Joan Pérez, propietari de “La Faktoria d’Arts”

La cultura també és un negoci i s’ha de tractar comuna indústria més.

La cultura d’una ciutat s’ha d’entendre dins l’àmbit de la seva història, dels seus orígens…”

Creus que l’Ajuntament dóna prou importància a la cultura i la promoció cultural de la ciutat? Què canviaries de la manera de fer la política cultural?

La cultura no hauria de ser cosa de les administracions; la cultura s’ha de tractar com una indústria més, i com en qualsevol indústria hi ha persones que estan preparades per fer-ho i són els qui s’hi haurien de dedicar. En tot cas, les administracions poden ajudar amb subvencions o amb ajuts per I+D, etc, però jo penso que hi ha una intromissió brutal. Una cosa és la cultura popular de cada ciutat a la qual, evidentment, les administracions han de donar suport, però el que és la cultura en general (pintura, dansa, teatre, música, etc.) jo entenc que l’han de canalitzar les indústries culturals. Quan una acció surt de l’Administració sense tenir present la indústria mateixa, moltes vegades es fa d’una manera aleatòria i bastant incongruent, en el sentit de que es fan coses que no s’haurien de fer i coses que s’haurien de fer no es fan. Que no hi ha voluntat? No. Penso que la voluntat hi és i ells consideren que s’està fent bé, que es fa tan bé com es pot, però des de l’altre cantó considero que es poden arreglar moltes coses, que se’n podrien fer moltes de diferents.

Per exemple, no fa gaire vam estar viatjant i mirant com funcionen les coses en altres països; fa un mes vam ser a Nova York. La cultura que hi ha allà és brutal, però tota és privada; allà no veuràs que l’administració es fiqui a Times Square a gestionar els teatres, ni al Village a gestionar els bars que estan fent concerts, ni al Madison Square Garden. Hi ha un equip de gestió al darrere que fa que tot allò funcioni i, com que és una empresa que ha de funcionar, es preocupen de fer-ho bé, d’estar sempre a l’última i d’arribar al públic. Aquí el problema que hi ha és que el públic no consumeix cultura perquè la cultura que s’ofereix no es troba a l’alçada del que vol el consumidor, és a dir: per què m’he de comprar un 600 si el que vull és un Mercedes?”, i si la cultura que s’està oferint és un 600, doncs passen de la cultura.

Evidentment els ajuts per la cultura haurien de ser d’un altre tipus: primer, cal donar facilitats. El que no pot ser és que si vols obrir una sala de concerts o un teatre o qualsevol espai trobis trenta mil impediments a nivell de normativa; i, si vols donar suport a la cultura, comença per fer possible que aquests espais es puguin crear i puguin funcionar; no en creïs tu de propis ni facis la gestió cultural en funció del partit polític de torn que mani en aquell moment, perquè llavors ningú no s’ho creu, i si la gent no hi creu no ho compra, i si no es compra no es ven.


És el mateix oci nocturn que cultura? L’oci nocturn és cultura?

És un tipus de cultura, perquè no? La cultura no queda al marge, i dins de l’oci nocturn pot haver-hi el “botellón”, que és “cultura del botellón”, perquè no?

A final del segle XIX i a principis del segle XX els grans escriptors es reunien a les tasques i allà xerraven sobre el que volien i després escrivien llibres, poesia, el que fos. I d’aquella època et preguntes si estar en una tasca bevent vi és cultura, doncs el temps ha demostrat que sí. El grafiti és cultura? Doncs de moment ja han fet exposicions de grafitis a museus importants. I l’oci nocturn representa l’última expressió; la gent va a una discoteca i balla amb música que, d’on ha sortit? És cultura! T’agradarà més o menys, però és cultura. Dictar quina cultura és bona i quina no ho és, això no ho ha de fer mai l’Administració, sinó que ho ha de dictar el volum d’acceptació de compra que allò té. Qui marca les tendències i com es mouen les coses és el mercat.


Entenc que el problema de l’Ajuntament a l’hora de definir polítiques culturals és que no està a l’última.

És que no hi està ni hi estarà mai, perquè a l’última no hi estic ni jo. Es va creant cada dia i es crea al marge, no a les institucions ni als despatxos, la crea el xaval que fa campana de classe.


La definició d’un model cultural de ciutat sempre és molt complex. Com definiries el model actual de Terrassa?

Jo crec que el model cultural d’una ciutat s’ha d’entendre dins de l’àmbit de la cultura històrica, quins orígens té, on va, de què ha “mamat”, què es defensa en aquesta ciutat, etc. Això és la cultura d’una ciutat, i això és el que l’Ajuntament o l’Administració han d’estar molt pendents de cuidar, mantenir i seguir evolucionant perquè la ciutat no perdi aquesta identitat. Estem parlant dels grans trets culturals, que entenc que formen la cultura general de la ciutat. Quina seria la cultura general de Terrassa? És una ciutat històricament industrial, malauradament tot això s’ha perdut, tenim un patrimoni que s’ha destruït, només en queden les xemeneies. No és molt trist que quedin només les xemeneies quan es tracta de la història de la ciutat, la cultura de la ciutat, d’on venim? No podrien haver donat un altre ús a aquestes sales, mantenir-les, conservar-ne tot el patrimoni arquitectònic? En queden quatre. Tot això s’hauria pogut mimar i donar un altre sentit a la ciutat. Ja que parlem de cultura jo sempre he defensat que aquí s’hauria pogut donar un sentit cultural, falten molts espais de creació. Estem en un país on malauradament la indústria se n’ha anat a “prendre pel sac”, el turisme se’n va anant a “prendre pel sac” perquè s’ho han carregat tot i estem vivint una crisi important. I per una indústria bona que podem tenir nosaltres no serveix, no serveix a la cultura, que com tota indústria necessita un I+D, si no hi ha espais no tindrem ni això i sempre estarem amatents al que fan els altres i no aixecarem mai el cap. Si aquí teníem uns espais industrials obsolets, quina altra indústria hi podria cabre? Doncs jo entenc que hi podria cabre la indústria cultural, o d’un altre tipus, però amb aquest nou enfocament. El que hauria de fer l’Administració és facilitar, no posar-s’hi pel mig.


La música és cultura, però ho és la creació o la programació?

Les dues coses van íntimament lligades, és un mercat. La cultura és un negoci i la creació i la programació formen part d’aquest mercat. Perquè allò que es crea entri en el sistema hi ha d’haver una sèrie de passos i tots ells formen part de la cultura. I depèn de com es faci difons una cultura o en difons una altra diferent. Tu pots fer el que vulguis, tot és vàlid.


La Faktoria és un programador de música, però pot esdevenir un generador de cultura?

Ho ha sigut des de sempre, la Faktoria és el que és gràcies a haver produït nous talents més que d’haver-ne programat. De sales que programen concerts o teatre n’hi ha moltes, i penso que on marca la diferència la Faktoria és que moltes coses s’han creat des del Faktoria mateix. Bandes que avui dia són reconegudes han començat aquí, perquè els hem donat “canxa” i quan ningú no hi creia els hem donat suport i hem gastat perquè fossin qui són ara. Pel que fa al teatre vam tenir la nostra companyia de teatre durant bastant temps. A l’àmbit de cultura més underground ara estem donant suport a tota la cultura de l’skate i un cop al mes muntem una rampa al pati del Faktoria del carrer del Bruc. Tot el que fa referència a la música electrònica, als col·lectius audiovisuals i a la música més experimental té lloc aquí, i són els mateixos col·lectius els que utilitzen la Faktoria per treballar en directe allò que preparen a casa seva o als seus locals. Entenc que ja som un espai que genera cultura, més el local del Bruc que el de la Rasa, aquest és més una sala d’exhibició i el Bruc és més una sala de creació.


Com es pot col·laborar entre públic i privat per generar un model integrat i integral que doni resposta a les múltiples demandes d’oci?

Col·laborar des del respecte. A mi de vegades m’arriben propostes per programar que no les entenc, ja tens una edat, la teva vida ha evolucionat, i t’arriben coses noves i completament surrealistes, però els has de donar suport, evidentment amb el meu criteri, i de vegades em pregunto “què estic fent?”, però m’adono que al final ha valgut la pena. Jo penso que les administracions haurien de jutjar menys el que fem i deixar-nos fer. Si les coses agradaran més o menys, tindran sortida o no, això no es pot controlar, arribaran allà on hagin d’arribar, per tant, més val que hi donis suport.


El Jove Tu També Pots és un model cultural o és un contramodel?

És de les coses que trobo bé, que siguin els joves mateix els que gestionin l’espai. Jo l’any passat em vaig indignar amb una cosa: al Jove estava tocant un grup de punk, Raticida, em vaig asseure allà i és el més punk que he vist mai a la meva vida. Tocaven com el cul, però era punk! I els van desendollar, els van fer parar! Va venir una senyora de l’Ajuntament i els va tallar el llum i el so i els va fer baixar de l’escenari. Va considerar que allò era massa i que s’estaven passant. I això ho vaig trobar indignant, si no t’agrada, no ho programis i s’ha acabat el problema, però si ho fas, deixa’ls fer! Era punk, més que punk allò era horrorós, t’havies de tapar les orelles, s’estaven passant un ou, estaven escopint al públic, estaven ensenyant el cul, sí però era punk! No ho tallis, ja serà el públic que no anirà més a veure un concert o s’emprenyarà i marxarà, però si el públic és allà i està fent una interrelació, encara que sigui tirant-se vasos pel cap, doncs deixa’ls! I jo podria valorar si el Jove Tu També Pots està millor o pitjor, però això seria sempre la meva opinió i el que compta és que allò és ple, tots els joves van allà. Per la Festa Major al centre s’estan menjant els mocs, l’any passat van posar els Antònia Font i va ser un desastre; en canvi, al Jove hi havia més gent escoltant els Raticida que els Antònia Font! El Jove Tu També Pots està bé; està bé que siguin els joves mateixos qui s’ho muntin. Tot el que es vol fer des de l’Ajuntament a nivell institucional passa sense pena ni glòria. Tu parles de la Festa Major amb qualsevol i tothom et parla d’alguna cosa que li ha passat al Jove Tu També Pots.


Què n’opines de l’oferta d’oci nocturn de Terrassa? Creus que és suficient?

No, falta molt i a més això ens dificulta molt la feina. És a dir, jo per molt que em trenqui les banyes intentant programar concerts, programar DJs, tenir la sala d’una determinada manera, etc. estic lluitant contracorrent perquè no es pot estar sol. Aquí, a Terrassa, hi hauria d’haver molta oferta, que la gent no es mogués de Terrassa, és més, que la gent de fora vingués a Terrassa, que es pogués escollir, i aquí no pots escollir. El problema és que quan has vingut a la Faktoria tres vegades, a la quarta marxes a Barcelona. Les persones necessitem estímuls, necessitem que ens sorprenguin. Si surts de marxa en un lloc i saps quina música sonarà, quina gent que et trobaràs, i ja has parlat amb tothom deu vegades no et pot sorprendre. En canvi, si tinguéssim molta oferta podríem escollir cada nit quin tipus de rotllo vull, on vaig, quins circuïts faig, etc. Vindria gent de fora perquè si l’oferta és bona ens aniríem nodrint de conèixer gent nova cada dia. I el que està passant és que hi ha una migració cap a fora, aquí estem més sols que la una.


L’oci nocturn es pot dividir entre el que hi ha al Centre i el que és a la perifèria (Parc Vallès). Creus que és un bon model?

El Parc Vallès es va crear per complir una finalitat des del criteri de quatre senyors que, en un despatx, van considerar que si treien l’oci del centre de la ciutat i l’extrapolaven a la perifèria s’acabarien els problemes de veïnat. Pensaven que havien trobat la fórmula màgica, i una merda! La fórmula màgica no existeix, es crea sola, les coses es fan soles i no pots decidir com han de ser. Jo per molt que m’imaginés com seria aquest Faktoria quan el vaig obrir, he de dir que no té res a veure amb el que em vaig imaginar. Les coses es defineixen soles. A més [el Parc Vallès] és un nyap, ha fet que tot costi molt més –no tan sols l’oci, sinó tot-. Jo recordo que fa dos anys o tres el dia de Sant Esteve a la tarda vaig voler anar al cine, em vaig patejar tot el Centre i estava mort, no hi havia res, les botigues estaven tancades i quan vaig arribar al cinema la pel·li ja havia començat. Vam decidir anar al Parc Vallès i allò estava a petar, les botigues obertes, serà possible que si jo vull anar a comprar-me una samarreta un dia com avui hagi d’anar a Parc Vallès i tingui tot el comerç de Terrassa centre tancat? Era indignant, i és clar, quan no tens més remei has de passar pel filtre, però entenc que amb l’oci hi ha molts més remeis, i passen per anar a Sabadell, a Barcelona o a Mataró, però no aniré al Parc Vallès, i per això tot l’oci que hi ha se n’ha anat a l’aigua.


Es pot compatibilitzar el dret a l’oci amb el dret del descans dels veïns?

Sí, es pot compatibilitzar. D’entrada s’han de deixar de fer la guerra, perquè mentre hi hagi un enfrontament, els enfrontaments sempre són per dues parts. El que no pots demanar és que la gent que surt de nit respecti el descans dels veïns quan els veïns són els primers en no respectar la gent que surt al carrer. Això es fa acceptant que si un vol dormir tranquil i no sentir soroll, val més que vagi a viure al camp. Si viu a la ciutat es trobarà que no pot aparcar el cotxe perquè tindrà zones blaves i no hi ha aparcament, que quan passi l’autobús farà soroll i fum, que quan vulgui anar a comprar trobarà cues i tots els inconvenients que té una ciutat. Ara, també té avantatges, que són els serveis. Si vull anar a un restaurant hi ha restaurants, si vull anar al teatre hi ha teatres, si vull anar al cine tinc cinemes, etc. Això són els serveis de la ciutat. I com a contrapartida té el tema que hi ha ambient al carrer. També hi ha la normativa que diu que a dins de la sala hi ha un màxim de volum i un aïllament, això vol dir que el merder que hi pot haver dins el local no ha de privar el descans dels veïns. Nosaltres tenim un veí al costat i no el molestem pas, perquè hi ha un bon aïllament i podem conviure. Ara, el merder es fa al carrer? Sí. Però se’n fa més en llocs que no hi ha res perquè la gent és al carrer fent “botellón” o el que sigui que molesta més als veïns.


Com va sorgir la idea de muntar un local a la Rasa? Com te’l vas plantejar?

D’entrada no ens vam plantejar muntar un local a la Rasa, ni enlloc, estàvem al local del Bruc la mar de contents i la mar de tranquils, però un bon dia ens van dir que allò havia d’anar a terra i vam començar a buscar locals. En principi buscàvem locals semblants al del Bruc: amb una superfície similar, amb pati per mantenir la nostra línia, però és impossible, s’han carregat totes les naus. I llavors vam trobar aquest local al centre, que també és una nau industrial antiga, a mi em preocupava que fos tan gran... però vam fer un cop de cap, fa quinze anys que treballem en el negoci i si no som capaços de fer un pas endavant per poder fer coses més grans i atraure més públic és que no ho hem fet tan bé o no estem preparats, i vam considerar que sí que estàvem preparats per fer-ho. Som a la Rasa des de fa un any i mig, les coses no es fan d’un dia per l’altre i realment la Rasa no és una continuïtat del Bruc, és una història nova, se li ha de donar temps, el primer dia tampoc no funcionava com funciona ara. És més, el Bruc entre setmana està ple cada dia, véns aquí i encara no, però allà tampoc ha estat sempre a petar és el resultat d’una feina, d’anar insistint, equivocar-se, tornar-hi i quan toques la tecla correcta la gent pensa “òstia que fàcil”, però hem trigat dotze anys a tocar la tecla que funcioni. I aquí a la Rasa és el mateix, anem provant, hem provat de fer monòlegs, sessions acústiques i d’aquí a uns dies arrencarem el concurs de Guitar Hero. I a poc a poc que vagi agafant la seva identitat. Quan el local va començar tenia les parets blanques i l’escenari de fusta, i no tenia pati. Ara té una terrasseta, els espais són de colors i les parets d’obra. És el temps el que et diu cap on han d’evolucionar les coses, el millor és tenir-lo al més neutre possible, perquè quan hagis d’anar cap a una direcció el local t’ho permeti. Aquí hem donat forma al local en funció del que la gent va demanant, és un procés que no s’acaba mai.

Sílvia Alcàntara, escriptora

"Em dic Sílvia Alcàntara i Ribolleda i visc al barri de can Boada.

El que més m’agrada és escriure i llegir; per aquest ordre. I també relacionar-me amb els meus amics i amigues. Trobar-nos de tant en tant i fer-la petar. Parlar de literatura, la meva gran passió. Jugar amb les meves nétes. I, sobretot, viure. Viure la vida. Aprofitar-la al màxim. És molt curta per malgastar-la de qualsevol manera."





Sílvia Alcàntara, va néixer a Puig-reig fa 65 anys i va viure la seva infantesa en una colònia tèxtil del Llobregat. És l’autora d’un dels llibres més venuts per Sant Jordi, ja se n’està venent la quarta edició.
Olor de Colònia és la seva primera novel·la i és d’aquelles que no pots deixar i te l’acabes sense adonar-te’n, el seu llenguatge senzill però molt ric i descriptiu submergeix al lector a través de personatges molt ben dibuixats i característics d’una època i un paisatge on les tradicions, les jerarquies i el “què diran” marcaven la vida dels seus habitants.

Al llibre, la vida a la Colònia estava molt determinada per les tradicions, la feina a la fàbrica i la religió. Hi ha personatges que viuen “encotillats” en una vida que els queda petita, i somien en marxar. Fins a quin punt s’assemblen la Colònia del llibre a la teva experiència a la colònia on vas viure de petita?

La història que viuen els personatges és de ficció. L’essència que s’hi respira i que mostro a través de l’atmosfera és el que realment passava en aquella època en una colònia tèxtil. Però he de fer constar que és sempre des del meu punt de vista. Ben segur que hi havia persones que s’hi sentien molt bé i que no se’ls havia acudit mai de marxar.

Quins són els personatges que més t’identifiquen?

Per l’edat, la Cèlia sembla que és la que hauria de ser la més propera, però una persona que escriu literatura de ficció a l’hora de confeccionar els personatges, si vol que surtin autèntics, si vol que respirin sinceritat, els ha d’interioritzar,s’ha de posar a la seva pell i ho ha de fer amb tots. Per tant, jo sóc tots els personatges.

Com va ser que et vas decidir a escriure el teu primer llibre? Quines eren les teves motivacions?

Aquest no és pas el primer llibre que he escrit. És el tercer. Però sí que és el primer que em publiquen. I una de les principals motivacions que em van impulsar a escriure’l va ser la necessitat que tenia d’explicar com es vivia en una colònia tèxtil en aquella època. Considerava que ho podia fer ja que hi vaig viure vint anys i ho coneixia prou bé.

Ja tens al cap la teva propera novel·la?

Sí. El que passa és que encara està molt verda. I hem d’esperar que maduri.

Quines són les sensacions que et deixa que el teu llibre hagi sigut un dels més venuts aquest Sant Jordi, i que ja se'n vengui la quarta edició?

En primer lloc una sensació d’incredulitat. Es fa difícil creure que tot just ara fa un any em vaig posar en contacte amb l’editorial. I avui ja hi la novel·la al carrer. Es ven bé. Agrada (això és el més important). I se n’ha fet ressò a la majoria dels mitjans de comunicació. Si tenim en compte que la crítica també l’ha tractat bé. Què més es pot demanar? I és clar, davant de tot això no puc pas negar que estic molt i molt contenta.

Què en penses de la generació d'escriptors mediàtics?, creus que "perverteixen" l'esperit de la literatura?

En primer lloc caldria saber que s’entén per escriptors mediàtics. I potser ara no tenim ni prou espai ni prou temps per poder-ne fer una anàlisi rigorosa. Dit això, a mi em sembla que els lectors són prou intel·ligents per saber destriar el gra de la palla i que el temps –aquest gran escultor, com deia Marguerite Yourcenar— posa a tothom al seu lloc.

De jove vas venir a viure a Terrassa. Des del teu punt de vista quins canvis destacaries a la ciutat?

Molts i molt importants. Potser un dels que més destacaria és el fet d’haver tret les indústries del centre de la ciutat. Això va permetre recuperar uns espais importants que han servit per fer la ciutat molt més agradable.

Com vius la ciutat? Què t’agrada més? Per on t’agrada passejar?

A mi m’agrada molt viure a Terrassa. El que més m’agrada són els carrers del centre per on no hi poden passar els cotxes. I per passejar un dels llocs que més m’agrada és el del parc de Vallparadís.

- Què creus que li falta a Terrassa des del teu punt de vista?, i què li sobra?

Una atenció sanitària més ben organitzada. Les llistes d’espera per qualsevol atenció mèdica són intolerables. Fins i tot per accedir al metge de capçalera t’has d’esperar més de dues setmanes. I també trobo a faltar més cinemes al centre. Si no estic equivocada, només n’hi ha un i, és clar, tenim poca tria la gent que com jo no tenim cotxe i no ens podem desplaçar als afores on s’hi apleguen la majoria dels cinemes.

Sobrar-m’hi, ja m’hi sobren més coses: les voreres plenes de sots que et fan caure sovint, les obres a mig fer i abandonades per un temps indefinit, deixant els carrers esbudellats i intransitables, els contenidors a vessar i... un llarg etc...

Com veus les polítiques culturals de l'Ajuntament? Creus que són suficients i que cobreixen les expectatives de la ciutadania?

Ja fa uns quants anys que em moc en l’àmbit cultural d’aquí de Terrassa i, encara que no serà mai suficient, sí que puc dir que, d’un temps ençà, he notat una certa sensibilitat pel tema i que s’han fet grans progressos. Però és clar, encara falta molt perquè puguin cobrir les expectatives de la ciutadania.

Isaac Albert i Agut, Portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya i Tinent d’Alcalde


Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat, per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa en els últims anys
.

“Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi”






L’Acció compleix 40 exemplars.

Molt contents. És un fet molt important. 40 exemplars i més de 13 anys sortint d’una forma ininterrompuda cada trimestre. La recuperació de la històrica capçalera “L’Acció” va significar recuperar un mitjà de comunicació vinculat a l’esquerra nacional a Terrassa, editat per Fraternitat Republicana de Terrassa, fundadora d’ERC, l’any 1931. L’Acció ha estat el company de viatge d’ERC de Terrassa en 14 anys de política municipal. Molts anys, molta feina i molts articles escrits per informar i donar veu a l’esquerra nacional, a l’independentisme de la ciutat de Terrassa. Esperem fer molts exemplar més, i voldria recordar les persones que durant aquests 14 anys han fet possible que l’Acció sortís puntualment cada trimestre. Els impulsors, amb el Ramon Arribas al capdavant, amb Toni Martinez, Cesc Poch, Meritxell Busqueta, Marta Jaén, Gerard Manel Khil i Joan Lluch. I els que durant aquests 14 anys d’una manera o una altra hi han participat i/o seguim participant-hi: Jaume Pallerols, Pere Cardús, Marius Massallè, Marc Ferrer, Raquel Garcia, Jordi Antolí, Núria Garcia, Joan Costa, Alexandra Vallugera, Jordi Centelles, Lluís Paloma, Joana Arribas, Marta Molina, Jaume Canyameras, Anna Parés, Rafel Casanova, Montse Pujol, Miquel Ferreres, Carles Feiner, Carles Caballero, Koldo Corbera. A tots, moltes gràcies i moltes felicitats.

14 anys d’Esquerra a l’Ajuntament de Terrassa, dels quals 8 a l’oposició, i 6, de moment, al govern. Quin balanç en fas? Esquerra és clau en la presa de decisions?

En 14 anys han passat moltes coses en aquesta ciutat, i ERC −primer des de l’oposició i després des del govern− hi ha participat d’una forma activa, positiva, amb voluntat de construir ciutat, d’aportar punts de vista diferents, sent lleials sempre als nostres projectes i intentant donar resposta al màxim d’aspiracions. Som un partit amb una clara vocació de transformació social, compromès amb la ciutat i el país. Políticament parlant, en els últims 15 anys hi ha dos fets que alteren la vida política de la ciutat. El primer és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament, l’any 1995, després de 56 anys, i el segon és l’entrada d’ERC al govern de la ciutat, l’any 2003. Hem aportat una nova manera de governar, de relacionar-se i de viure i veure la ciutat. En aquests 14 anys el balanç és molt positiu, la nostra empremta roman en moltes polítiques i decisions que s’han pres. ERC, atesa la nostra capacitat demostrada de gestió, de treball i de discurs, ha de treballar deixant de banda complexos i prejudicis per passar a ser un partit central, que no de centre, de la política terrassenca. Igual que en unes eleccions nacionals som la tercera força política de la ciutat, l’objectiu és ser-ho, també, a les municipals. Els bons projectes polítics són la suma dels anteriors, i nosaltres tenim un bon projecte polític i la capacitat i la voluntat de liderar, de ser els hereus, de ser el relleu polític que lideri la Terrassa del present i del futur.

Com valores els canvis, les transformacions de la ciutat en aquests anys?

Aquests anys han portat a una evident transformació de la nostra ciutat. Una transformació urbanística i social de les més importants del país. Una transformació, però, poc liderada des del sector públic. Per entendre’ns: si la crisi actual l’haguéssim tingut fa 15 o 20 anys la ciutat que tindríem en l’actualitat no tindria res a veure. Seguiríem tenint els vapors, les fàbriques al centre de la ciutat, seguiríem amb la ciutat trista i grisa que teníem. Això, en part és comprensible, ja que evidentment el sector privat juga un paper important en processos de transformació urbanística.

En una ciutat com Terrassa, no pot ser que des de l’administració pública no tinguem els instruments per desenvolupar espais i transformar-los, i haver de deixar que tot quedi en mans d’altres. En el segle XXI, en la gestió moderna, hi ha instruments suficients per incidir des del sector públic, i conjuntament amb el sector privat, en els projectes de ciutat. El capital risc, empreses mixtes, etc. I hem de ser clars: la ciutat, i, evidentment, els seu habitants no n’han tret prou profit. Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa els últims anys. Una transformació social important, també. Molt ràpida. El procés de globalització econòmica i la immigració han comportat i comporten canvis importants a la ciutat. I hem sabut donar resposta, i hem de seguir sabent donar respostes. Trepitjant el carrer, escoltant la gent i fent política de veritat, de la bona. I la política, l’acció política de la bona, no està al servei dels interessos individuals dels ciutadans, sinó dels col·lectius. Quan prenem decisions, cal tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Sí. Però també des de la correcta interpretació i gestió de les necessitats. I moltes vegades les necessitats no són explícites, i, moltes vegades, en una alta proporció, la satisfacció de les mateixes comporta prendre decisions no acceptades ni volgudes per determinats segments socials. Dit d’una altra manera: l’interès general, gairebé per definició, no coincideix amb l’interès particular. Si treballem per la cohesió, la inclusió social, el benestar, la convivència i la igualtat d’oportunitats, cal no perdre de vista aquest conflicte d’interessos.

Quins valors aporta ERC en la presa de decisions, en la gestió?

La modernitat, l’eficiència, la transparència, l’agilitat administrativa, la proximitat, la informació, la comunicació i l’eficàcia són valors d’ERC, i són valors que hem de saber transmetre a la ciutadania.

Volem seguir impulsant polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en les polítiques socials, en el creixement sostenible, en la convivència i en la identitat municipal i de país. Terrassa és un projecte viu, un projecte en construcció que reinterpreta la realitat diàriament.

En aquests moments de crisi, com està la ciutat? Igual que les transformacions de què parlàvem, la crisi actual, ens marca el futur de la ciutat?

Segurament no és bo transmetre segons quins missatges però les coses són com són, i som davant d’una crisi d’abast incalculable, global i transversal que provocarà canvis socials inevitables i necessaris. I la ciutat, Terrassa, per la seva composició social de mercat laboral, en pateix i en patirà les conseqüències d’una forma més dura i crua que altres ciutats. A Terrassa, l’atur ha crescut més del 60%, afecta més de 17.600 persones, més del doble d’ara fa un any, una taxa d’atur del 16% de la població activa, amb la pèrdua de més de 7.000 llocs de treball, la baixa de més de 600 autònoms en només un any. A això hi hem d’afegir el descens d’un 25% del ritme de creació de nous negocis i la pèrdua neta de més de 700 empreses que donaven feina en el territori.

És el que tenim, i crec que cometríem un error si sota una suposada necessitat de donar missatges positius amaguéssim la realitat. Ara bé, de les crisis, evidentment, se’n surt enfortit. Crisi significa canvi, i hem de ser capaços de gestionar aquests canvis i incidir-hi. A nivell municipal això és complicat, difícil, però no podem dimitir de ser nosaltres qui prenguem les regnes del nostre futur i el dirigim cap allà on volem anar. Els últims 30 anys hem treballat dur i fort per consolidar la democràcia, per consolidar un sistema educatiu de qualitat, per universalitzar la salut, per crear empreses i llocs de treball, per consolidar l’estat del benestar, la igualtat d’oportunitats, etc., però fins aquí hem arribat. La que estem vivint és una crisi de model, de model econòmic, productiu, medi ambiental −en definitiva, de model social−, i hem de ser capaços de canviar o transformar aquest model. Sóc molt conscient que, en moments com l’actual, se’ns fa molt difícil pensar en el futur, ja que la gestió del dia a dia no ens deixa temps per pensar cap on volem anar i com hi volem anar, i més en un ajuntament on els problemes, les urgències, tenen noms i cognoms i et truquen a la porta. Hem de ser capaços de buscar solucions, de gestionar les urgències que tenim a curt termini, però també és el moment de dedicar més hores i més esforços a definir quin futur volem per la ciutat. Ara, en aquests moments de dificultat, el que ens toca és treballar perquè el futur de Terrassa i dels terrassencs sigui el més pròsper possible. Però no ens enganyem. Necessitem garantir als ciutadans els serveis necessaris per viure bé i en igualtat d’oportunitats; en cal posar les condicions òptimes i necessàries perquè les empreses puguin desenvolupar els seus projectes, però això, amb la realitat política del país, no és possible. Siguem clars… Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi.

Aquestes transformacions i aquesta crisi també han afectat i afecten el país. Què ens espera?

Com et deia, som davant d’una crisi global, però igual que crec que Terrassa la viurà diferent que altres ciutats del país, el país també la viurà d’una forma diferent a altres països. Terrassa i Catalunya han estat sempre una ciutat i un país industrial. La indústria, que tan sols fa deu anys representava el 33% de l’estructura laboral de Terrassa, se situa en l’actualitat al voltant del 18%. De Catalunya, no en tinc les dades, però passa alguna cosa semblant. Som menys industrials. I això no és bo.

Ens hem de marcar objectius clars i ambiciosos que passen per pensar i construir un futur millor, més sostenible, que faci front als grans reptes socials, econòmics i mediambientals que tenim davant nostre, al mateix temps que busquem solucions, que donem resposta a un present complex, exigent i competitiu. No podem seguir perpetuant les diferències socials, no podem seguir perpetuant una política industrial basada en la gran empresa estrangera que precaritza el mercat laboral sota la façana d’una suposada solvència, no podem seguir perpetuant un model financer que tira la pedra i amaga la mà, no podem seguir perpetuant un model de vida que ens destrueix, a nosaltres i al nostre entorn.

En definitiva quan parlem de construcció nacional, parlem d’això, de la capacitat de construir país i de donar resposta als ciutadans; hem de tenir la capacitat, la voluntat i, sobretot, la valentia de mirar més enllà sense perdre de vista l’avui.

Creus que en aquests moments la gent està interessada en els temes que centren l’actualitat política: finançament, estatut, etcètera?

No ho sé…, però els hauria d’interessar. Quan parlem de l’estatut o del finançament, estem parlant del present i futur del país, o sigui, del seu. És cert que a algú li interessa insistir a dir que allò de què parlem alguns polítics no són les coses que realment interessen a la gent. Això vol dir que hi ha algú que deu decidir què és el que interessa a la gent…, oi?

És cert que, a vegades, des de la política fem les coses complicades, poc digeribles per a la ciutadania, però jo penso tot el contrari. Mai no havíem parlat de coses tan properes a la ciutadania. Per exemple, interessa com arribar a final de mes? Sí, oi? Si a Catalunya hem de pagar per poder accedir a serveis que en altres llocs són gratuïts, jo entenc que parlar de balances fiscals, de finançament, d’impostos que van i no tornen i d’inversions estatals no fetes, realment ha d’interessar a la gent. Interessa tenir una feina estable i amb un sou digne? Sí, oi? I què és posar els mitjans per evitar les deslocalitzacions? I donar suport a les petites i mitjanes empreses, que són les que ocupen la major part dels treballadors i treballadores de casa nostra? I fomentar les polítiques d’autoocupació i de creació d’empreses? I les polítiques de formació a l’empresa? Si parlem del mercat de treball i les seves condicions és, precisament, perquè interessen a la gent, i més en aquests moments. Interessa poder moure’s per anar a la feina, per anar a comprar, per anar al cinema, per anar de vacances? Sí, oi? I què és defensar unes infraestructures que ens permetin una mobilitat sostenible? Què és voler un sistema viari i ferroviari no radial, que permeti la connexió de les nostres poblacions sense haver de passar necessàriament per Barcelona (això quan no ens toca passar per Madrid, com en el cas de l’aeroport…)? Si parlem d’infraestructures, d’inversions, de gestió de l’aeroport i de la xarxa ferroviària és, precisament, perquè interessa a la gent.

Interessa atendre els fills i la gent gran, sobretot quan no podem fer-ho nosaltres mateixos perquè som a la feina? Sí, oi? I què és la Llei de la dependència, millor dit, la llei de la independència: la llei de serveis socials, impulsada des d’aquí, des de Catalunya, per garantir que totes les persones que siguin dependents i/o els familiars tinguin accés a un ajut. Si parlem del finançament és per poder donar resposta a totes aquestes qüestions. Si parlem de finançament, si parlem de l’estatut, de les balances fiscals, del concert econòmic, etc., és perquè pensem en el benestar, en l’equitat de les polítiques socials, en la igualtat d’oportunitats. I penso que aquestes són les coses que haurien d’interessar a la ciutadania.

El finançament, l’estatut, el país; la nova organització municipal, les polítiques socials, mediambientals, la nova forma de relacionar-se amb la ciutadania, la modernitat, la transparència, a la ciutat; són aportacions i canvis que no s’entendrien sense el paper que juga ERC a les institucions. Aquest valor afegit que dius que representa ERC, el percep la societat?

Bé, jo crec que és innegable que Esquerra ha jugat un paper important i decisiu en la política catalana i terrassenca dels últims anys. Un paper valent i decidit, no sempre ben entès, que ha donat com ha resultat una evolució i una transformació del discurs polític a Catalunya i a Terrassa. Hem aportat al govern del país, i al de la ciutat, un projecte nacional, integrador, inclusiu, civil i no ètnic. Hem treballat al país, però d’una forma clara en els darrers temps també a la ciutat, per situar la nació com un espai d'adscripció voluntària, on ningú no ha de renunciar a res per ser també terrassenc o terrassenca, català o catalana.

És cert que tota transformació, tota evolució, és resultat de diverses causes, algunes de provocades, altres de generacionals, de cansament, de fi de lideratges, etc. Que el ciutadà no percebi aquest fet, em preocupa perquè, al cap i a la fi, un es presenta a unes eleccions per guanyar-les i per poder seguir fent i aplicant les polítiques que pensa que són les millors pel país o la ciutat; però moltes vegades el ciutadà percep el que llegeix, veu o té assumit sense fer-ne cap mena d’anàlisi. La feina nostra és fer que ho percebi, que ho valori i que ho tingui en compte. En aquest país, i en aquesta ciutat també, un té la sensació que tot el que diuen els senyors del PSC o els de CiU va a missa. Tenen una legitimitat reconeguda i guanyada en totes les seves actuacions, que té més a veure amb la rutina, amb el fet que tots dos han manat durant molts anys, que en la seva capacitat de fer-ho bé. I això ho hem de canviar.

 
Les entrevistes de L'Acció - Templates Novo Blogger