La cultura també és un negoci i s’ha de tractar comuna indústria més.
“La cultura d’una ci
utat s’ha d’entendre dins l’àmbit de la seva història, dels seus orígens…”
Creus que l’Ajuntament dóna prou importància a la cultura i la promoció cultural de la ciutat? Què canviaries de la manera de fer la política cultural?
La cultura no hauria de ser cosa de les administracions; la cultura s’ha de tractar com una indústria més, i com en qualsevol indústria hi ha persones que estan preparades per fer-ho i són els qui s’hi haurien de dedicar. En tot cas, les administracions poden ajudar amb subvencions o amb ajuts per I+D, etc, però jo penso que hi ha una intromissió brutal. Una cosa és la cultura popular de cada ciutat a la qual, evidentment, les administracions han de donar suport, però el que és la cultura en general (pintura, dansa, teatre, música, etc.) jo entenc que l’han de canalitzar les indústries culturals. Quan una acció surt de l’Administració sense tenir present la indústria mateixa, moltes vegades es fa d’una manera aleatòria i bastant incongruent, en el sentit de que es fan coses que no s’haurien de fer i coses que s’haurien de fer no es fan. Que no hi ha voluntat? No. Penso que la voluntat hi és i ells consideren que s’està fent bé, que es fa tan bé com es pot, però des de l’altre cantó considero que es poden arreglar moltes coses, que se’n podrien fer moltes de diferents.
Per exemple, no fa gaire vam estar viatjant i mirant com funcionen les coses en altres països; fa un mes vam ser a Nova York. La cultura que hi ha allà és brutal, però tota és privada; allà no veuràs que l’administració es fiqui a Times Square a gestionar els teatres, ni al Village a gestionar els bars que estan fent concerts, ni al Madison Square Garden. Hi ha un equip de gestió al darrere que fa que tot allò funcioni i, com que és una empresa que ha de funcionar, es preocupen de fer-ho bé, d’estar sempre a l’última i d’arribar al públic. Aquí el problema que hi ha és que el públic no consumeix cultura perquè la cultura que s’ofereix no es troba a l’alçada del que vol el consumidor, és a dir: “per què m’he de comprar un 600 si el que vull és un Mercedes?”, i si la cultura que s’està oferint és un 600, doncs passen de la cultura.
Evidentment els ajuts per la cultura haurien de ser d’un altre tipus: primer, cal donar facilitats. El que no pot ser és que si vols obrir una sala de concerts o un teatre o qualsevol espai trobis trenta mil impediments a nivell de normativa; i, si vols donar suport a la cultura, comença per fer possible que aquests espais es puguin crear i puguin funcionar; no en creïs tu de propis ni facis la gestió cultural en funció del partit polític de torn que mani en aquell moment, perquè llavors ningú no s’ho creu, i si la gent no hi creu no ho compra, i si no es compra no es ven.
És el mateix oci nocturn que cultura? L’oci nocturn és cultura?
És un tipus de cultura, perquè no? La cultura no queda al marge, i dins de l’oci nocturn pot haver-hi el “botellón”, que és “cultura del botellón”, perquè no?
A final del segle XIX i a principis del segle XX els grans escriptors es reunien a les tasques i allà xerraven sobre el que volien i després escrivien llibres, poesia, el que fos. I d’aquella època et preguntes si estar en una tasca bevent vi és cultura, doncs el temps ha demostrat que sí. El grafiti és cultura? Doncs de moment ja han fet exposicions de grafitis a museus importants. I l’oci nocturn representa l’última expressió; la gent va a una discoteca i balla amb música que, d’on ha sortit? És cultura! T’agradarà més o menys, però és cultura. Dictar quina cultura és bona i quina no ho és, això no ho ha de fer mai l’Administració, sinó que ho ha de dictar el volum d’acceptació de compra que allò té. Qui marca les tendències i com es mouen les coses és el mercat.
Entenc que el problema de l’Ajuntament a l’hora de definir polítiques culturals és que no està a l’última.
És que no hi està ni hi estarà mai, perquè a l’última no hi estic ni jo. Es va creant cada dia i es crea al marge, no a les institucions ni als despatxos, la crea el xaval que fa campana de classe.
La definició d’un model cultural de ciutat sempre és molt complex. Com definiries el model actual de Terrassa?
Jo crec que el model cultural d’una ciutat s’ha d’entendre dins de l’àmbit de la cultura històrica, quins orígens té, on va, de què ha “mamat”, què es defensa en aquesta ciutat, etc. Això és la cultura d’una ciutat, i això és el que l’Ajuntament o l’Administració han d’estar molt pendents de cuidar, mantenir i seguir evolucionant perquè la ciutat no perdi aquesta identitat. Estem parlant dels grans trets culturals, que entenc que formen la cultura general de la ciutat. Quina seria la cultura general de Terrassa? És una ciutat històricament industrial, malauradament tot això s’ha perdut, tenim un patrimoni que s’ha destruït, només en queden les xemeneies. No és molt trist que quedin només les xemeneies quan es tracta de la història de la ciutat, la cultura de la ciutat, d’on venim? No podrien haver donat un altre ús a aquestes sales, mantenir-les, conservar-ne tot el patrimoni arquitectònic? En queden quatre. Tot això s’hauria pogut mimar i donar un altre sentit a la ciutat. Ja que parlem de cultura jo sempre he defensat que aquí s’hauria pogut donar un sentit cultural, falten molts espais de creació. Estem en un país on malauradament la indústria se n’ha anat a “prendre pel sac”, el turisme se’n va anant a “prendre pel sac” perquè s’ho han carregat tot i estem vivint una crisi important. I per una indústria bona que podem tenir nosaltres no serveix, no serveix a la cultura, que com tota indústria necessita un I+D, si no hi ha espais no tindrem ni això i sempre estarem amatents al que fan els altres i no aixecarem mai el cap. Si aquí teníem uns espais industrials obsolets, quina altra indústria hi podria cabre? Doncs jo entenc que hi podria cabre la indústria cultural, o d’un altre tipus, però amb aquest nou enfocament. El que hauria de fer l’Administració és facilitar, no posar-s’hi pel mig.
La música és cultura, però ho és la creació o la programació?
Les dues coses van íntimament lligades, és un mercat. La cultura és un negoci i la creació i la programació formen part d’aquest mercat. Perquè allò que es crea entri en el sistema hi ha d’haver una sèrie de passos i tots ells formen part de la cultura. I depèn de com es faci difons una cultura o en difons una altra diferent. Tu pots fer el que vulguis, tot és vàlid.
La Faktoria és un programador de música, però pot esdevenir un generador de cultura?
Ho ha sigut des de sempre, la Faktoria és el que és gràcies a haver produït nous talents més que d’haver-ne programat. De sales que programen concerts o teatre n’hi ha moltes, i penso que on marca la diferència la Faktoria és que moltes coses s’han creat des del Faktoria mateix. Bandes que avui dia són reconegudes han començat aquí, perquè els hem donat “canxa” i quan ningú no hi creia els hem donat suport i hem gastat perquè fossin qui són ara. Pel que fa al teatre vam tenir la nostra companyia de teatre durant bastant temps. A l’àmbit de cultura més underground ara estem donant suport a tota la cultura de l’skate i un cop al mes muntem una rampa al pati del Faktoria del carrer del Bruc. Tot el que fa referència a la música electrònica, als col·lectius audiovisuals i a la música més experimental té lloc aquí, i són els mateixos col·lectius els que utilitzen la Faktoria per treballar en directe allò que preparen a casa seva o als seus locals. Entenc que ja som un espai que genera cultura, més el local del Bruc que el de la Rasa, aquest és més una sala d’exhibició i el Bruc és més una sala de creació.
Com es pot col·laborar entre públic i privat per generar un model integrat i integral que doni resposta a les múltiples demandes d’oci?
Col·laborar des del respecte. A mi de vegades m’arriben propostes per programar que no les entenc, ja tens una edat, la teva vida ha evolucionat, i t’arriben coses noves i completament surrealistes, però els has de donar suport, evidentment amb el meu criteri, i de vegades em pregunto “què estic fent?”, però m’adono que al final ha valgut la pena. Jo penso que les administracions haurien de jutjar menys el que fem i deixar-nos fer. Si les coses agradaran més o menys, tindran sortida o no, això no es pot controlar, arribaran allà on hagin d’arribar, per tant, més val que hi donis suport.
El Jove Tu També Pots és un model cultural o és un contramodel?
És de les coses que trobo bé, que siguin els joves mateix els que gestionin l’espai. Jo l’any passat em vaig indignar amb una cosa: al Jove estava tocant un grup de punk, Raticida, em vaig asseure allà i és el més punk que he vist mai a la meva vida. Tocaven com el cul, però era punk! I els van desendollar, els van fer parar! Va venir una senyora de l’Ajuntament i els va tallar el llum i el so i els va fer baixar de l’escenari. Va considerar que allò era massa i que s’estaven passant. I això ho vaig trobar indignant, si no t’agrada, no ho programis i s’ha acabat el problema, però si ho fas, deixa’ls fer! Era punk, més que punk allò era horrorós, t’havies de tapar les orelles, s’estaven passant un ou, estaven escopint al públic, estaven ensenyant el cul, sí però era punk! No ho tallis, ja serà el públic que no anirà més a veure un concert o s’emprenyarà i marxarà, però si el públic és allà i està fent una interrelació, encara que sigui tirant-se vasos pel cap, doncs deixa’ls! I jo podria valorar si el Jove Tu També Pots està millor o pitjor, però això seria sempre la meva opinió i el que compta és que allò és ple, tots els joves van allà. Per la Festa Major al centre s’estan menjant els mocs, l’any passat van posar els Antònia Font i va ser un desastre; en canvi, al Jove hi havia més gent escoltant els Raticida que els Antònia Font! El Jove Tu També Pots està bé; està bé que siguin els joves mateixos qui s’ho muntin. Tot el que es vol fer des de l’Ajuntament a nivell institucional passa sense pena ni glòria. Tu parles de la Festa Major amb qualsevol i tothom et parla d’alguna cosa que li ha passat al Jove Tu També Pots.
Què n’opines de l’oferta d’oci nocturn de Terrassa? Creus que és suficient?
No, falta molt i a més això ens dificulta molt la feina. És a dir, jo per molt que em trenqui les banyes intentant programar concerts, programar DJs, tenir la sala d’una determinada manera, etc. estic lluitant contracorrent perquè no es pot estar sol. Aquí, a Terrassa, hi hauria d’haver molta oferta, que la gent no es mogués de Terrassa, és més, que la gent de fora vingués a Terrassa, que es pogués escollir, i aquí no pots escollir. El problema és que quan has vingut a la Faktoria tres vegades, a la quarta marxes a Barcelona. Les persones necessitem estímuls, necessitem que ens sorprenguin. Si surts de marxa en un lloc i saps quina música sonarà, quina gent que et trobaràs, i ja has parlat amb tothom deu vegades no et pot sorprendre. En canvi, si tinguéssim molta oferta podríem escollir cada nit quin tipus de rotllo vull, on vaig, quins circuïts faig, etc. Vindria gent de fora perquè si l’oferta és bona ens aniríem nodrint de conèixer gent nova cada dia. I el que està passant és que hi ha una migració cap a fora, aquí estem més sols que la una.
L’oci nocturn es pot dividir entre el que hi ha al Centre i el que és a la perifèria (Parc Vallès). Creus que és un bon model?
El Parc Vallès es va crear per complir una finalitat des del criteri de quatre senyors que, en un despatx, van considerar que si treien l’oci del centre de la ciutat i l’extrapolaven a la perifèria s’acabarien els problemes de veïnat. Pensaven que havien trobat la fórmula màgica, i una merda! La fórmula màgica no existeix, es crea sola, les coses es fan soles i no pots decidir com han de ser. Jo per molt que m’imaginés com seria aquest Faktoria quan el vaig obrir, he de dir que no té res a veure amb el que em vaig imaginar. Les coses es defineixen soles. A més [el Parc Vallès] és un nyap, ha fet que tot costi molt més –no tan sols l’oci, sinó tot-. Jo recordo que fa dos anys o tres el dia de Sant Esteve a la tarda vaig voler anar al cine, em vaig patejar tot el Centre i estava mort, no hi havia res, les botigues estaven tancades i quan vaig arribar al cinema la pel·li ja havia començat. Vam decidir anar al Parc Vallès i allò estava a petar, les botigues obertes, serà possible que si jo vull anar a comprar-me una samarreta un dia com avui hagi d’anar a Parc Vallès i tingui tot el comerç de Terrassa centre tancat? Era indignant, i és clar, quan no tens més remei has de passar pel filtre, però entenc que amb l’oci hi ha molts més remeis, i passen per anar a Sabadell, a Barcelona o a Mataró, però no aniré al Parc Vallès, i per això tot l’oci que hi ha se n’ha anat a l’aigua.
Es pot compatibilitzar el dret a l’oci amb el dret del descans dels veïns?
Sí, es pot compatibilitzar. D’entrada s’han de deixar de fer la guerra, perquè mentre hi hagi un enfrontament, els enfrontaments sempre són per dues parts. El que no pots demanar és que la gent que surt de nit respecti el descans dels veïns quan els veïns són els primers en no respectar la gent que surt al carrer. Això es fa acceptant que si un vol dormir tranquil i no sentir soroll, val més que vagi a viure al camp. Si viu a la ciutat es trobarà que no pot aparcar el cotxe perquè tindrà zones blaves i no hi ha aparcament, que quan passi l’autobús farà soroll i fum, que quan vulgui anar a comprar trobarà cues i tots els inconvenients que té una ciutat. Ara, també té avantatges, que són els serveis. Si vull anar a un restaurant hi ha restaurants, si vull anar al teatre hi ha teatres, si vull anar al cine tinc cinemes, etc. Això són els serveis de la ciutat. I com a contrapartida té el tema que hi ha ambient al carrer. També hi ha la normativa que diu que a dins de la sala hi ha un màxim de volum i un aïllament, això vol dir que el merder que hi pot haver dins el local no ha de privar el descans dels veïns. Nosaltres tenim un veí al costat i no el molestem pas, perquè hi ha un bon aïllament i podem conviure. Ara, el merder es fa al carrer? Sí. Però se’n fa més en llocs que no hi ha res perquè la gent és al carrer fent “botellón” o el que sigui que molesta més als veïns.
Com va sorgir la idea de muntar un local a la Rasa? Com te’l vas plantejar?
D’entrada no ens vam plantejar muntar un local a la Rasa, ni enlloc, estàvem al local del Bruc la mar de contents i la mar de tranquils, però un bon dia ens van dir que allò havia d’anar a terra i vam començar a buscar locals. En principi buscàvem locals semblants al del Bruc: amb una superfície similar, amb pati per mantenir la nostra línia, però és impossible, s’han carregat totes les naus. I llavors vam trobar aquest local al centre, que també és una nau industrial antiga, a mi em preocupava que fos tan gran... però vam fer un cop de cap, fa quinze anys que treballem en el negoci i si no som capaços de fer un pas endavant per poder fer coses més grans i atraure més públic és que no ho hem fet tan bé o no estem preparats, i vam considerar que sí que estàvem preparats per fer-ho. Som a la Rasa des de fa un any i mig, les coses no es fan d’un dia per l’altre i realment la Rasa no és una continuïtat del Bruc, és una història nova, se li ha de donar temps, el primer dia tampoc no funcionava com funciona ara. És més, el Bruc entre setmana està ple cada dia, véns aquí i encara no, però allà tampoc ha estat sempre a petar és el resultat d’una feina, d’anar insistint, equivocar-se, tornar-hi i quan toques la tecla correcta la gent pensa “òstia que fàcil”, però hem trigat dotze anys a tocar la tecla que funcioni. I aquí a la Rasa és el mateix, anem provant, hem provat de fer monòlegs, sessions acústiques i d’aquí a uns dies arrencarem el concurs de Guitar Hero. I a poc a poc que vagi agafant la seva identitat. Quan el local va començar tenia les parets blanques i l’escenari de fusta, i no tenia pati. Ara té una terrasseta, els espais són de colors i les parets d’obra. És el temps el que et diu cap on han d’evolucionar les coses, el millor és tenir-lo al més neutre possible, perquè quan hagis d’anar cap a una direcció el local t’ho permeti. Aquí hem donat forma al local en funció del que la gent va demanant, és un procés que no s’acaba mai.
