor competitiu del temps? És temps de prendre decisions. Cal prendre’n. I si alguna no és encertada es rectifica. Però no ens podem permetre el cost de no prendre-les. Cal fer una reforma laboral, una modernització de la funció pública… Si no les fem, altres països ens aniran passant al davant, perquè ells sí que s’espavilen.
Els empresaris tenim una component sentimental, però les empreses no. Les empreses s’han d’internacionalitzar i multilocalitzar. Poden seguir tenint els centres estratègics o les seus centrals a Catalunya, però haurien de tenir plantes a d’altres territoris. El producte madur es pot produir fora i mantenir la producció i el disseny dels productes innovadors a Catalunya.
Però cal tenir present que el pas de la multilocalització a la deslocalització és molt petit.



Com poden les petites i mitjanes empreses destinar recursos a innovació? I si elles no poden, hi ha mecanismes que permetin que els resultats de la innovació, el desenvolupament i la recerca arribi també a aquestes petites i mitjanes empreses? O aquest coneixement es queda a les universitats i a les empreses grans?

Ens plantegem fixar talent a Catalunya? Ens plantegem generar-ne, retenir-lo i atraure’n de fora, de talent?

La universitat ha de fer la recerca bàsica; en la recerca aplicada en general encara no ho fa prou bé. Necessita millorar. Caldria que entréssim en la dinàmica de l’spin off universitari, generant activitat econòmica a partir d’aquesta recerca. Es generen patents, però en un estadi tan bàsic que no serveixen encara per poder fer-ne negoci i cal canviar aquesta dinàmica. Cal desenvolupar patents que generin negocis i empresa; cal més cooperació amb les empreses. Els centres tecnológics i de transferència de tecnologia estan fent un bon recorregut de servei al teixit empresarial.


El mecenatge, el patrocini, són activitats que van ser molt vigents durant els inicis del segle XX i van donar resultats importantíssims a nivell cultural, social, d’investigació científica… Actualment es parla molt de responsabilitat social corporativa però fa referència, més aviat, a la cura del medi ambient, de les persones amb dependència i necessitats especials, … i d’altra banda, en molts casos són estratègies de màrqueting per millorar les seves vendes.

A la CECOT el mecenatge el fem a través de la Fundació Institut Industrial i Comercial. La seva finalitat és estar a la vora de les necessitats socials de l’entorn més immediat, de manera que els rèdits del nostre patrimoni reverteixin en la societat. N’estem una mica orgullosos, com a empresaris i com a patronal, perquè és una acció que beu dels principis històrics de la nostra organització.
També vull destacar el Cercle CECOT Joves Empresaris, que han creat el Cerclemón, que tracta de generar les condicions per a possibilitar el desenvolupament de negocis en els països amb necessitats, no tant de crear-los, sinó de crear les condicions perquè es puguin desenvolupar i mantenir.
Les empreses catalanes, i els empresaris catalans, igual que els particulars, sovint fan mecenatge, però ho fan de manera molt discreta, una mena de “es fa però no es diu”.
També es ben cert que tenim un marc fiscal que estimula poc la participació en mecenatges. I d’altra banda, també hi ha qui creu que ja participa del mecenatge a través dels impostos i és ben lícit. Es paga una quantitat important de diners en impostos, que han de servir per fer polítiques públiques redistributives. Per tant, la seva participació es considera coberta.
En aquests darrers anys s’ha assumit una certa sensibilitat en la necessitat de retornar allò que es genera. I sovint es fa a través dels espais de confiança creats entre allò públic i allò privat. Per això, molta de la col·laboració, del mecenatge, es fa a través d’entitats socials que ja estan implantades i que funcionen bé a la ciutat. De manera discreta, certament. Però també, i és important, a partir del voluntariat de moltes persones que també hi dediquen el seu temps.


És lícit que algunes empreses demanin el suport de l’administració quan les coses van maldades i que, en canvi, quan les coses van de cara no participin de res de la societat, exceptuant el pagament d’impostos?

No, no ho és. Les empreses s’han d’espavilar i no és lícit plorar-li al govern. Potser sí que és oportú anar temporalment, i destaco temporalment, al rescat. L’exemple actual està en el sector financer. Però ha de ser amb data de caducitat, demanant responsabilitats i, sobretot, evitant que els directius s’embutxaquin grans indemnitzacions al marxar.
Cal competir. Se’ns demana als sectors industrials, però en canvi, al sector agrari, se’l compensa amb la Política agrària comuna (PAC). Això és un greuge comparatiu que algun dia caldrà que s’acabi. Per què hi ha subvencions per a cultivar blaot i ordi i en canvi no n’hi ha per als productes industrials? Cal que l’agricultura s’espavili i que també l’agricultor s’internacionalitzi. La subvenció “eterna” és un error perquè no estimula la competitivitat, ni el fer-ho millor cada cop, ni la innovació, ni l’esforç…
I aquí, quan parlem de finançament, ja no ens recordem de la UE? Ha ajudat a l’estat espanyol durant uns anys, però s’està acabant. Quan parlem de balances fiscals, no hauríem de mirar a Europa? Cal que Espanya es prepari El futur no és la subvenció, el futur és la viabilitat. Cal posar-hi els mitjans.

Jesús Viñas i Cirera, Cap de Servei de Coordinació de Serveis Educatius

És llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i té un mestratge en Supervisió i Avaluació de l’Educació. Ha exercit com a mestre i director; ha estat professor associat a la Facultat de Pedagogia de la UAB i al Conservatori Superior de Dansa; director del Centre de Recursos Pedagògics de Terrassa, inspector del Departament d’Ensenyament i subdirector general de la Inspecció. Ha publicat diversos llibres i articles sobre organització i gestió escolar, ha estat president de l’Associació d’Inspectors de Catalunya i membre actiu dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa.

La nova Llei d’Educació de Catalunya, que és el pas següent, regularà l’ensenyament a Catalunya de manera que ja no estiguem desprotegits de les ingerències legals de l’Estat?

La LEC és una necessitat bàsica de Catalunya. Tota nació ha de tenir la seva Llei d’Educació, i si definim un sistema educatiu propi ens configurem nacionalment. La proposta de la LEC que ha presentat el govern té punts positius, encara que la d’ERC seria molt més contundent i, sobretot, més clara en aquest aspecte.

Mentre formem part de l’Estat espanyol, el MEC sempre és bel·ligerant i és difícil assegurar que estem protegits –fixem-nos, si no, en la manca de respecte a l’Estatut–, però és perfectament defensable que els avenços en les normes legals ens hi poden ajudar.

En el PNE es defineix l’educació com la consecució del ple desenvolupament de les capacitats individuals de cada alumne. Per a això, cal comptar amb la col·laboració de tota la comunitat educativa. Com es vol vertebrar?

L’exconseller Del Pozo solia dir que els africans deien que per educar un nen o una nena calia tota la tribu. Va ser a proposta d’en Josep Bargalló que el Departament d’Ensenyament canvià el seu nom per Educació. Això fou perquè es considerava que l’educació no es fa solament a les escoles i no la fa només el professorat.

El PNE va proposar avançar en profunditat cap a l’autonomia de centres, la qual cosa comporta una major capacitat de decisió de la comunitat educativa, i això s’ha d’articular amb una millora de la participació, que fins ara ha estat molt burocràtica.

La LEC incorpora l’autonomia encara que, al meu parer, amb aspectes poc clars per a l’ensenyament públic, malgrat que la intervenció d’ERC va aconseguir que se’n retiressin els aspectes més perillosos. De moment el professorat no sembla que estigui gaire engrescat amb la LEC. Caldrà que el conseller Maragall s’espavili per buscar complicitats. Seria molt negatiu que la primera llei d’educació de Catalunya fos rebutjada pel professorat de l’ensenyament públic.

Les tres grans potes de la LEC, que també són centrals en el PNE, són el servei públic d’educació, la llengua i l’acollida. Com es defineixen? Què és el servei públic d’educació?

El PNE féu un avenç importantíssim per tal de superar un sistema dual de centres públics i centres privats amb una distribució esbiaxada de l’alumnat segons la seva classe social, a què ens va abocar la gestió de CiU.

El PNE va definir un servei públic d’educació en el qual, amb la col·laboració de centres de titularitat pública i privada, s’evités la selecció de l’alumnat per motius de classe social i, per tant, una distribució més equilibrada de la immigració o de l’alumnat amb més necessitats educatives.

Els negociadors d’ERC a la LEC han insistit en la necessitat de respectar el PNE i han aconseguit que el text hi incorporés els trets fonamentals, molt diluïts en el primer esborrany ofert per l’equip de Maragall. No és encara la nostra llei, però hi trobem la nostra petjada i esperem millorar-ne alguns aspectes en el tràmit parlamentari.

Perilla la immersió lingüística?

La LEC, i gràcies a ERC, blinda legalment la immersió lingüística i, concretament, evita l’augment injustificat de les hores de castellà en el sistema educatiu de Catalunya. De fet, la LEC diu que és el govern català qui estableix el currículum en el marc general de l’Estat.

No podem, però, deixar la mobilització per la llengua. La llengua catalana necessita del suport explícit del govern, perquè és la llengua amenaçada. De moment sembla que el tenim, però cal demanar compromís molt sovint. I els fronts de lluita són múltiples: els mediàtics, els polítics, els judicials... en tots tenim enemics explícits a la llengua: COPE, “manifiestos”, El Mundo, Ciutadans, PP i, fins i tot, tribunals de justícia bel·ligerants... i també posicions de tebiesa.

Les aules d’acollida són el contramodel de les aules segregades que proposa el conseller Maragall?

Tal com estan definides a Vic no crec que es pugui parlar ni d’aula ni de segregació. No són aules, no són centres educatius, són espais de benvinguda educativa. Serveixen per acompanyar, per facilitar a les famílies i als alumnes nouvinguts el procés d’arribada i aterratge al centre educatiu. Depenen dels ajuntaments, però els professionals dels serveis educatius del Departament treballen amb els nens i les nenes des del primer moment . No es pot dir segregador, perquè no es planteja que hi puguin estar més que el temps necessari, és a dir, al voltant d’un mes. Es plantegen de forma experimental i només en dues ciutats, Vic i Reus, que tenen un ritme molt notable d’arribada de nouvinguts. Mentrestant, el mecanisme ordinari i general són les aules d’acollida, que enguany han tornat a créixer i que són més de 1.300. Per tant, no es pot parlar tant d’alternativa com de complementarietat, i així és com són en la pràctica.

L’alarma que provocà l’anunci d’aules segregades despertà uns recels raonables, i penso que hores d’ara no són prou justificats si es compleixen els paràmetres anteriors. Caldrà estar vigilants perquè la fórmula actual no es degradi. ERC no permetrà que això passi. Pel que fa al tractament mediàtic és tot un altre tema.

En el PNE es diu que l’escola ha de treballar per poder assolir una de les noves demandes, la conciliació laboral i la familiar, i al mateix temps defensa que no és una feina que ha de fer l’escola sola. Però, alhora, cal obrir l’educació a l’entorn escolar i considerar les activitats educatives més enllà de l’horari lectiu. Com s’equilibren l’ampliació de l’horari educatiu i la conciliació del temps, que s’entén com una manera de millorar la qualitat de vida reduint les hores de treball i incrementant la productivitat, i no d’ampliar l’horari escolar?

Aquesta qüestió té molts topalls i és un tema ben complex. D’entrada, l’anomenada ampliació de l’horari escolar, és a dir la sisena hora a la primària, fou una mesura que amb la lògica del PNE era necessària. Des de fa més de 25 anys hem tingut a Catalunya un sistema dual en què el 40% dels infants de primària de l’escola concertada tenien una hora diària més de classe que el 60% d’alumnes de l’escola pública. Molt sovint els pares triaven escola per aquest motiu. No sabem en quin grau influïa en els resultats dels alumnes, però ara que ho diu l’estudi de la Fundació Bofill no sembla que perjudiqués els resultats dels alumnes que són millors a l’ensenyament concertat. És cert que per explicar aquests resultats cal mirar sobretot la selecció de l’alumnat, però la sisena hora era i és una mesura d’equitat que el temps demostrarà que serà efectiva. Després de 25 anys, ERC agafà el cascabell de l’equitat i el va posar al gat dels centres educatius. I no cal dir que n’hem sortit esgarrapats, ja que una part del professorat preferia abans altres mesures: ràtios més baixes, sobretot al parvulari, duplicació de mestres, etc., que, tot s’ha de dir, per nosaltres també és molt necessari. La implantació potser es va fer de forma massa sobtada i creà problemes de disponibilitat de mestres, però estem convençuts que la gran majoria de les comunitats educatives, és a dir, si s’escolta a tothom, si se’ls dóna l’oportunitat, no es farà enrere.

La conciliació dels horaris és un tema molt complex i té a veure no solament amb aspectes quantitatius, sinó també qualitatius. Cal també plantejar-ho des del punt de vista del sistema productiu. Ara bé, la conciliació ha de garantir que els centres poguem fer una feina rigorosa. Tothom sap que en el sistema educatiu tenim un notable marge de millora.

Aquest projecte de llei que s’està tramitant actualment és el primer en els gairebé 30 anys que duem d’autogovern. Com és que hem tardat tant? Per què no hem sabut blindar les nostres competències en educació fins ara?

El tema és molt semblant al de l’Estatut. Durant més de vint anys ni CiU ni PSC estaven per la feina. És cert que CiU sempre ho anunciava però mai s’hi posava. Preferia una actuació de “peix al cove”, és a dir, a canvi de donar suport a gent com en González o Aznar, aconseguia que aquests el deixessin fer. No cal dir que quan el PSOE o el PP tenen majoria absoluta tot se’n va en orris. I així hem arribat a un punt en què tenim una gran feblesa estructural mentre que l’estructura de l’Estat espanyol s’ha enfortit.

Gràcies a ERC, en el Pacte del Tinell es mou tota aquesta qüestió, i encara que amb l’Estatut no podem tirar coets i la LEC ens planteja dubtes, en tots dos casos es fan avançaments. No ens blinden, però ens apuntalen. La seva utilitat dependrà molt del govern i, al meu parer, del paper que hi pugui tenir ERC. De tota manera siguem clars: només la independència ens donarà competències exclusives en educació com correspon a una nació.

Tu que has treballat en la mateixa Conselleria, però amb dos consellers diferents, la Marta Cid, d’Esquerra, i l’Ernest Maragall, del PSC, ens pots dir quines són les diferències? Es nota la diferència de partit a l’hora de treballar i d’acostar-se a la realitat del país?

De fet, des de 2003 he treballat amb quatre consellers. Cal afegir-hi en Josep Bargalló que formà l’equip que després van dirigir la Marta Cid i en Joan Manuel del Pozo, conseller socialista provisional entre el temps que tragueren ERC del govern fins al nou govern, en el qual fou nomenat Ernest Maragall. De tota manera els consellers de més durada han estat la Marta Cid i l’Ernest Maragall. Primer hi ha diferències notables en els equips i en el seu origen. Marta Cid, de les terres de l’Ebre, i també per la seva classe social, representa una sensibilitat personal en educació que està més lligada a classes mitjanes i populars i a una Catalunya de ciutats mitjanes i petites. Ernest Maragall, i molta gent del seu equip, representa una burgesia catalana i una sensibilitat molt barcelonina i metropolitana. Mentre l’una posa èmfasi en l’equitat i el suport a l’ensenyament públic, l’altre es fixa en l’excel·lència i en mecanismes desregularitzadors del paper de la Generalitat a Catalunya.

Els respectius partits, en el cas de l’educació, s’avenen molt a les personalitats dels consellers. Per tant, ERC busca un pacte nacional de l’educació per assegurar un servei públic educatiu efectiu en l’equitat i, per tant, en la regulació i el control des del govern de Catalunya, mentre que el PSC reforça el discurs de passar competències i recursos als grans ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona.

També hi ha diferències en la visió sobre el model lingüístic dels dos partits encara que, en aquest cas, Ernest Maragall no m’ofereix dubtes de compromís amb el català i això ens salva, de moment.

Es noten diferències però, alhora, hi ha molts aspectes comuns. A aquells que treballem a l’administració ens toca posar tota l’energia pel nostre país i, per tant, ens comprometem igual a fer una bona gestió amb un conseller o amb un altre.

Quan tindrem un ordinador per alumne, com a altres zones de l’Estat?

Això és un tema de finançament de Catalunya i també d’Educació. Des de fa molts anys la inversió en educació a Catalunya està per sota de la que destinen altres comunitats autònomes. Per tant, a més dels deures que té el govern d’obtenir un finançament just de l’Estat, hi ha deures interns d’invertir més en educació. Durant els tres anys de govern de Pasqual Maragall, i amb la conselleria de Marta Cid, que prioritzava el Pacte del Tinell, creixíem al voltant d’un 15%, i això ens acostava al percentatge destinat a educació de la mitjana europea a la qual hauríem arribat, si ho haguéssim sostingut, el 2014.

Això ja s’estroncà en els pressupostos de 2007, i a més a ningú no se li escapa que amb l’actual crisi el govern té greus problemes pressupostaris. Per ser com Europa o com altres parts de l’Estat espanyol ens cal, per tant, més finançament i que a Catalunya s’inverteixi més en educació.

Com està l’ensenyament a Terrassa? Quins elements milloraries?

Terrassa reprodueix en petit els problemes de Catalunya que sens dubte cal millorar: té un sistema dual d’escola pública i concertada amb una distribució de l’alumnat relacionat amb la classe social conjuntament amb un nombre de centres públics poc equilibrat en el centre de la ciutat i, per tant, problemes d’escolarització; problemes importants, encara que s’amaguen, en la normalització de la llengua catalana a molts centres i totes les dificultats que comporten la incorporació dels nouvinguts i els reptes que suposa l’educació en la societat actual.

Juntament amb això és important destacar que Terrassa ha fet coses molt positives de forma perseverant: un conjunt de llars d’infants, moltes de les quals municipals, envejable en comparació amb altres ciutats; un nombre significatiu de centres públics i concertats que ofereixen una educació molt satisfactòria i que a voltes són coneguts per altres realitats; cal destacar en aquest aspecte els centres d’educació especial, Fàtima, Crespinell, l’Heura, el Pi...; El PAME, que ha liderat nombroses activitats que han ajudat a la millora de la qualitat; una millora constant de l’oferta de la Formació Professional amb una col·laboració molt efectiva de la Generalitat i l’Ajuntament, uns serveis educatius de la Generalitat amb solera i gent ben preparada, centres de recursos i EAP...

Per tant, veig coses a millorar, i moltes, però alhora sóc optimista per la iniciativa que tenim els terrassencs.

Treballant des del Govern de la Generalitat des de fa anys, com veus els moviments interns del partit?

Són interns? Precisament perquè el debat surt de l’àmbit intern això ens debilita. Primerament, el debat intern de projectes és necessari; en segona instància, el de lideratges, i potser ho hem plantejat a l’inrevés. Igual com en el cas del finançament prediquem que junts serem més forts, el mateix passa amb el paper que ha de jugar el nostre partit en la societat catalana i en el govern: JUNTS SEREM DECISIUS.

Ara ens cal, per tant, refer complicitats i sumar sensibilitats. Si el nostre partit ha de ser gran ho serà, com ho és la societat catalana, amb diverses sensibilitats. Particularment, crec que hem passat i estem passat un moment delicat. Tinc, però, la convicció que serem capaços de vèncer la temptació de la disgregació i que en sortirem enfortits. Ara bé, per aconseguir-ho ens cal treballar.

En tot cas estic segur que la nostra presència al govern és necessària i afeblir-la és una temeritat i un mal servei al camí cap a la independència. Només liderarem el país si som capaços de governar i fer-ho bé.