Les entrevistes de L'Acció

Joan Pérez, propietari de “La Faktoria d’Arts”

2009-07-31T08:38:00.012+02:00

La cultura també és un negoci i s’ha de tractar comuna indústria més.

“La cultura d’una ciutat s’ha d’entendre dins l’àmbit de la seva història, dels seus orígens…”

Creus que l’Ajuntament dóna prou importància a la cultura i la promoció cultural de la ciutat? Què canviaries de la manera de fer la política cultural?

La cultura no hauria de ser cosa de les administracions; la cultura s’ha de tractar com una indústria més, i com en qualsevol indústria hi ha persones que estan preparades per fer-ho i són els qui s’hi haurien de dedicar. En tot cas, les administracions poden ajudar amb subvencions o amb ajuts per I+D, etc, però jo penso que hi ha una intromissió brutal. Una cosa és la cultura popular de cada ciutat a la qual, evidentment, les administracions han de donar suport, però el que és la cultura en general (pintura, dansa, teatre, música, etc.) jo entenc que l’han de canalitzar les indústries culturals. Quan una acció surt de l’Administració sense tenir present la indústria mateixa, moltes vegades es fa d’una manera aleatòria i bastant incongruent, en el sentit de que es fan coses que no s’haurien de fer i coses que s’haurien de fer no es fan. Que no hi ha voluntat? No. Penso que la voluntat hi és i ells consideren que s’està fent bé, que es fa tan bé com es pot, però des de l’altre cantó considero que es poden arreglar moltes coses, que se’n podrien fer moltes de diferents.

Per exemple, no fa gaire vam estar viatjant i mirant com funcionen les coses en altres països; fa un mes vam ser a Nova York. La cultura que hi ha allà és brutal, però tota és privada; allà no veuràs que l’administració es fiqui a Times Square a gestionar els teatres, ni al Village a gestionar els bars que estan fent concerts, ni al Madison Square Garden. Hi ha un equip de gestió al darrere que fa que tot allò funcioni i, com que és una empresa que ha de funcionar, es preocupen de fer-ho bé, d’estar sempre a l’última i d’arribar al públic. Aquí el problema que hi ha és que el públic no consumeix cultura perquè la cultura que s’ofereix no es troba a l’alçada del que vol el consumidor, és a dir: “per què m’he de comprar un 600 si el que vull és un Mercedes?”, i si la cultura que s’està oferint és un 600, doncs passen de la cultura.

Evidentment els ajuts per la cultura haurien de ser d’un altre tipus: primer, cal donar facilitats. El que no pot ser és que si vols obrir una sala de concerts o un teatre o qualsevol espai trobis trenta mil impediments a nivell de normativa; i, si vols donar suport a la cultura, comença per fer possible que aquests espais es puguin crear i puguin funcionar; no en creïs tu de propis ni facis la gestió cultural en funció del partit polític de torn que mani en aquell moment, perquè llavors ningú no s’ho creu, i si la gent no hi creu no ho compra, i si no es compra no es ven.

És el mateix oci nocturn que cultura? L’oci nocturn és cultura?

És un tipus de cultura, perquè no? La cultura no queda al marge, i dins de l’oci nocturn pot haver-hi el “botellón”, que és “cultura del botellón”, perquè no?

A final del segle XIX i a principis del segle XX els grans escriptors es reunien a les tasques i allà xerraven sobre el que volien i després escrivien llibres, poesia, el que fos. I d’aquella època et preguntes si estar en una tasca bevent vi és cultura, doncs el temps ha demostrat que sí. El grafiti és cultura? Doncs de moment ja han fet exposicions de grafitis a museus importants. I l’oci nocturn representa l’última expressió; la gent va a una discoteca i balla amb música que, d’on ha sortit? És cultura! T’agradarà més o menys, però és cultura. Dictar quina cultura és bona i quina no ho és, això no ho ha de fer mai l’Administració, sinó que ho ha de dictar el volum d’acceptació de compra que allò té. Qui marca les tendències i com es mouen les coses és el mercat.

Entenc que el problema de l’Ajuntament a l’hora de definir polítiques culturals és que no està a l’última.

És que no hi està ni hi estarà mai, perquè a l’última no hi estic ni jo. Es va creant cada dia i es crea al marge, no a les institucions ni als despatxos, la crea el xaval que fa campana de classe.

La definició d’un model cultural de ciutat sempre és molt complex. Com definiries el model actual de Terrassa?

Jo crec que el model cultural d’una ciutat s’ha d’entendre dins de l’àmbit de la cultura històrica, quins orígens té, on va, de què ha “mamat”, què es defensa en aquesta ciutat, etc. Això és la cultura d’una ciutat, i això és el que l’Ajuntament o l’Administració han d’estar molt pendents de cuidar, mantenir i seguir evolucionant perquè la ciutat no perdi aquesta identitat. Estem parlant dels grans trets culturals, que entenc que formen la cultura general de la ciutat. Quina seria la cultura general de Terrassa? És una ciutat històricament industrial, malauradament tot això s’ha perdut, tenim un patrimoni que s’ha destruït, només en queden les xemeneies. No és molt trist que quedin només les xemeneies quan es tracta de la història de la ciutat, la cultura de la ciutat, d’on venim? No podrien haver donat un altre ús a aquestes sales, mantenir-les, conservar-ne tot el patrimoni arquitectònic? En queden quatre. Tot això s’hauria pogut mimar i donar un altre sentit a la ciutat. Ja que parlem de cultura jo sempre he defensat que aquí s’hauria pogut donar un sentit cultural, falten molts espais de creació. Estem en un país on malauradament la indústria se n’ha anat a “prendre pel sac”, el turisme se’n va anant a “prendre pel sac” perquè s’ho han carregat tot i estem vivint una crisi important. I per una indústria bona que podem tenir nosaltres no serveix, no serveix a la cultura, que com tota indústria necessita un I+D, si no hi ha espais no tindrem ni això i sempre estarem amatents al que fan els altres i no aixecarem mai el cap. Si aquí teníem uns espais industrials obsolets, quina altra indústria hi podria cabre? Doncs jo entenc que hi podria cabre la indústria cultural, o d’un altre tipus, però amb aquest nou enfocament. El que hauria de fer l’Administració és facilitar, no posar-s’hi pel mig.

La música és cultura, però ho és la creació o la programació?

Les dues coses van íntimament lligades, és un mercat. La cultura és un negoci i la creació i la programació formen part d’aquest mercat. Perquè allò que es crea entri en el sistema hi ha d’haver una sèrie de passos i tots ells formen part de la cultura. I depèn de com es faci difons una cultura o en difons una altra diferent. Tu pots fer el que vulguis, tot és vàlid.

La Faktoria és un programador de música, però pot esdevenir un generador de cultura?

Ho ha sigut des de sempre, la Faktoria és el que és gràcies a haver produït nous talents més que d’haver-ne programat. De sales que programen concerts o teatre n’hi ha moltes, i penso que on marca la diferència la Faktoria és que moltes coses s’han creat des del Faktoria mateix. Bandes que avui dia són reconegudes han començat aquí, perquè els hem donat “canxa” i quan ningú no hi creia els hem donat suport i hem gastat perquè fossin qui són ara. Pel que fa al teatre vam tenir la nostra companyia de teatre durant bastant temps. A l’àmbit de cultura més underground ara estem donant suport a tota la cultura de l’skate i un cop al mes muntem una rampa al pati del Faktoria del carrer del Bruc. Tot el que fa referència a la música electrònica, als col·lectius audiovisuals i a la música més experimental té lloc aquí, i són els mateixos col·lectius els que utilitzen la Faktoria per treballar en directe allò que preparen a casa seva o als seus locals. Entenc que ja som un espai que genera cultura, més el local del Bruc que el de la Rasa, aquest és més una sala d’exhibició i el Bruc és més una sala de creació.

Com es pot col·laborar entre públic i privat per generar un model integrat i integral que doni resposta a les múltiples demandes d’oci?

Col·laborar des del respecte. A mi de vegades m’arriben propostes per programar que no les entenc, ja tens una edat, la teva vida ha evolucionat, i t’arriben coses noves i completament surrealistes, però els has de donar suport, evidentment amb el meu criteri, i de vegades em pregunto “què estic fent?”, però m’adono que al final ha valgut la pena. Jo penso que les administracions haurien de jutjar menys el que fem i deixar-nos fer. Si les coses agradaran més o menys, tindran sortida o no, això no es pot controlar, arribaran allà on hagin d’arribar, per tant, més val que hi donis suport.

El Jove Tu També Pots és un model cultural o és un contramodel?

És de les coses que trobo bé, que siguin els joves mateix els que gestionin l’espai. Jo l’any passat em vaig indignar amb una cosa: al Jove estava tocant un grup de punk, Raticida, em vaig asseure allà i és el més punk que he vist mai a la meva vida. Tocaven com el cul, però era punk! I els van desendollar, els van fer parar! Va venir una senyora de l’Ajuntament i els va tallar el llum i el so i els va fer baixar de l’escenari. Va considerar que allò era massa i que s’estaven passant. I això ho vaig trobar indignant, si no t’agrada, no ho programis i s’ha acabat el problema, però si ho fas, deixa’ls fer! Era punk, més que punk allò era horrorós, t’havies de tapar les orelles, s’estaven passant un ou, estaven escopint al públic, estaven ensenyant el cul, sí però era punk! No ho tallis, ja serà el públic que no anirà més a veure un concert o s’emprenyarà i marxarà, però si el públic és allà i està fent una interrelació, encara que sigui tirant-se vasos pel cap, doncs deixa’ls! I jo podria valorar si el Jove Tu També Pots està millor o pitjor, però això seria sempre la meva opinió i el que compta és que allò és ple, tots els joves van allà. Per la Festa Major al centre s’estan menjant els mocs, l’any passat van posar els Antònia Font i va ser un desastre; en canvi, al Jove hi havia més gent escoltant els Raticida que els Antònia Font! El Jove Tu També Pots està bé; està bé que siguin els joves mateixos qui s’ho muntin. Tot el que es vol fer des de l’Ajuntament a nivell institucional passa sense pena ni glòria. Tu parles de la Festa Major amb qualsevol i tothom et parla d’alguna cosa que li ha passat al Jove Tu També Pots.

Què n’opines de l’oferta d’oci nocturn de Terrassa? Creus que és suficient?

No, falta molt i a més això ens dificulta molt la feina. És a dir, jo per molt que em trenqui les banyes intentant programar concerts, programar DJs, tenir la sala d’una determinada manera, etc. estic lluitant contracorrent perquè no es pot estar sol. Aquí, a Terrassa, hi hauria d’haver molta oferta, que la gent no es mogués de Terrassa, és més, que la gent de fora vingués a Terrassa, que es pogués escollir, i aquí no pots escollir. El problema és que quan has vingut a la Faktoria tres vegades, a la quarta marxes a Barcelona. Les persones necessitem estímuls, necessitem que ens sorprenguin. Si surts de marxa en un lloc i saps quina música sonarà, quina gent que et trobaràs, i ja has parlat amb tothom deu vegades no et pot sorprendre. En canvi, si tinguéssim molta oferta podríem escollir cada nit quin tipus de rotllo vull, on vaig, quins circuïts faig, etc. Vindria gent de fora perquè si l’oferta és bona ens aniríem nodrint de conèixer gent nova cada dia. I el que està passant és que hi ha una migració cap a fora, aquí estem més sols que la una.

L’oci nocturn es pot dividir entre el que hi ha al Centre i el que és a la perifèria (Parc Vallès). Creus que és un bon model?

El Parc Vallès es va crear per complir una finalitat des del criteri de quatre senyors que, en un despatx, van considerar que si treien l’oci del centre de la ciutat i l’extrapolaven a la perifèria s’acabarien els problemes de veïnat. Pensaven que havien trobat la fórmula màgica, i una merda! La fórmula màgica no existeix, es crea sola, les coses es fan soles i no pots decidir com han de ser. Jo per molt que m’imaginés com seria aquest Faktoria quan el vaig obrir, he de dir que no té res a veure amb el que em vaig imaginar. Les coses es defineixen soles. A més [el Parc Vallès] és un nyap, ha fet que tot costi molt més –no tan sols l’oci, sinó tot-. Jo recordo que fa dos anys o tres el dia de Sant Esteve a la tarda vaig voler anar al cine, em vaig patejar tot el Centre i estava mort, no hi havia res, les botigues estaven tancades i quan vaig arribar al cinema la pel·li ja havia començat. Vam decidir anar al Parc Vallès i allò estava a petar, les botigues obertes, serà possible que si jo vull anar a comprar-me una samarreta un dia com avui hagi d’anar a Parc Vallès i tingui tot el comerç de Terrassa centre tancat? Era indignant, i és clar, quan no tens més remei has de passar pel filtre, però entenc que amb l’oci hi ha molts més remeis, i passen per anar a Sabadell, a Barcelona o a Mataró, però no aniré al Parc Vallès, i per això tot l’oci que hi ha se n’ha anat a l’aigua.

Es pot compatibilitzar el dret a l’oci amb el dret del descans dels veïns?

Sí, es pot compatibilitzar. D’entrada s’han de deixar de fer la guerra, perquè mentre hi hagi un enfrontament, els enfrontaments sempre són per dues parts. El que no pots demanar és que la gent que surt de nit respecti el descans dels veïns quan els veïns són els primers en no respectar la gent que surt al carrer. Això es fa acceptant que si un vol dormir tranquil i no sentir soroll, val més que vagi a viure al camp. Si viu a la ciutat es trobarà que no pot aparcar el cotxe perquè tindrà zones blaves i no hi ha aparcament, que quan passi l’autobús farà soroll i fum, que quan vulgui anar a comprar trobarà cues i tots els inconvenients que té una ciutat. Ara, també té avantatges, que són els serveis. Si vull anar a un restaurant hi ha restaurants, si vull anar al teatre hi ha teatres, si vull anar al cine tinc cinemes, etc. Això són els serveis de la ciutat. I com a contrapartida té el tema que hi ha ambient al carrer. També hi ha la normativa que diu que a dins de la sala hi ha un màxim de volum i un aïllament, això vol dir que el merder que hi pot haver dins el local no ha de privar el descans dels veïns. Nosaltres tenim un veí al costat i no el molestem pas, perquè hi ha un bon aïllament i podem conviure. Ara, el merder es fa al carrer? Sí. Però se’n fa més en llocs que no hi ha res perquè la gent és al carrer fent “botellón” o el que sigui que molesta més als veïns.

Com va sorgir la idea de muntar un local a la Rasa? Com te’l vas plantejar?

D’entrada no ens vam plantejar muntar un local a la Rasa, ni enlloc, estàvem al local del Bruc la mar de contents i la mar de tranquils, però un bon dia ens van dir que allò havia d’anar a terra i vam començar a buscar locals. En principi buscàvem locals semblants al del Bruc: amb una superfície similar, amb pati per mantenir la nostra línia, però és impossible, s’han carregat totes les naus. I llavors vam trobar aquest local al centre, que també és una nau industrial antiga, a mi em preocupava que fos tan gran... però vam fer un cop de cap, fa quinze anys que treballem en el negoci i si no som capaços de fer un pas endavant per poder fer coses més grans i atraure més públic és que no ho hem fet tan bé o no estem preparats, i vam considerar que sí que estàvem preparats per fer-ho. Som a la Rasa des de fa un any i mig, les coses no es fan d’un dia per l’altre i realment la Rasa no és una continuïtat del Bruc, és una història nova, se li ha de donar temps, el primer dia tampoc no funcionava com funciona ara. És més, el Bruc entre setmana està ple cada dia, véns aquí i encara no, però allà tampoc ha estat sempre a petar és el resultat d’una feina, d’anar insistint, equivocar-se, tornar-hi i quan toques la tecla correcta la gent pensa “òstia que fàcil”, però hem trigat dotze anys a tocar la tecla que funcioni. I aquí a la Rasa és el mateix, anem provant, hem provat de fer monòlegs, sessions acústiques i d’aquí a uns dies arrencarem el concurs de Guitar Hero. I a poc a poc que vagi agafant la seva identitat. Quan el local va començar tenia les parets blanques i l’escenari de fusta, i no tenia pati. Ara té una terrasseta, els espais són de colors i les parets d’obra. És el temps el que et diu cap on han d’evolucionar les coses, el millor és tenir-lo al més neutre possible, perquè quan hagis d’anar cap a una direcció el local t’ho permeti. Aquí hem donat forma al local en funció del que la gent va demanant, és un procés que no s’acaba mai.

Sílvia Alcàntara, escriptora

2009-07-31T07:00:00.002+02:00

"Em dic Sílvia Alcàntara i Ribolleda i visc al barri de can Boada.

El que més m’agrada és escriure i llegir; per aquest ordre. I també relacionar-me amb els meus amics i amigues. Trobar-nos de tant en tant i fer-la petar. Parlar de literatura, la meva gran passió. Jugar amb les meves nétes. I, sobretot, viure. Viure la vida. Aprofitar-la al màxim. És molt curta per malgastar-la de qualsevol manera."

Sílvia Alcàntara, va néixer a Puig-reig fa 65 anys i va viure la seva infantesa en una colònia tèxtil del Llobregat. És l’autora d’un dels llibres més venuts per Sant Jordi, ja se n’està venent la quarta edició. Olor de Colònia és la seva primera novel·la i és d’aquelles que no pots deixar i te l’acabes sense adonar-te’n, el seu llenguatge senzill però molt ric i descriptiu submergeix al lector a través de personatges molt ben dibuixats i característics d’una època i un paisatge on les tradicions, les jerarquies i el “què diran” marcaven la vida dels seus habitants.

Al llibre, la vida a la Colònia estava molt determinada per les tradicions, la feina a la fàbrica i la religió. Hi ha personatges que viuen “encotillats” en una vida que els queda petita, i somien en marxar. Fins a quin punt s’assemblen la Colònia del llibre a la teva experiència a la colònia on vas viure de petita?

La història que viuen els personatges és de ficció. L’essència que s’hi respira i que mostro a través de l’atmosfera és el que realment passava en aquella època en una colònia tèxtil. Però he de fer constar que és sempre des del meu punt de vista. Ben segur que hi havia persones que s’hi sentien molt bé i que no se’ls havia acudit mai de marxar.

Quins són els personatges que més t’identifiquen?

Per l’edat, la Cèlia sembla que és la que hauria de ser la més propera, però una persona que escriu literatura de ficció a l’hora de confeccionar els personatges, si vol que surtin autèntics, si vol que respirin sinceritat, els ha d’interioritzar,s’ha de posar a la seva pell i ho ha de fer amb tots. Per tant, jo sóc tots els personatges.

Com va ser que et vas decidir a escriure el teu primer llibre? Quines eren les teves motivacions?

Aquest no és pas el primer llibre que he escrit. És el tercer. Però sí que és el primer que em publiquen. I una de les principals motivacions que em van impulsar a escriure’l va ser la necessitat que tenia d’explicar com es vivia en una colònia tèxtil en aquella època. Considerava que ho podia fer ja que hi vaig viure vint anys i ho coneixia prou bé.

Ja tens al cap la teva propera novel·la?

Sí. El que passa és que encara està molt verda. I hem d’esperar que maduri.

Quines són les sensacions que et deixa que el teu llibre hagi sigut un dels més venuts aquest Sant Jordi, i que ja se'n vengui la quarta edició?

En primer lloc una sensació d’incredulitat. Es fa difícil creure que tot just ara fa un any em vaig posar en contacte amb l’editorial. I avui ja hi la novel·la al carrer. Es ven bé. Agrada (això és el més important). I se n’ha fet ressò a la majoria dels mitjans de comunicació. Si tenim en compte que la crítica també l’ha tractat bé. Què més es pot demanar? I és clar, davant de tot això no puc pas negar que estic molt i molt contenta.

Què en penses de la generació d'escriptors mediàtics?, creus que "perverteixen" l'esperit de la literatura?

En primer lloc caldria saber que s’entén per escriptors mediàtics. I potser ara no tenim ni prou espai ni prou temps per poder-ne fer una anàlisi rigorosa. Dit això, a mi em sembla que els lectors són prou intel·ligents per saber destriar el gra de la palla i que el temps –aquest gran escultor, com deia Marguerite Yourcenar— posa a tothom al seu lloc.

De jove vas venir a viure a Terrassa. Des del teu punt de vista quins canvis destacaries a la ciutat?

Molts i molt importants. Potser un dels que més destacaria és el fet d’haver tret les indústries del centre de la ciutat. Això va permetre recuperar uns espais importants que han servit per fer la ciutat molt més agradable.

Com vius la ciutat? Què t’agrada més? Per on t’agrada passejar?

A mi m’agrada molt viure a Terrassa. El que més m’agrada són els carrers del centre per on no hi poden passar els cotxes. I per passejar un dels llocs que més m’agrada és el del parc de Vallparadís.

- Què creus que li falta a Terrassa des del teu punt de vista?, i què li sobra?

Una atenció sanitària més ben organitzada. Les llistes d’espera per qualsevol atenció mèdica són intolerables. Fins i tot per accedir al metge de capçalera t’has d’esperar més de dues setmanes. I també trobo a faltar més cinemes al centre. Si no estic equivocada, només n’hi ha un i, és clar, tenim poca tria la gent que com jo no tenim cotxe i no ens podem desplaçar als afores on s’hi apleguen la majoria dels cinemes.

Sobrar-m’hi, ja m’hi sobren més coses: les voreres plenes de sots que et fan caure sovint, les obres a mig fer i abandonades per un temps indefinit, deixant els carrers esbudellats i intransitables, els contenidors a vessar i... un llarg etc...

Com veus les polítiques culturals de l'Ajuntament? Creus que són suficients i que cobreixen les expectatives de la ciutadania?

Ja fa uns quants anys que em moc en l’àmbit cultural d’aquí de Terrassa i, encara que no serà mai suficient, sí que puc dir que, d’un temps ençà, he notat una certa sensibilitat pel tema i que s’han fet grans progressos. Però és clar, encara falta molt perquè puguin cobrir les expectatives de la ciutadania.

Isaac Albert i Agut, Portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya i Tinent d’Alcalde

2009-04-01T18:00:00.000+02:00

Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat, per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa en els últims anys.

“Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi”

L’Acció compleix 40 exemplars.

Molt contents. És un fet molt important. 40 exemplars i més de 13 anys sortint d’una forma ininterrompuda cada trimestre. La recuperació de la històrica capçalera “L’Acció” va significar recuperar un mitjà de comunicació vinculat a l’esquerra nacional a Terrassa, editat per Fraternitat Republicana de Terrassa, fundadora d’ERC, l’any 1931. L’Acció ha estat el company de viatge d’ERC de Terrassa en 14 anys de política municipal. Molts anys, molta feina i molts articles escrits per informar i donar veu a l’esquerra nacional, a l’independentisme de la ciutat de Terrassa. Esperem fer molts exemplar més, i voldria recordar les persones que durant aquests 14 anys han fet possible que l’Acció sortís puntualment cada trimestre. Els impulsors, amb el Ramon Arribas al capdavant, amb Toni Martinez, Cesc Poch, Meritxell Busqueta, Marta Jaén, Gerard Manel Khil i Joan Lluch. I els que durant aquests 14 anys d’una manera o una altra hi han participat i/o seguim participant-hi: Jaume Pallerols, Pere Cardús, Marius Massallè, Marc Ferrer, Raquel Garcia, Jordi Antolí, Núria Garcia, Joan Costa, Alexandra Vallugera, Jordi Centelles, Lluís Paloma, Joana Arribas, Marta Molina, Jaume Canyameras, Anna Parés, Rafel Casanova, Montse Pujol, Miquel Ferreres, Carles Feiner, Carles Caballero, Koldo Corbera. A tots, moltes gràcies i moltes felicitats.

14 anys d’Esquerra a l’Ajuntament de Terrassa, dels quals 8 a l’oposició, i 6, de moment, al govern. Quin balanç en fas? Esquerra és clau en la presa de decisions?

En 14 anys han passat moltes coses en aquesta ciutat, i ERC −primer des de l’oposició i després des del govern− hi ha participat d’una forma activa, positiva, amb voluntat de construir ciutat, d’aportar punts de vista diferents, sent lleials sempre als nostres projectes i intentant donar resposta al màxim d’aspiracions. Som un partit amb una clara vocació de transformació social, compromès amb la ciutat i el país. Políticament parlant, en els últims 15 anys hi ha dos fets que alteren la vida política de la ciutat. El primer és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament, l’any 1995, després de 56 anys, i el segon és l’entrada d’ERC al govern de la ciutat, l’any 2003. Hem aportat una nova manera de governar, de relacionar-se i de viure i veure la ciutat. En aquests 14 anys el balanç és molt positiu, la nostra empremta roman en moltes polítiques i decisions que s’han pres. ERC, atesa la nostra capacitat demostrada de gestió, de treball i de discurs, ha de treballar deixant de banda complexos i prejudicis per passar a ser un partit central, que no de centre, de la política terrassenca. Igual que en unes eleccions nacionals som la tercera força política de la ciutat, l’objectiu és ser-ho, també, a les municipals. Els bons projectes polítics són la suma dels anteriors, i nosaltres tenim un bon projecte polític i la capacitat i la voluntat de liderar, de ser els hereus, de ser el relleu polític que lideri la Terrassa del present i del futur.

Com valores els canvis, les transformacions de la ciutat en aquests anys?

Aquests anys han portat a una evident transformació de la nostra ciutat. Una transformació urbanística i social de les més importants del país. Una transformació, però, poc liderada des del sector públic. Per entendre’ns: si la crisi actual l’haguéssim tingut fa 15 o 20 anys la ciutat que tindríem en l’actualitat no tindria res a veure. Seguiríem tenint els vapors, les fàbriques al centre de la ciutat, seguiríem amb la ciutat trista i grisa que teníem. Això, en part és comprensible, ja que evidentment el sector privat juga un paper important en processos de transformació urbanística.

En una ciutat com Terrassa, no pot ser que des de l’administració pública no tinguem els instruments per desenvolupar espais i transformar-los, i haver de deixar que tot quedi en mans d’altres. En el segle XXI, en la gestió moderna, hi ha instruments suficients per incidir des del sector públic, i conjuntament amb el sector privat, en els projectes de ciutat. El capital risc, empreses mixtes, etc. I hem de ser clars: la ciutat, i, evidentment, els seu habitants no n’han tret prou profit. Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat per la transformació urbanística que s’ha produït a Terrassa els últims anys. Una transformació social important, també. Molt ràpida. El procés de globalització econòmica i la immigració han comportat i comporten canvis importants a la ciutat. I hem sabut donar resposta, i hem de seguir sabent donar respostes. Trepitjant el carrer, escoltant la gent i fent política de veritat, de la bona. I la política, l’acció política de la bona, no està al servei dels interessos individuals dels ciutadans, sinó dels col·lectius. Quan prenem decisions, cal tenir present la necessitat de gestionar i transformar la realitat des de l’anàlisi de les demandes ciutadanes. Sí. Però també des de la correcta interpretació i gestió de les necessitats. I moltes vegades les necessitats no són explícites, i, moltes vegades, en una alta proporció, la satisfacció de les mateixes comporta prendre decisions no acceptades ni volgudes per determinats segments socials. Dit d’una altra manera: l’interès general, gairebé per definició, no coincideix amb l’interès particular. Si treballem per la cohesió, la inclusió social, el benestar, la convivència i la igualtat d’oportunitats, cal no perdre de vista aquest conflicte d’interessos.

Quins valors aporta ERC en la presa de decisions, en la gestió?

La modernitat, l’eficiència, la transparència, l’agilitat administrativa, la proximitat, la informació, la comunicació i l’eficàcia són valors d’ERC, i són valors que hem de saber transmetre a la ciutadania.

Volem seguir impulsant polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en les polítiques socials, en el creixement sostenible, en la convivència i en la identitat municipal i de país. Terrassa és un projecte viu, un projecte en construcció que reinterpreta la realitat diàriament.

En aquests moments de crisi, com està la ciutat? Igual que les transformacions de què parlàvem, la crisi actual, ens marca el futur de la ciutat?

Segurament no és bo transmetre segons quins missatges però les coses són com són, i som davant d’una crisi d’abast incalculable, global i transversal que provocarà canvis socials inevitables i necessaris. I la ciutat, Terrassa, per la seva composició social de mercat laboral, en pateix i en patirà les conseqüències d’una forma més dura i crua que altres ciutats. A Terrassa, l’atur ha crescut més del 60%, afecta més de 17.600 persones, més del doble d’ara fa un any, una taxa d’atur del 16% de la població activa, amb la pèrdua de més de 7.000 llocs de treball, la baixa de més de 600 autònoms en només un any. A això hi hem d’afegir el descens d’un 25% del ritme de creació de nous negocis i la pèrdua neta de més de 700 empreses que donaven feina en el territori.

És el que tenim, i crec que cometríem un error si sota una suposada necessitat de donar missatges positius amaguéssim la realitat. Ara bé, de les crisis, evidentment, se’n surt enfortit. Crisi significa canvi, i hem de ser capaços de gestionar aquests canvis i incidir-hi. A nivell municipal això és complicat, difícil, però no podem dimitir de ser nosaltres qui prenguem les regnes del nostre futur i el dirigim cap allà on volem anar. Els últims 30 anys hem treballat dur i fort per consolidar la democràcia, per consolidar un sistema educatiu de qualitat, per universalitzar la salut, per crear empreses i llocs de treball, per consolidar l’estat del benestar, la igualtat d’oportunitats, etc., però fins aquí hem arribat. La que estem vivint és una crisi de model, de model econòmic, productiu, medi ambiental −en definitiva, de model social−, i hem de ser capaços de canviar o transformar aquest model. Sóc molt conscient que, en moments com l’actual, se’ns fa molt difícil pensar en el futur, ja que la gestió del dia a dia no ens deixa temps per pensar cap on volem anar i com hi volem anar, i més en un ajuntament on els problemes, les urgències, tenen noms i cognoms i et truquen a la porta. Hem de ser capaços de buscar solucions, de gestionar les urgències que tenim a curt termini, però també és el moment de dedicar més hores i més esforços a definir quin futur volem per la ciutat. Ara, en aquests moments de dificultat, el que ens toca és treballar perquè el futur de Terrassa i dels terrassencs sigui el més pròsper possible. Però no ens enganyem. Necessitem garantir als ciutadans els serveis necessaris per viure bé i en igualtat d’oportunitats; en cal posar les condicions òptimes i necessàries perquè les empreses puguin desenvolupar els seus projectes, però això, amb la realitat política del país, no és possible. Siguem clars… Per Espanya, Catalunya és valor afegit. Per Catalunya, Espanya és crisi.

Aquestes transformacions i aquesta crisi també han afectat i afecten el país. Què ens espera?

Com et deia, som davant d’una crisi global, però igual que crec que Terrassa la viurà diferent que altres ciutats del país, el país també la viurà d’una forma diferent a altres països. Terrassa i Catalunya han estat sempre una ciutat i un país industrial. La indústria, que tan sols fa deu anys representava el 33% de l’estructura laboral de Terrassa, se situa en l’actualitat al voltant del 18%. De Catalunya, no en tinc les dades, però passa alguna cosa semblant. Som menys industrials. I això no és bo.

Ens hem de marcar objectius clars i ambiciosos que passen per pensar i construir un futur millor, més sostenible, que faci front als grans reptes socials, econòmics i mediambientals que tenim davant nostre, al mateix temps que busquem solucions, que donem resposta a un present complex, exigent i competitiu. No podem seguir perpetuant les diferències socials, no podem seguir perpetuant una política industrial basada en la gran empresa estrangera que precaritza el mercat laboral sota la façana d’una suposada solvència, no podem seguir perpetuant un model financer que tira la pedra i amaga la mà, no podem seguir perpetuant un model de vida que ens destrueix, a nosaltres i al nostre entorn.

En definitiva quan parlem de construcció nacional, parlem d’això, de la capacitat de construir país i de donar resposta als ciutadans; hem de tenir la capacitat, la voluntat i, sobretot, la valentia de mirar més enllà sense perdre de vista l’avui.

Creus que en aquests moments la gent està interessada en els temes que centren l’actualitat política: finançament, estatut, etcètera?

No ho sé…, però els hauria d’interessar. Quan parlem de l’estatut o del finançament, estem parlant del present i futur del país, o sigui, del seu. És cert que a algú li interessa insistir a dir que allò de què parlem alguns polítics no són les coses que realment interessen a la gent. Això vol dir que hi ha algú que deu decidir què és el que interessa a la gent…, oi?

És cert que, a vegades, des de la política fem les coses complicades, poc digeribles per a la ciutadania, però jo penso tot el contrari. Mai no havíem parlat de coses tan properes a la ciutadania. Per exemple, interessa com arribar a final de mes? Sí, oi? Si a Catalunya hem de pagar per poder accedir a serveis que en altres llocs són gratuïts, jo entenc que parlar de balances fiscals, de finançament, d’impostos que van i no tornen i d’inversions estatals no fetes, realment ha d’interessar a la gent. Interessa tenir una feina estable i amb un sou digne? Sí, oi? I què és posar els mitjans per evitar les deslocalitzacions? I donar suport a les petites i mitjanes empreses, que són les que ocupen la major part dels treballadors i treballadores de casa nostra? I fomentar les polítiques d’autoocupació i de creació d’empreses? I les polítiques de formació a l’empresa? Si parlem del mercat de treball i les seves condicions és, precisament, perquè interessen a la gent, i més en aquests moments. Interessa poder moure’s per anar a la feina, per anar a comprar, per anar al cinema, per anar de vacances? Sí, oi? I què és defensar unes infraestructures que ens permetin una mobilitat sostenible? Què és voler un sistema viari i ferroviari no radial, que permeti la connexió de les nostres poblacions sense haver de passar necessàriament per Barcelona (això quan no ens toca passar per Madrid, com en el cas de l’aeroport…)? Si parlem d’infraestructures, d’inversions, de gestió de l’aeroport i de la xarxa ferroviària és, precisament, perquè interessa a la gent.

Interessa atendre els fills i la gent gran, sobretot quan no podem fer-ho nosaltres mateixos perquè som a la feina? Sí, oi? I què és la Llei de la dependència, millor dit, la llei de la independència: la llei de serveis socials, impulsada des d’aquí, des de Catalunya, per garantir que totes les persones que siguin dependents i/o els familiars tinguin accés a un ajut. Si parlem del finançament és per poder donar resposta a totes aquestes qüestions. Si parlem de finançament, si parlem de l’estatut, de les balances fiscals, del concert econòmic, etc., és perquè pensem en el benestar, en l’equitat de les polítiques socials, en la igualtat d’oportunitats. I penso que aquestes són les coses que haurien d’interessar a la ciutadania.

El finançament, l’estatut, el país; la nova organització municipal, les polítiques socials, mediambientals, la nova forma de relacionar-se amb la ciutadania, la modernitat, la transparència, a la ciutat; són aportacions i canvis que no s’entendrien sense el paper que juga ERC a les institucions. Aquest valor afegit que dius que representa ERC, el percep la societat?

Bé, jo crec que és innegable que Esquerra ha jugat un paper important i decisiu en la política catalana i terrassenca dels últims anys. Un paper valent i decidit, no sempre ben entès, que ha donat com ha resultat una evolució i una transformació del discurs polític a Catalunya i a Terrassa. Hem aportat al govern del país, i al de la ciutat, un projecte nacional, integrador, inclusiu, civil i no ètnic. Hem treballat al país, però d’una forma clara en els darrers temps també a la ciutat, per situar la nació com un espai d'adscripció voluntària, on ningú no ha de renunciar a res per ser també terrassenc o terrassenca, català o catalana.

És cert que tota transformació, tota evolució, és resultat de diverses causes, algunes de provocades, altres de generacionals, de cansament, de fi de lideratges, etc. Que el ciutadà no percebi aquest fet, em preocupa perquè, al cap i a la fi, un es presenta a unes eleccions per guanyar-les i per poder seguir fent i aplicant les polítiques que pensa que són les millors pel país o la ciutat; però moltes vegades el ciutadà percep el que llegeix, veu o té assumit sense fer-ne cap mena d’anàlisi. La feina nostra és fer que ho percebi, que ho valori i que ho tingui en compte. En aquest país, i en aquesta ciutat també, un té la sensació que tot el que diuen els senyors del PSC o els de CiU va a missa. Tenen una legitimitat reconeguda i guanyada en totes les seves actuacions, que té més a veure amb la rutina, amb el fet que tots dos han manat durant molts anys, que en la seva capacitat de fer-ho bé. I això ho hem de canviar.

Antoni Verdaguer

2009-04-01T11:01:00.007+02:00

Què va representar Cinemacat.cat en la seva trajectòria?

Cinemacat.cat és una pel·lícula molt diferent del que havia fet fins ara, és el meu primer llargmetratge documental. Raval Raval... i Estenent Ponts ja tenien, en part, forma de documental sense ser-ho exactament. Cinemacat.cat neix de la meva preocupació per la situació endèmica del nostre cinema. Creia que era una sensació que podia ser extrapolable als altres cineastes catalans. Per fer-lo em vaig entrevistar amb 58 directors i productors catalans de totes les generacions. N’ha quedat un intens documental de dues hores, però hi ha més de 50 hores de material rodat.

En el documental es parla de la història del cinema català i també es debat la situació actual i de futur d’aquest cinema. Hi ha cinema català des del 1896 i també n’hi va haver durant el franquisme, adaptant-se a la situació, és clar! Lògicament, la que en va sortir més perjudicada va ser la llengua.

Vaig comprovar que la part històrica interessava i sorprenia molt a la gent, i tinc pensat fer una mena de monografies sobre el nostre cinema i els nostres cineastes, en format de programa televisiu, que es titularà Memòria del cinema català. Seria bo que hi hagués molta participació de la Filmoteca, i que quedi com a material de consulta.

Crec, modestament, que Cinemacat.cat ha representat un toc d’atenció. No vull dir que perquè s’hagi fet aquest documental les coses hagin de canviar, però ara s’ha aprovat el Projecte de llei del cinema, on s’hi reflecteixen tots els temes dels que es parla en el documental. El projecte de llei és important i necessari. Crec que serà difícil un gran canvi per culpa dels distribuïdors i els exhibidors o de les multinacionals americanes que estan molt ben acostumades, perquè hauran de pagar per una cosa que fins ara tenen de franc, que és la nostra llengua. La Generalitat, fins ara, pagava el doblatge de les poques pel·lícules que es feien en català, en pagava la publicitat, i ni tan sols així no van aconseguir convèncer les “majors” americanes de la necessitat de fer-ho. Si no els paguen no doblen per por que neixi la reivindicació lògica de les altres llengües de l’Estat o d’altres llocs d’Europa.

Què prefereix, el V.O.S.C. o el doblatge?

Versió original subtitulada, sempre! L’origen del doblatge és feixista, es va imposar en temps de Franco, Hitler i Mussolini per a unificar la llengua i per evitar ingerències de llengües estrangeres… Les pel·lícules s’han de veure en versió original per poder valorar totalment el treball dels actors, ja que una part importantíssima de la seva feina és la veu. En un festival de cinema mai no donarien un premi de interpretació a un actor que estigués “doblat”.

La majoria de les meves pel·lícules s’han fet en català i s’han doblat al castellà per motius de distribució i exhibició a la resta de l’Estat. I pot semblar curiós, però havent-hi la “versió espanyola”, a Llatinoamèrica, on no doblen les pel·lícules, han preferit les versions originals en català subtitulades. Entenc que els subtítols poden generar certes dificultats a algunes persones, com és el fet de llegir i seguir la pel·lícula alhora… Però això es resol aviat amb el costum.

Què li sembla la nova llei del cinema?

La nova llei del cinema té moltes coses interessants. Crec sincerament que serà molt difícil aconseguir el 50% de català i castellà. Els distribuïdors, els exhibidors i les “majors” s’hi oposaran. Són empreses privades i ho entenen com qualsevol negoci normal i corrent, no com a part d’un fet cultural; costarà de convèncer-los per fer un canvi.

Seria molt bo que es creés una xarxa pública de cinemes de la mateixa manera en tenim una de biblioteques. Existeixen moltes sales municipals, que poden passar pel·lícules en format DVD, com el Cinema Catalunya, aquí a Terrassa. El Coronel Macià, per exemple, a part d’un sol cinema d’una cadena privada que la voler estrenar –en català– a Barcelona, va tenir una àmplia carrera comercial a través de moltes d’aquestes sales que hi ha arreu de Catalunya. Els distribuïdors i exhibidors ja han avançat que aquest circuit públic serà competència deslleial, que l’administració no s’ha de ficar en temes d’exhibició, però no sé de què es queixen: estem parlant de pel·lícules que, en general, no els interessen, ja sigui pel tipus de pel·lícules o perquè són en català.

Quina era la situació de la normativa fins ara?

Totes les meves pel·lícules havien tingut versió catalana i versió castellana. Es donava una subvenció pel fet de projectar un determinat nombre de passis d’una pel·lícula en català, a Catalunya. Els productors volen tenir totes les subvencions possibles, cosa que és raonable. Per a tenir-les, les ordenances diuen que les pel·lícules siguin parlades en català almenys en un 51%. Això va funcionar fins a Raval, Raval..., on es parlen 8 llengües. A Raval, Raval... només es parla en català en un 39%. Calia, doncs, doblar-la fins al 51% per a poder obtenir la subvenció. A Raval, Raval... precisament el que es feia era mostrar quina és la realitat del Raval. Fer que alguns dels personatges, que en molts casos s’interpretaven a ells mateixos, parlessin entre ells en una llengua que no era la seva (per exemple, els pakistanesos del Raval parlen urdú) desvirtuava completament la pel·lícula. Vaig intentar que es pogués resoldre amb subtítols, però no es va acceptar, perquè la normativa deia que calia que fos “parlada” en català en un 51%. Es va acabar doblant, i jo considero que no és la mateixa pel·lícula. D’aquí va nàixer Cinemacat.cat. Sovint dic –mig en broma, mig seriosament– que l’acompliment de la normativa de subvencions em va generar “una crisi d’identitat”: resultava que jo no estava fent cinema català! Jo, de sempre, tinc clar qui sóc i què intento fer. I és cinema català!

Què és i què representa l’Acadèmia del Cinema Català?

L’Acadèmia del Cinema Català pot ser una bona eina. Hi ha molt poca unió dins del sector. Tothom va molt a la seva. Hi ha tres associacions de productors que, finalment, ara s’han federat per anar més a una. L’Acadèmia ha de ser un pas important per fer un front unitari, per afrontar els problemes conjuntament tot el sector. Si hi som tots, que encara no hi som, però hi hauríem de ser, podrem fer lobby per la nova llei i per moltes altres coses. Sempre s’ha dit que la unió fa la força. L’Acadèmia del Cinema Espanyol, per exemple, ha demostrat que ha acabat fent un reconeixement al cinema espanyol i li ha donat pes específic, amb la qual cosa han acabat aconseguint més difusió i més espectadors pel cinema espanyol.

Com són les relacions amb TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació?

TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació sempre han tingut una actitud de suport al cinema català, potser més per obligació que per convicció. Ara crec que les coses estant canviant, apareix aquesta convicció, i hi ha una aposta clara i decidida. Hi ha hagut moments en què això no era així: el mateix dia que s’estrenava Raval Raval... obrien els titulars del TNmigdia parlant de l’estrena del James Bond de torn, i ni una sola notícia d’una pel·lícula catalana que també s’estrenava aquell dia... i en la qual TV3 hi participava econòmicament!

Fets com que la transmissió dels Premis Gaudí es fes en prime time i des dels mateixos platós de TV3, n’és una bona mostra, d’aquesta nova etapa. Hi ha, per exemple, una diferència important entre coproduir una pel·lícula o només comprar-ne els drets d’antena per emetre-la. Actualment estan demostrant el seu compromís, amb la coproducció, amb la promoció...

Vostè té una trajectòria dilatada en el món del cinema…

Al principi vaig treballar molts anys com a ajudant de direcció i estava considerat un dels millors. L’escot va ser la meva primera pel·lícula com a director, era una pel·lícula més d’encàrrec que d’autor. Amb La Teranyina vaig adaptar una novel·la de Jaume Cabré, i suposava un canvi qualitatiu important cap a un cinema més personal, tot i ser una adaptació literària. Aquest salt es va consolidar amb Havanera una història original per la qual vaig comptar també com a coguionistes amb en Jaume Cabré, Jaume Fuster i Vicenç Villatoro. Però la indústria del cinema català no és gaire gran i, per tant, es feia molt difícil seguir per aquest camí. Vaig fer algunes comèdies, era el que hi havia, el que m’oferien, però no era el cinema que m’agradava més fer. Volia fer un cinema més personal, però és el que hi havia. I també cal menjar!

Vaig estar uns quants anys sense fer cap pel·lícula, treballant més per televisió o en el terreny de la docència. Del 2005 ençà, hi ha hagut un canvi fonamental en la meva trajectòria. M’he proposat plantejar-me projectes més modestos, però que jo trobo més interessants i més personals. Raval Raval... és un projecte de pressupost baix, implicat amb la problemàtica social del meu entorn quotidià. Cinemacat.cat també segueix aquesta línia, igual que la pel·lícula que estic preparant actualment, Morir sense morir. Un cinema que reflecteixi una realitat que ens envolta, que generi debat, reflexió, opinió...

Morir sense morir barrejarà ficció i documental amb una història basada en fets reals al voltant de l’eutanàsia o mort digna. Són dues línies argumentals que s’acaben trobant i que confegeixen una història complexa: la història d’una noia en estat vegetatiu permanent que vol morir dignament, i la de testimonis documentals sobre casos d’aquests últims mesos.

ESTENENT PONTS

Estenent Ponts és una aproximació similar a la que vaig fer al barri del Raval, però a Ca n’Anglada. Reflecteix la realitat d’un barri, també barrejant ficció i documental amb persones que s’interpreten a si mateixes, barrejades amb actors. Jo crec que Estenent Ponts encara que sigui una pel·lícula feta específicament per a Terrassa, no és un producte estrictament local. Si es volgués projectar dins els circuits comercials podria funcionar, perquè és el reflex de molts barris de moltes ciutats catalanes o d’arreu.

Vostè manté els vincles amb Terrassa?

Tot i que fa uns anys que no hi visc, sempre he mantingut els vincles amb Terrassa, fins i tot a quasi totes les meves pel·lícules hi apareixen actors o, si més no, gent vinculada a Terrassa. Jo vaig nàixer a la plaça Vella, al costat mateix del Sant Esperit, on hi havia la Llibreria Verdaguer (ara hi ha una sucursal de Caixa de Terrassa), i a Terrassa hi tinc la família, amics i molta gent coneguda… Em sento molt terrassenc, i en faig bandera. Els meus inicis en el món social i cultural estan vinculats als Amics de les Arts i al seu Cine Club durant molts anys, a les dècades dels 70 i els 80. De fet, els primers curts que vaig fer en 35 mm., els va produir el Cine Club d’Amics de les Arts, juntament amb en Josep Maria Forn, el conegut director i productor.

Jaume Cabré, escriptor

2009-04-01T10:59:00.002+02:00

Entre cada un dels seus llibres hi ha un parèntesi de força anys. Molts escriptors treuen un llibre l’any i vostè es pren el seu temps entre novel·la i novel·la.

El procés de creació literària és diferent en cada obra. Cada llibre necessita el seu temps i te’l diu. Cada llibre és una guerra diferent. Cadascú ho fa com pot. Quan estic escrivint, no tinc termini ni deixo que me’l fixin.

Amb el temps n’aprens. Quan ets jove, tens pressa per publicar. En aquest ofici, però, la pressa no té cap sentit. Tinc un pacte amb l’editor, amb aquest i amb els anteriors que he tingut, que és que no em demanin mai com tinc les novel·les.

Si escrius sense presses, els personatges van creixent, es van ficant a la història, en formen part, t’aconsellen. Es va elaborant el llibre mentre el vaig escrivint, mentre va creixent. Les trames, les històries, també van evolucionant.

Què li sembla que va suposar la Fira de Frankfurt del 2007 per a la literatura catalana col·lectivament? I per a vostè? Vostè ja tenia part de l’obra traduïda a diferents idiomes, abans de la fira de Frankfurt.

Frankfurt, des d’un punt de vista col·lectiu, per a la literatura catalana, va ser un esdeveniment molt important. I les coses no pintaven gaire bé amb els consellers que hi havia. Al final, amb l’entrada de l’equip d’en Bargalló la cosa es va redreçar. Hi va haver crítiques perquè des de Madrid no es podia permetre que alguna cosa ens anés bé. I polèmiques artificials.

La Fira de Frankfurt va servir per normalitzar la presència internacional de la literatura catalana. Els alemanys deien, amb aquella ironia, i veient l’empenta amb què ens ho agafàvem, que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets d’Estat més ben guardats per Espanya.

Les traduccions són importants? És important per a un autor veure’s traduït a diferents llengües? O creu que és millor que hi hagi traduccions a idiomes amb molts milions de parlants?

Umberto Eco va dir que la llengua d’Europa és la traducció. A Europa, hi ha un centenar de llengües. El fet de ser traduït em fa feliç. Ja sigui a l’albanès, com a l’eslovè, el francès o l’espanyol.

Els ponts entre les llengües que no són multimilionàries són importants, perquè si no, tot es reduiria a l’anglès, el francès, l’alemany, una mica d’italià, d’espanyol i de polonès, que són les úniques llengües europees que parlen més de 40 milions de persones. Ser traduït a qualsevol llengua és important per a l’escriptor: ingresses en una nova manera d’entendre el món, la que ofereix la comunitat de parlants d’aquesta llengua, siguin molts o pocs, aquests parlants.

Hi ha llibres que sembla que passin inadvertits fins que, de cop i volta, apareixen notícies que diuen que se n’han venut 25.000 en un altre idioma. Per què passa, això?

Et podria dir el meu cas. Les veus del Pamano, pel que en sé, ha venut uns cinquanta mil exemplars en català. No està gens malament, perquè l’aixeta està oberta i el llibre continua ben viu. Doncs bé: només en alemany ja se n’han venut vora tres-centes mil còpies. És normal? Sí. La indústria editorial alemanya és potentíssima i el seu mercat és de noranta milions de consumidors molt lectors. El problema no és que aquí en venguem menys: el probema és si els llibres que comprem els lectors catalans, en igualtat de condicions, són en català o ens decantem pel castellà, si les llibreries dediquen prou espai a l’edició en català; si escriure i llegir en català té prestigi al propi país. Aquí és on hem de furgar. No és una qüestió de milers d’exemplars. Si veiessis la mitjana de vendes dels escriptors francesos (en el seu conjunt, no els supervendes que arriben a tot el món) veuries que és com a tot arreu, com aquí, com a Itàlia, com a Dinamarca.

Creu que ara es llegeix més que abans o no?

Cada vegada es llegeix més. Fa cent anys, llegien quatre persones. Ara, el quaranta per cent de la gent es declara lectora. Hi ha molta gent que llegeix, hi ha un índex d’alfabetització elevat, les biblioteques estan plenes, hi ha sistemes informals per a intercanviar lectures, com el bookcrossing. Tot plegat vol dir que la gent llegeix.

La quantitat de blocs que hi ha amb relació als llibres i a la lectura també són un indicador de la lectura actual. Hi ha blocs institucionals, com el “Què llegeixes?” (www.quellegeixes.cat), i d’altres de persones que en el seu bloc particular pengen les seves opinions sobre els llibres que han llegit, què els ha semblat… Això també demostra la vitalitat de la literatura.

I al costat de tot això, és cert, també hi ha gent que es vanta, o que confessa, que no ha llegit mai cap llibre.

Com veu el país, avui?

Ens en sortim i ens en sortirem. Un país es vertebra sobretot per la cultura. És i es vertebra si sap construir un imaginari col·lectiu. Un país que organitza i relaciona les persones: treballa, imagina, culturitza, cohesiona, entreté i vivifica. I integra els nouvinguts, si ho volen, en aquestes activitats. Hi ha centenars d’entitats, amb milers de persones, que dediquen hores i esforços per a mantenir-les vives. El país també és això i no només les audiències de Telecinco, no només la castellanització preocupant. És la xarxa d’ateneus, d’esbarts, de cercles, d’associacions, d’entitats de tota mena allò que manté la idea de país. Si no, com és que no hem estat engolits pels estats que ens volen dissoldre?

Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem, sense abaixar la guàrdia. Perquè la xarxa és prou densa.

Vostè, a més de novel·les, ha escrit guions de sèries de televisió però també de cinema. Ha fet de guionista de La granja, d’Estació d’enllaç, de Crims i de La Teranyina, entre d’altres.

La granja és la primera telesèrie de llarg recorregut, entesa com a tal, no només de TV3, sinó també de l’Estat espanyol. La vam crear a partir d’una intuïció d’en Joaquim Maria Puyal. La idea era fer alguna cosa com Veïns. Va ser una sèrie que va durar 4 anys, del 1989 al 1993.

Després va venir Estació d’enllaç, que va estar en antena cinc anys. I Crims, que va durar tres mesos, en horari clandestí.

Miro de compaginar la literatura amb el guionatge. Tenen similituds: en tots dos casos parlem d’inventar mons, personatges, sentiments, històries… La feina de guionista és la d’un creador de mons que els ha de posar a disposició del realitzador perquè els converteixi en la seva obra personal. En canvi, en literatura tot depèn de tu i l’única eina que fas servir, l’única, és el llenguatge.

Quina de les seves obres considera que és la més reeixida?

Això vindria a ser com preguntar a quin fill estimes més.

Normalment, amb la darrera obra és amb la que es té el lligam més fort, perquè és en la qual se sumen totes les experiències, els coneixements… Però jo em quedo amb tot el que he escrit. I amb el que escriuré.

Sílvia Grau i Fontanals. Cap d’Àrea de compra-venda patrimonial d’Adigsa, al Departament de Medi Ambient i Habitatge

2009-01-01T10:51:00.000+01:00

Humanista, en aquests moments està cursant un Postgrau en Agent de la Propietat Immobiliària a la Universitat Ramon Llull. Vocal a la sectorial de política territorial d’Esquerra Republicana de Catalunya, també és vocal a la secció per a la igualtat d’Esquerra – Terrassa. És membre de l’executiva local d’Esquerra.
Li agraden les novel·les policíaques.

Oficina dels Drets Socials, ubicada a l’Ateneu Candela

2009-01-01T10:00:00.001+01:00

Aquesta vegada l’entrevista és a una entitat, i aquesta ha volgut que fós així: anònima i col·lectiva sense cap personalisme.

Antoni Abad, President de la CECOT

2008-10-01T10:46:00.004+02:00

Antoni Abad i Pous (Terrassa, 1958)
És llicenciat en Ciències Empresarials (ESADE) i Master en Administració i Direcció d’empreses (MBA). Empresari del sector metal·lúrgic, consultoria financera i d’altres.
Exerceix de Professor convidat d’ESADE i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i de la UPF de gestió financera, costos i creació d’empreses.

També és Assessor del Centre D’Iniciatives Empresarials (CIEM) de la Fundació Eduard Soler de Ripoll: Formació i acompanyament per a la creació de noves empreses.
Està casat i té dues filles i el poc temps lliure que té el dedica a anar a la muntanya, a esquiar, a viatjar, a jugar a escacs i a escoltar música (jazz i d’altres…)

Actualment es diu que estem en desaccelaració, recessió, crisi… Quina seria la situació més correcta, més exacta? Són similars, però no són iguals, aquests conceptes…

Aquesta és una pregunta pertinent. Fins ara, el govern de Madrid ha estat despistant, i em pregunto si no ha estat, també, despistat. No és bo que es vagi despistant; cal dir les coses amb prudència, però cal dir-les pel seu nom.
No estem en recessió. La recessió és un concepte tècnic i implica dos trimestres amb un creixement negatiu.
Estem en situació de crisi i per això els empresaris estem preocupats, fins i tot, alguns molt preocupats, però no estem espantats. Si posem el concepte por en aquesta situació ens podem arribar a trobar en una situació de catacroc, de caiguda, perquè la por alenteix la presa de decisions, la dilata en el temps o fins i tot l’anul·la i el pitjor que podem fer ara és no prendre decisions. Amb la por es perd l’objectivitat.
Ara és l’hora de l’empresari combatiu, d’una rebel·lia positiva. Cal que anem cap a aquesta direcció. Si hi hagués massa gent amb sensació de por, podríem arribar al col·lapse. En economia, les sensacions i les percepcions tenen pes. Estem immersos no només en una crisi, sinó en més d’una; la nostra, la internacional…
Ens preocupen els missatges que estan transmetent els opinadors o els organismes internacionals. Sovint trobem titulars de notícies que es publiquen que poden espantar i que s’adiuen poc amb el text de la notícia.
En contraposició, cada dia podríem donar almenys una bona notícia de membres de la Cecot, com a mínim.En aquests moments, el denominador comú dels empresaris i de les PIMEs són els problemes de finançament. Avui no s’entén que els bancs i caixes apliquin criteris tan restrictius, quan no són directament il·lògics, per a renovar el finançament a les empreses per a les seves activitats quotidianes.
Sempre he defensat el concepte de binomi virtuós: projecte – equip emprenedor. I prefereixo parlar d’equip emprenedor que d’empresari, perquè els projectes els desenvolupen els equips, no només una persona. En aquests moments, no s’està tenint en compte els projectes i els equips a l’hora de concedir crèdits; només es mira quin és el balanç de l’empresa i les garanties, sense tenir en compte quin risc poden assumir els equips.
Hi ha un cert fracàs de les polítiques macroeconòmiques de l’Estat espanyol. Ja se’n posen, ja, de diners, a través de l’ICO, i ja se’n fan d’avals, però aquests diners no arriben als empresaris. Si tot es fa a través de les entitats bancàries, cal que aquests diners arribin al teixit empresarial. Vivim en una economia que es basa en el finançament.
Rodríguez Zapatero hauria de garantir els estalvis dels particulars de manera il·limitada. En aquests moments, hi ha clients sofisticats de les entitats bancàries que estan canviant els seus estalvis de lloc i portant-los cap a Alemanya. Cal donar un missatge inequívoc de garanties dels estalvis privats, perquè aquest client sofisticat, que no és gens especial, no porti massivament els seus estalvis a altres sistemes bancaris, perquè si ho fa, ens quedem sense recursos.
En aquests moments ens trobem que hi ha poca assumpció de risc per part de les entitats financeres. Cal traslladar confiança acompanyada de mesures pràctiques amb un discurs de valors i actituds.
Cal ajudar a la competitivitat del país i de les empreses, però també de les administracions públiques i de les organitzacions del país.
Estem immersos en processos d’internacionalització, que requereixen determinades qualitats. Els valors de l’estudi, de l’esforç, del treball, de la perseverança, del treball en equip, de prendre decisions, d’assumir riscos,… Acompanyats d’actuacions de cooperació, positives, decisives.
Tots ens hem de responsabilitzar en tirar endavant el país. La frase tan sentida de “que el gobierno dé soluciones” és lamentable. En tot cas, ens hem de preguntar “Què puc aportar jo individualment?” i entre tots fer un esforç col·lectiu i fer-lo organitzadament. Defensar-nos per nosaltres mateixos i exigir al govern que faciliti unes regles del joc, que és el què ha de fer.
Paternalisme i infantilisme són les dues cares d’una mateixa manera. Quan el govern intervé excessivament ens trobem davant un paternalisme estatal que només condueix a l’infantilisme de la societat. I això és terrible. Ens cal una societat moderna i adulta. Ens cal una contribució individual i adulta, responsable, de part dels partits polítics, de l’empresariat, de les organitzacions,…
Tenim deures envers el nostre entorn, tenim responsabilitats, tant privades, en l’àmbit de la família, del nostre entorn,… com públiques i cíviques amb el país. És el patriotisme ben entès.
El PIB no deixa de ser la suma de l’esforç de tots els individus que conformen la nostra societat. Hem d’aplicar el criteri d’eficiència en la gestió. Si les empreses no són eficients, se les expulsa del mercat. Cal que l’administració pública també sigui eficient. No només ha de prestar els serveis, sinó que a més ha de tenir present a quin preu presta aquests serveis. Cal administrar eficientment els diners dels ciutadans.
Si ens anéssim a emmirallar als països del nord d’Europa, sobretot als escandinaus, en aquests països la cooperació entre l’àmbit públic i l’àmbit privat, entre l’adminsitració pública i l’empresa és molt elevada i el país avança sobre la confiança que es tenen aquestes dues vessants.
Els que tenen el poder polític tenen la titularitat de les tasques i els serveis, però incorporarien criteris d’eficiència a través de les empreses i, sobretot, a través de potenciar el jovent emprenedor que té el país. Es tracta, des de les administracions, d’ajudar a generar teixit empresarial que aportaria eficiència en la gestió derivada del govern. Aquí, en canvi, encara hi ha una certa malfiança cap a la iniciativa privada.
En relació al treball i responsabilitats de dones i homes, el que no és acceptable és que no donem igualtat d’oportunitats a tothom. El mèrit és una barreja d’intel·ligència i d’esforç. No n’hi ha prou amb una o amb l’altre. Cal la combinació de les dues. És a partir de la meritocràcia que s’haurien de dissenyar els equips directius de les empreses, i també de l’adminsitració pública. Responsabilitat per part de les persones, educació permanent i treball. El concepte d’antiguitat al treball no és una garantia de res ni un valor afegit. L’aprofitament del temps, és a dir, l’experiència, si que és valuós.
Cal fomentar la formació continuada per aconseguir millorar el que anomenem ocupabilitat de les persones, la seva capacitat per ser ocupables en feines. Si ho haguéssim de traduir en un sol eslògan podríem dir “Tu ets el principal responsable del teu futur professional”.
En política, els partits polítics han d’entendre que no hi ha d’haver tanta confrontació, que cal més cooperació. Actualment hi ha un acord de mínims pel finançament, i cal que també n’hi hagi per a la reforma del sistema educatiu i que es faci una reforma estructural de la funció pública.
“A call for action”, una crida a l’acció és el que més convé a aquest país.
És irrellevant parlar del futur d’un país si no té un bon sistema educatiu. Els resultats d’una bona política educativa no es veuen a curt termini. Un bon sistema educatiu és un mix de capacitat, coneixements i actituds. Són imprescindibles una bona educació, tenir idiomes i tenir iniciativa. En aquests moments l’empresa catalana té problemes per trobar persones que tinguin la iniciativa per prendre responsabiltats. I és el resultat del sistema educatiu actual.
Hem d’avançar cap a la flexiseguretat. Cap a la combinació d’estabilitat per a poder estructurar equips de direcció d’empresa i, alhora, cap a la flexibilitat d’ajustar-los en el moment que sigui necessari per poder tirar endavant. Hem d’avançar cap el sistema danès, que permet ajustar els recursos a les necessitats, per tal que les empreses puguin tornar a créixer quan hagi passat el moment més baix. Tothom ha de saber assumir costos i basar-nos en la confiança per a tirar endavant. En aquest cas, la confiança ha de créixer entre les persones, entre les empreses i l’estat i entre la ciutadania i l’estat. És molt complicat fer néixer una empresa i fer-la créixer. I és molt senzill fer-la desaparèixer.
Ens cal un país més escandinau, amb més confiança entre tots els membres que composem la societat, hem de confiar més els uns amb els altres.
Les empreses molt petites sempre han sabut harmonitzar la vida laboral, familiar i personal. I dic harmonitzar, perquè no m’agrada la paraula conciliar. Com a CECOT prediquem entre els nostres socis que actualitzin les polítiques de personal i de responsabilitat mútua. I dic de responsabilitat mútua, perquè si n’hi ha un que fa el penques, qui es carrega la seva feina són els seus companys i això tampoc no és raonable. Cal que tothom assumeixi el seu compromís, amb el seu treball i amb els seus companys.
El fet de ser conscient que hi ha problemes amb els comptes de resultats fa que es construeixin relacions laborals en les empreses, que tothom s’hi impliqui. Ara, lamentablement, el barrut encara té massa recorregut en la nostra societat.

Terrassa, durant uns quants anys, ha basat el seu creixement econòmic en la capacitat de creixement urbà, tan mitjançant les promocions privades d’habitatges com l’obra pública (urbanització de carrers, construcció d’equipaments educatius, sanitaris…). Ara que la construcció està fent fallida, com podem reconduir la situació?

No és cert que Terrassa hagi basat el seu creixement econòmic en la construcció. Hem de trencar mites. El primer sector a Terrassa és la metal·lúrgia, la química, les arts gràfiques i el tèxtil. Totes elles juntes representen més del 50% del valor afegit que produeix Terrassa i també de l’ocupació de la ciutat. I no és només la indústria, sinó també tots els serveis relacionats.
Hem de trencar mites, com he dit. A Catalunya, la indústria representa més del 60% del pes econòmic mesurat en valor afegit. Cal que tinguem aquest equilibri: indústria, uns serveis purs (advocats, enginyers, consultors…), turisme i una part de ramaderia, agricultura i pesca.

Hem sabut aprofitar els anys de creixement econòmic per donar empenta a sectors que aportin valor afegit?

Si mirem enrera, és evident que hem sabut transformar i dotar el país. Si mirem al voltant, si ens comparem amb la resta de països europeus del nostre entorn, és evident que no hem fet tan bon recorregut. Ens hem cregut el que no tocava creure’ns, que érem un país de totxo i turisme. Aquestes activitats econòmiques ens han d’acompanyar, però no poden ser claus. Hem cuidat un cert turisme, l’immobiliari, però hem descuidat les infrastructures, la innovació. Hem desatès les empreses en l’acompanyament d’innovació, d’internacionalització, d’educació, del funcionament de la justícia… Tenim dèficits en aquests camps.
Fa quatre anys el Banc Mundial va emetre el seu informe Doing Business Project, un projecte que fa un rànquing de tots els països del món per veure on es poden fer negocis millors, ateses les infrastructures, les normatives jurídiques, els tràmits administratius, les capacitats…Espanya apareixia en el lloc 29, sobre el rànquing de 30. I segons Solbes era un lloc injust. Jo aleshores vaig considerar que el que era preocupant era la tendència. Ara acaba de sortir l’informe del 2009. Doncs resulta que som al lloc 49! Hem perdut 20 lloc en quatre anys! Això és molt preocupant.
És ben evident que no fem bé les coses, que no les estem fent com tocaria. Repeteixo, necessitem una crida a l’acció, “a call for action!
Hi ha prou consciència del valor competitiu del temps? És temps de prendre decisions. Cal prendre’n. I si alguna no és encertada es rectifica. Però no ens podem permetre el cost de no prendre-les. Cal fer una reforma laboral, una modernització de la funció pública… Si no les fem, altres països ens aniran passant al davant, perquè ells sí que s’espavilen.
Els empresaris tenim una component sentimental, però les empreses no. Les empreses s’han d’internacionalitzar i multilocalitzar. Poden seguir tenint els centres estratègics o les seus centrals a Catalunya, però haurien de tenir plantes a d’altres territoris. El producte madur es pot produir fora i mantenir la producció i el disseny dels productes innovadors a Catalunya.
Però cal tenir present que el pas de la multilocalització a la deslocalització és molt petit.

Com poden les petites i mitjanes empreses destinar recursos a innovació? I si elles no poden, hi ha mecanismes que permetin que els resultats de la innovació, el desenvolupament i la recerca arribi també a aquestes petites i mitjanes empreses? O aquest coneixement es queda a les universitats i a les empreses grans?

Ens plantegem fixar talent a Catalunya? Ens plantegem generar-ne, retenir-lo i atraure’n de fora, de talent?

La universitat ha de fer la recerca bàsica; en la recerca aplicada en general encara no ho fa prou bé. Necessita millorar. Caldria que entréssim en la dinàmica de l’spin off universitari, generant activitat econòmica a partir d’aquesta recerca. Es generen patents, però en un estadi tan bàsic que no serveixen encara per poder fer-ne negoci i cal canviar aquesta dinàmica. Cal desenvolupar patents que generin negocis i empresa; cal més cooperació amb les empreses. Els centres tecnológics i de transferència de tecnologia estan fent un bon recorregut de servei al teixit empresarial.

El mecenatge, el patrocini, són activitats que van ser molt vigents durant els inicis del segle XX i van donar resultats importantíssims a nivell cultural, social, d’investigació científica… Actualment es parla molt de responsabilitat social corporativa però fa referència, més aviat, a la cura del medi ambient, de les persones amb dependència i necessitats especials, … i d’altra banda, en molts casos són estratègies de màrqueting per millorar les seves vendes.

A la CECOT el mecenatge el fem a través de la Fundació Institut Industrial i Comercial. La seva finalitat és estar a la vora de les necessitats socials de l’entorn més immediat, de manera que els rèdits del nostre patrimoni reverteixin en la societat. N’estem una mica orgullosos, com a empresaris i com a patronal, perquè és una acció que beu dels principis històrics de la nostra organització.
També vull destacar el Cercle CECOT Joves Empresaris, que han creat el Cerclemón, que tracta de generar les condicions per a possibilitar el desenvolupament de negocis en els països amb necessitats, no tant de crear-los, sinó de crear les condicions perquè es puguin desenvolupar i mantenir.
Les empreses catalanes, i els empresaris catalans, igual que els particulars, sovint fan mecenatge, però ho fan de manera molt discreta, una mena de “es fa però no es diu”.
També es ben cert que tenim un marc fiscal que estimula poc la participació en mecenatges. I d’altra banda, també hi ha qui creu que ja participa del mecenatge a través dels impostos i és ben lícit. Es paga una quantitat important de diners en impostos, que han de servir per fer polítiques públiques redistributives. Per tant, la seva participació es considera coberta.
En aquests darrers anys s’ha assumit una certa sensibilitat en la necessitat de retornar allò que es genera. I sovint es fa a través dels espais de confiança creats entre allò públic i allò privat. Per això, molta de la col·laboració, del mecenatge, es fa a través d’entitats socials que ja estan implantades i que funcionen bé a la ciutat. De manera discreta, certament. Però també, i és important, a partir del voluntariat de moltes persones que també hi dediquen el seu temps.

És lícit que algunes empreses demanin el suport de l’administració quan les coses van maldades i que, en canvi, quan les coses van de cara no participin de res de la societat, exceptuant el pagament d’impostos?

No, no ho és. Les empreses s’han d’espavilar i no és lícit plorar-li al govern. Potser sí que és oportú anar temporalment, i destaco temporalment, al rescat. L’exemple actual està en el sector financer. Però ha de ser amb data de caducitat, demanant responsabilitats i, sobretot, evitant que els directius s’embutxaquin grans indemnitzacions al marxar.
Cal competir. Se’ns demana als sectors industrials, però en canvi, al sector agrari, se’l compensa amb la Política agrària comuna (PAC). Això és un greuge comparatiu que algun dia caldrà que s’acabi. Per què hi ha subvencions per a cultivar blaot i ordi i en canvi no n’hi ha per als productes industrials? Cal que l’agricultura s’espavili i que també l’agricultor s’internacionalitzi. La subvenció “eterna” és un error perquè no estimula la competitivitat, ni el fer-ho millor cada cop, ni la innovació, ni l’esforç…
I aquí, quan parlem de finançament, ja no ens recordem de la UE? Ha ajudat a l’estat espanyol durant uns anys, però s’està acabant. Quan parlem de balances fiscals, no hauríem de mirar a Europa? Cal que Espanya es prepari El futur no és la subvenció, el futur és la viabilitat. Cal posar-hi els mitjans.

Jesús Viñas i Cirera, Cap de Servei de Coordinació de Serveis Educatius

2008-10-01T10:32:00.003+02:00

És llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i té un mestratge en Supervisió i Avaluació de l’Educació. Ha exercit com a mestre i director; ha estat professor associat a la Facultat de Pedagogia de la UAB i al Conservatori Superior de Dansa; director del Centre de Recursos Pedagògics de Terrassa, inspector del Departament d’Ensenyament i subdirector general de la Inspecció. Ha publicat diversos llibres i articles sobre organització i gestió escolar, ha estat president de l’Associació d’Inspectors de Catalunya i membre actiu dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa.

La nova Llei d’Educació de Catalunya, que és el pas següent, regularà l’ensenyament a Catalunya de manera que ja no estiguem desprotegits de les ingerències legals de l’Estat?

La LEC és una necessitat bàsica de Catalunya. Tota nació ha de tenir la seva Llei d’Educació, i si definim un sistema educatiu propi ens configurem nacionalment. La proposta de la LEC que ha presentat el govern té punts positius, encara que la d’ERC seria molt més contundent i, sobretot, més clara en aquest aspecte.

Mentre formem part de l’Estat espanyol, el MEC sempre és bel·ligerant i és difícil assegurar que estem protegits –fixem-nos, si no, en la manca de respecte a l’Estatut–, però és perfectament defensable que els avenços en les normes legals ens hi poden ajudar.

En el PNE es defineix l’educació com la consecució del ple desenvolupament de les capacitats individuals de cada alumne. Per a això, cal comptar amb la col·laboració de tota la comunitat educativa. Com es vol vertebrar?

L’exconseller Del Pozo solia dir que els africans deien que per educar un nen o una nena calia tota la tribu. Va ser a proposta d’en Josep Bargalló que el Departament d’Ensenyament canvià el seu nom per Educació. Això fou perquè es considerava que l’educació no es fa solament a les escoles i no la fa només el professorat.

El PNE va proposar avançar en profunditat cap a l’autonomia de centres, la qual cosa comporta una major capacitat de decisió de la comunitat educativa, i això s’ha d’articular amb una millora de la participació, que fins ara ha estat molt burocràtica.

La LEC incorpora l’autonomia encara que, al meu parer, amb aspectes poc clars per a l’ensenyament públic, malgrat que la intervenció d’ERC va aconseguir que se’n retiressin els aspectes més perillosos. De moment el professorat no sembla que estigui gaire engrescat amb la LEC. Caldrà que el conseller Maragall s’espavili per buscar complicitats. Seria molt negatiu que la primera llei d’educació de Catalunya fos rebutjada pel professorat de l’ensenyament públic.

Les tres grans potes de la LEC, que també són centrals en el PNE, són el servei públic d’educació, la llengua i l’acollida. Com es defineixen? Què és el servei públic d’educació?

El PNE féu un avenç importantíssim per tal de superar un sistema dual de centres públics i centres privats amb una distribució esbiaxada de l’alumnat segons la seva classe social, a què ens va abocar la gestió de CiU.

El PNE va definir un servei públic d’educació en el qual, amb la col·laboració de centres de titularitat pública i privada, s’evités la selecció de l’alumnat per motius de classe social i, per tant, una distribució més equilibrada de la immigració o de l’alumnat amb més necessitats educatives.

Els negociadors d’ERC a la LEC han insistit en la necessitat de respectar el PNE i han aconseguit que el text hi incorporés els trets fonamentals, molt diluïts en el primer esborrany ofert per l’equip de Maragall. No és encara la nostra llei, però hi trobem la nostra petjada i esperem millorar-ne alguns aspectes en el tràmit parlamentari.

Perilla la immersió lingüística?

La LEC, i gràcies a ERC, blinda legalment la immersió lingüística i, concretament, evita l’augment injustificat de les hores de castellà en el sistema educatiu de Catalunya. De fet, la LEC diu que és el govern català qui estableix el currículum en el marc general de l’Estat.

No podem, però, deixar la mobilització per la llengua. La llengua catalana necessita del suport explícit del govern, perquè és la llengua amenaçada. De moment sembla que el tenim, però cal demanar compromís molt sovint. I els fronts de lluita són múltiples: els mediàtics, els polítics, els judicials... en tots tenim enemics explícits a la llengua: COPE, “manifiestos”, El Mundo, Ciutadans, PP i, fins i tot, tribunals de justícia bel·ligerants... i també posicions de tebiesa.

Les aules d’acollida són el contramodel de les aules segregades que proposa el conseller Maragall?

Tal com estan definides a Vic no crec que es pugui parlar ni d’aula ni de segregació. No són aules, no són centres educatius, són espais de benvinguda educativa. Serveixen per acompanyar, per facilitar a les famílies i als alumnes nouvinguts el procés d’arribada i aterratge al centre educatiu. Depenen dels ajuntaments, però els professionals dels serveis educatius del Departament treballen amb els nens i les nenes des del primer moment . No es pot dir segregador, perquè no es planteja que hi puguin estar més que el temps necessari, és a dir, al voltant d’un mes. Es plantegen de forma experimental i només en dues ciutats, Vic i Reus, que tenen un ritme molt notable d’arribada de nouvinguts. Mentrestant, el mecanisme ordinari i general són les aules d’acollida, que enguany han tornat a créixer i que són més de 1.300. Per tant, no es pot parlar tant d’alternativa com de complementarietat, i així és com són en la pràctica.

L’alarma que provocà l’anunci d’aules segregades despertà uns recels raonables, i penso que hores d’ara no són prou justificats si es compleixen els paràmetres anteriors. Caldrà estar vigilants perquè la fórmula actual no es degradi. ERC no permetrà que això passi. Pel que fa al tractament mediàtic és tot un altre tema.

En el PNE es diu que l’escola ha de treballar per poder assolir una de les noves demandes, la conciliació laboral i la familiar, i al mateix temps defensa que no és una feina que ha de fer l’escola sola. Però, alhora, cal obrir l’educació a l’entorn escolar i considerar les activitats educatives més enllà de l’horari lectiu. Com s’equilibren l’ampliació de l’horari educatiu i la conciliació del temps, que s’entén com una manera de millorar la qualitat de vida reduint les hores de treball i incrementant la productivitat, i no d’ampliar l’horari escolar?

Aquesta qüestió té molts topalls i és un tema ben complex. D’entrada, l’anomenada ampliació de l’horari escolar, és a dir la sisena hora a la primària, fou una mesura que amb la lògica del PNE era necessària. Des de fa més de 25 anys hem tingut a Catalunya un sistema dual en què el 40% dels infants de primària de l’escola concertada tenien una hora diària més de classe que el 60% d’alumnes de l’escola pública. Molt sovint els pares triaven escola per aquest motiu. No sabem en quin grau influïa en els resultats dels alumnes, però ara que ho diu l’estudi de la Fundació Bofill no sembla que perjudiqués els resultats dels alumnes que són millors a l’ensenyament concertat. És cert que per explicar aquests resultats cal mirar sobretot la selecció de l’alumnat, però la sisena hora era i és una mesura d’equitat que el temps demostrarà que serà efectiva. Després de 25 anys, ERC agafà el cascabell de l’equitat i el va posar al gat dels centres educatius. I no cal dir que n’hem sortit esgarrapats, ja que una part del professorat preferia abans altres mesures: ràtios més baixes, sobretot al parvulari, duplicació de mestres, etc., que, tot s’ha de dir, per nosaltres també és molt necessari. La implantació potser es va fer de forma massa sobtada i creà problemes de disponibilitat de mestres, però estem convençuts que la gran majoria de les comunitats educatives, és a dir, si s’escolta a tothom, si se’ls dóna l’oportunitat, no es farà enrere.

La conciliació dels horaris és un tema molt complex i té a veure no solament amb aspectes quantitatius, sinó també qualitatius. Cal també plantejar-ho des del punt de vista del sistema productiu. Ara bé, la conciliació ha de garantir que els centres poguem fer una feina rigorosa. Tothom sap que en el sistema educatiu tenim un notable marge de millora.

Aquest projecte de llei que s’està tramitant actualment és el primer en els gairebé 30 anys que duem d’autogovern. Com és que hem tardat tant? Per què no hem sabut blindar les nostres competències en educació fins ara?

El tema és molt semblant al de l’Estatut. Durant més de vint anys ni CiU ni PSC estaven per la feina. És cert que CiU sempre ho anunciava però mai s’hi posava. Preferia una actuació de “peix al cove”, és a dir, a canvi de donar suport a gent com en González o Aznar, aconseguia que aquests el deixessin fer. No cal dir que quan el PSOE o el PP tenen majoria absoluta tot se’n va en orris. I així hem arribat a un punt en què tenim una gran feblesa estructural mentre que l’estructura de l’Estat espanyol s’ha enfortit.

Gràcies a ERC, en el Pacte del Tinell es mou tota aquesta qüestió, i encara que amb l’Estatut no podem tirar coets i la LEC ens planteja dubtes, en tots dos casos es fan avançaments. No ens blinden, però ens apuntalen. La seva utilitat dependrà molt del govern i, al meu parer, del paper que hi pugui tenir ERC. De tota manera siguem clars: només la independència ens donarà competències exclusives en educació com correspon a una nació.

Tu que has treballat en la mateixa Conselleria, però amb dos consellers diferents, la Marta Cid, d’Esquerra, i l’Ernest Maragall, del PSC, ens pots dir quines són les diferències? Es nota la diferència de partit a l’hora de treballar i d’acostar-se a la realitat del país?

De fet, des de 2003 he treballat amb quatre consellers. Cal afegir-hi en Josep Bargalló que formà l’equip que després van dirigir la Marta Cid i en Joan Manuel del Pozo, conseller socialista provisional entre el temps que tragueren ERC del govern fins al nou govern, en el qual fou nomenat Ernest Maragall. De tota manera els consellers de més durada han estat la Marta Cid i l’Ernest Maragall. Primer hi ha diferències notables en els equips i en el seu origen. Marta Cid, de les terres de l’Ebre, i també per la seva classe social, representa una sensibilitat personal en educació que està més lligada a classes mitjanes i populars i a una Catalunya de ciutats mitjanes i petites. Ernest Maragall, i molta gent del seu equip, representa una burgesia catalana i una sensibilitat molt barcelonina i metropolitana. Mentre l’una posa èmfasi en l’equitat i el suport a l’ensenyament públic, l’altre es fixa en l’excel·lència i en mecanismes desregularitzadors del paper de la Generalitat a Catalunya.

Els respectius partits, en el cas de l’educació, s’avenen molt a les personalitats dels consellers. Per tant, ERC busca un pacte nacional de l’educació per assegurar un servei públic educatiu efectiu en l’equitat i, per tant, en la regulació i el control des del govern de Catalunya, mentre que el PSC reforça el discurs de passar competències i recursos als grans ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona.

També hi ha diferències en la visió sobre el model lingüístic dels dos partits encara que, en aquest cas, Ernest Maragall no m’ofereix dubtes de compromís amb el català i això ens salva, de moment.

Es noten diferències però, alhora, hi ha molts aspectes comuns. A aquells que treballem a l’administració ens toca posar tota l’energia pel nostre país i, per tant, ens comprometem igual a fer una bona gestió amb un conseller o amb un altre.

Quan tindrem un ordinador per alumne, com a altres zones de l’Estat?

Això és un tema de finançament de Catalunya i també d’Educació. Des de fa molts anys la inversió en educació a Catalunya està per sota de la que destinen altres comunitats autònomes. Per tant, a més dels deures que té el govern d’obtenir un finançament just de l’Estat, hi ha deures interns d’invertir més en educació. Durant els tres anys de govern de Pasqual Maragall, i amb la conselleria de Marta Cid, que prioritzava el Pacte del Tinell, creixíem al voltant d’un 15%, i això ens acostava al percentatge destinat a educació de la mitjana europea a la qual hauríem arribat, si ho haguéssim sostingut, el 2014.

Això ja s’estroncà en els pressupostos de 2007, i a més a ningú no se li escapa que amb l’actual crisi el govern té greus problemes pressupostaris. Per ser com Europa o com altres parts de l’Estat espanyol ens cal, per tant, més finançament i que a Catalunya s’inverteixi més en educació.

Com està l’ensenyament a Terrassa? Quins elements milloraries?

Terrassa reprodueix en petit els problemes de Catalunya que sens dubte cal millorar: té un sistema dual d’escola pública i concertada amb una distribució de l’alumnat relacionat amb la classe social conjuntament amb un nombre de centres públics poc equilibrat en el centre de la ciutat i, per tant, problemes d’escolarització; problemes importants, encara que s’amaguen, en la normalització de la llengua catalana a molts centres i totes les dificultats que comporten la incorporació dels nouvinguts i els reptes que suposa l’educació en la societat actual.

Juntament amb això és important destacar que Terrassa ha fet coses molt positives de forma perseverant: un conjunt de llars d’infants, moltes de les quals municipals, envejable en comparació amb altres ciutats; un nombre significatiu de centres públics i concertats que ofereixen una educació molt satisfactòria i que a voltes són coneguts per altres realitats; cal destacar en aquest aspecte els centres d’educació especial, Fàtima, Crespinell, l’Heura, el Pi...; El PAME, que ha liderat nombroses activitats que han ajudat a la millora de la qualitat; una millora constant de l’oferta de la Formació Professional amb una col·laboració molt efectiva de la Generalitat i l’Ajuntament, uns serveis educatius de la Generalitat amb solera i gent ben preparada, centres de recursos i EAP...

Per tant, veig coses a millorar, i moltes, però alhora sóc optimista per la iniciativa que tenim els terrassencs.

Treballant des del Govern de la Generalitat des de fa anys, com veus els moviments interns del partit?

Són interns? Precisament perquè el debat surt de l’àmbit intern això ens debilita. Primerament, el debat intern de projectes és necessari; en segona instància, el de lideratges, i potser ho hem plantejat a l’inrevés. Igual com en el cas del finançament prediquem que junts serem més forts, el mateix passa amb el paper que ha de jugar el nostre partit en la societat catalana i en el govern: JUNTS SEREM DECISIUS.

Ara ens cal, per tant, refer complicitats i sumar sensibilitats. Si el nostre partit ha de ser gran ho serà, com ho és la societat catalana, amb diverses sensibilitats. Particularment, crec que hem passat i estem passat un moment delicat. Tinc, però, la convicció que serem capaços de vèncer la temptació de la disgregació i que en sortirem enfortits. Ara bé, per aconseguir-ho ens cal treballar.

En tot cas estic segur que la nostra presència al govern és necessària i afeblir-la és una temeritat i un mal servei al camí cap a la independència. Només liderarem el país si som capaços de governar i fer-ho bé.

Gemma Puig i Panadero, Directora General de Comerç

2008-07-01T10:23:00.000+02:00

En tant que terrassenca, com valores les diferents realitats comercials de la ciutat?

Terrassa disposa d’una oferta comercial variada, de qualitat i molt professional. És un entramat de comerç de proximitat que s’estén per tota la ciutat. Destaquen els eixos comercials de Sant Pere, Sant Pere Nord i Ca n’Anglada, amb un nivell d’atracció superior al del mateix barri on s’ubiquen –són els anomenats eixos de districte–, i un centre de la ciutat acollidor i ple de vida i d’activitat, que ha esdevingut un referent dins i fora de Catalunya i que compta amb un model de gestió professionalitzat i un alt grau d’implicació per part del conjunt de les activitats econòmiques que hi operen.

Juntament amb aquest conjunt d’oferta comercial en trama urbana conviuen altres models i formats que aporten poc valora afegit a la ciutat i que generen mobilitats associades poc sostenibles. És interessant analitzar la relació cost- benefici en formats com els hipermercats o els centres ludicocomercials instal·lats a la perifèria de la ciutat, per valorar si aquests són els models comercials que volem per a la Terrassa del futur o bé si apostem per crear centralitats en la ciutat consolidada.

El comerç de proximitat està renyit amb les grans superfícies comercials?

Els diferents models de comerç es complementen; així, els establiments que són propers als nostres domicilis o als nostres llocs de treball són la primera opció de compra pels avantatges que suposen: no cal agafar el cotxe, és fàcil establir una relació de confiança entre el client i el proveïdor, són un entorn de trobada amb veïns, l’espai on els nostres fills aprenen a fer autònomament els primers encàrrecs per a la família, donen ambient i personalitat als nostres carrers... En la mesura que el comerç de proximitat doni facilitats als seus clients, amb una bona selecció de producte, un preu adequat, una atenció de qualitat, uns horaris amplis i uns serveis complementaris com el lliurament a domicili, els encàrrecs per telèfon, etc., és una alternativa altament competitiva.

Les grans superfícies comercials poden fer de locomotores per impulsar el desenvolupament comercial del seu entorn?

Qualsevol pol d’atracció de gent, ja sigui una gran superfície comercial, un hospital, la seu d’una institució pública o un edifici d’interès turístic, genera una afluència de públic que fa que la zona sigui atractiva per ubicar uns altres comerços i serveis. En tot cas, òbviament, la implantació de nous equipaments al territori ha de respondre a una necessitat i s’ha d’emmarcar dins d’un planejament que tingui en compte totes les externalitats que es generen i que prevegi les actuacions necessàries per potenciar les externalitats positives i pal·liar-ne les negatives.

A nivell d’estratègia comercial, és el mateix una gran superfície que un complex comercial? És el mateix el Corte Inglés que l’Illa Diagonal?

De fet, el gran magatzem és una sola botiga, encara que molt gran, on cada vegada més es dóna el fenomen que s’anomena shop in the shop, en què les marques rellevants disposen d’un petit espai propi dins del magatzem. Els centres comercials del tipus Illa Diagonal agrupen una multiplicitat de petites i mitjanes empreses, cadascuna amb el seu propi establiment i amb la seva política portes endins, encara que respecten un marc general de serveis com, per exemple, l’horari. Des del punt de vista de l’estratègia individual del detallista que vol fer expansió del seu negoci, hi ha alguns centres comercials molt atractius per l’oferta i pels serveis, que són una bona opció complementària a la ubicació a peu de carrer.

La Generalitat de Catalunya té mecanismes per impulsar-ne un o un altre? És possible estimular o desincentivar la implantació d’un equipament comercial en un indret determinat d’un municipi?

La Generalitat exerceix les seves competències amb l’objectiu de garantir un equilibri de formats, grans, petits, mitjans, especialistes i generalistes, que permeti el desenvolupament del model de comerç en trama urbana, que és el model que ens caracteritza, que aporta un valor diferencial a les nostres ciutats, que afavoreix la xarxa relacional als barris i que contribueix a un model de territori sostenible.

La política comercial a Catalunya ha de respondre a un disseny de país o de ciutat? Cal que hi hagi una acció conjunta, o des de la Generalitat el paper és més aviat harmonitzador?

Una cosa implica l’altra; a la Generalitat, li pertoca el disseny del país i aquest està emmarcat en el que actualment s’anomenen megarregions o unitats naturals de creixement econòmic. La nostra megarregió, la Barcelona-Lió, abasta de Marsella a Alacant, i és l’onzena a escala mundial; la de Madrid és la 39a de les 40 identificades. En el nostre àmbit, i pel que fa al comerç, el model propi de Catalunya es caracteritza per una gran presència del comerç ubicat en trama urbana consolidada –per tant, a les ciutats–, i és amb el treball conjunt i constructiu de tots els agents i les institucions que hi conflueixen que potenciarem les petites i mitjanes empreses que el configuren.

La Directiva Europea de Comerç supera el marc actual de la política del Departament. Quines actuacions estan previstes per poder traslladar la Directiva a la realitat?

Totes les administracions amb competències que queden afectades per l’aplicació de la Directiva sobre la llibertat d’establiment i la lliure prestació de serveis estan revisant detalladament totes les normes i tenen un termini fins a finals del 2009 per transposar, és a dir, per prendre totes les mesures necessàries per poder aplicar aquesta norma comunitària. Aquest exercici, en el qual estem treballant intensament des de fa mesos, és molt complex i suposa, alhora, una gran oportunitat de modernització i simplificació.

Quin serà l’escenari en què es mourà Terrassa un cop implementada la Directiva Europea?

La transposició de la Directiva europea de serveis en el nostre ordenament jurídic ha de fer-se abans del 28 de desembre del 2009, és la data límit. La voluntat de la Direcció General és seguir defensant un model equilibrat de comerç, on es garanteixin els drets dels consumidors de poder escollir on volen anar a comprar, però sense que això exclogui la continuïtat de la petita i mitjana empresa comercial catalana, pel valor afegit que comporta, per exemple, en nombre de treballadors ocupats, l’enriquiment de la vida urbana que genera, la integració de la població immigrant i l’atenció a la gent gran, entre molts altres valors. El comerç de proximitat cohesiona econòmicament i socialment una ciutat, també Terrassa.

Per tant, des de la Direcció General volem, d’una banda, seguir intervenint de manera activa en l’atorgament de les llicències comercials que tinguin una clara afectació supramunicipal, és a dir, autoritzar les implantacions que tenen una capacitat d’atracció que supera la del municipi on s’estableixen, i, de l’altra, donar més autonomia a aquells ajuntaments que planifiquin adequadament la seva oferta comercial, de forma participativa i consensuada amb el sector.

A Terrassa, quines creus que han de ser les prioritats en matèria de comerç?

El gran repte és una bona planificació comercial estratègica. Terrassa és una ciutat que s’ha caracteritzat per disposar d’un acurat model de planificació urbanística i també comercial. La definició del model comercial de ciutat va quedar recollit i consensuat en el POEC del 2002 ,que ara és hora de revisar. L’aposta per un pla estratègic per al sector, que es començarà a gestar l’any entrant, és el gran repte. Definir quin comerç volem a Terrassa els propers anys és bàsic, i és una tasca en la qual s’ha d’aconseguir implicar tothom. Des de la Generalitat vetllarem perquè aquesta definició respongui a l’interès general i sigui al més sostenible possible en termes socials, urbanístics, mediambientals i de mobilitat.

Màrius Massallé i Bainad, regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat

2008-07-01T10:20:00.001+02:00

L’aigua ha estat un bé escàs al llarg de tota la història de la humanitat i sempre ha estat el motiu dels assentaments. Com és que ens n’adonem ara?

És cert; la història de la humanitat va lligada a la disponibilitat d’aigua. Per això, a Terrassa, per exemple, els primers assentaments humans els trobem fa 800 mil anys a Vallparadís, un indret que ja aleshores devia ser un riu. Però l’aigua no només ha provocat assentaments i, per tant, pobles i ciutats (quantes ciutats coneixem al costat d’un riu…!), sinó també guerres i conflictes. Encara avui el control sobre alguns rius genera tensions i conflictes larvats entre nacions: el Tigris i l’Èufrates (Turquia, Síria i Iraq), el Jordà (Israel i Palestina), el Ganges i el Brahmaputra (Índia i Bangla Desh), el Nil (Egipte, Sudan, Etiòpia, Kenya, Tanzània, Rwanda i Burundi), etc.

Per què fins ara, fins fa cinc anys, no hi ha hagut polítiques actives per part dels diferents governs per buscar fórmules que impliquin una menor despesa de l’aigua?

Doncs, segurament, perquè fins ara no ens n’ha faltat encara, d’aigua. Els països que en són més necessitats, perquè en tenen poca, l’han après a estalviar i a gestionar millor abans que nosaltres. Israel, per exemple, ja fa 40 anys que té una agricultura que estalvia l’aigua i la reaprofita fins a set vegades. O els països del Golf, que tracten amb tanta cura l’aigua de l’escassa pluja que reben com el petroli dels seus pous… Si aquí haguéssim patit sequeres més dures, també ens hauríem espavilat abans. Però cal recordar que també aquí ja fa molts segles que havíem après a aprofitar l’aigua. Des dels impluvis i els aqüeductes romans, passant pels patis i els aljubs àrabs, fins a les cisternes i els pous de les masies o les mines del subsòl de Terrassa.

Ara el que ens cal és saber gestionar l’oferta d’aigua més que no pas la demanda. No podem pretendre aportar més aigua per a tots els usos que en reclamen, sobretot per a usos que en reclamen molta: urbanitzacions amb piscines, camps de golf, segones residències, etc. L’aigua és un bé escàs, i cal dissenyar el nou urbanisme segons les disponibilitats hídriques del territori. El model de Terrassa, una ciutat compacta, és més estalviador d’aigua que no pas el model d’urbanisme difús, tipus urbanització (Matadepera o Sant Quirze, per exemple).

L’increment dels preus, com s’està fent amb l’electricitat, implicarà una reducció de la despesa? Afavoreix l’estalvi d’aigua una política de preus per trams?

Dissortadament, sovint només aprenem a valorar un recurs tan necessari, en aquest cas imprescindible, com és l’aigua, quan escasseja o quan és molt costós (generalment les dues coses van juntes!). Països del centre i del nord d’Europa paguen l’aigua dues i tres vegades més cara que nosaltres, tot i que en tenen més. Aquests països han après, per això mateix, a fer-ne un ús més racional. Cal pensar que si l’aigua fos tan cara com el petroli no tindríem el 10% o el 15% de pèrdues a les nostres xarxes de distribució.

En el cas de Terrassa, certament que la política de preus de l’aigua per trams ajuda a racionalitzar-ne l’ús domèstic. Allò que ens toca la butxaca ens ajuda a valorar-ho millor. Per això des de Medi Ambient de l’Ajuntament hem proposat un preu de l’aigua que gravi els qui en gasten en excés i que primi els qui n’estalvien. Així, fins a consums de 15 m³/trimestre, el preu és de 0,24 €/m³; entre 16 i 30 m³/trimestre de 0,60 €; i per sobre de 31 m³/trimestre de 1,02€/m³. Qui més aigua consumeix, que la pagui més cara!

Aquesta política de fiscalitat progressiva ens ha portat a un estalvi cada vegada més gran d’aigua. El consum domèstic d’aigua per habitant i dia ha passat dels 127 litres el 2002 als 112 litres el 2007. Som una de les ciutats amb un consum més baix, ben a prop ja dels 100 litres per habitant i dia, que és la quantitat que l’OMS considera mínima per assegurar la salut i la higiene de les persones.

Per què estem constantment adoctrinant la població sobre un nou consum, una nova cultura, una nova gestió, un nou sistema de potabilització, i ens fem enrere cada cop que cal prendre una decisió estratègica?

La situació que hem patit amb la sequera ha estat contradictòria. Tots estem d’acord en què l’anomenat Plan Hidrológico Nacional que va promoure l’anterior govern del PP és insostenible, ja que es basava en un model de desenvolupament urbanístic i econòmic desenrotllista. Per això en el seu moment tots ens vam oposar al transvasament de l’Ebre (sobre aquest tema, recomano la lectura del magnífic treball del professor Pedro Arrojo, El Plan Hidrológico Nacional: una cita frustrada con la historia. RBA, Barcelona, 2003).

En la recent situació de sequera, aquesta posició de fermesa contra el PHL ens ha pesat com una llosa a l’hora de prendre decisions necessàries i eficaces en una situació qualificada d’emergència nacional

Jo estic absolutament d’acord amb els principis del que anomenem nova cultura de l’aigua. Es tracta de fer un bon ús de l'aigua, evitar-ne pèrdues, reciclar-la, reutilitzar-la, aprofitar al màxim els aqüífers... És una política sostenible. Cal fer un ús racional de l'aigua i evitar dependre estructuralment dels transvasaments.

Però paral·lelament a aquestes polítiques d’estalvi i ús racional, em declaro partidari de les interconnexions entre conques. Som un país mediterrani, on les sequeres són endèmiques i connaturals amb el nostre clima. Hem d’estar preparats per a nous episodis d’emergència com el que hem patit recentment. La solució, doncs, passa per repartir millor l’aigua quan això sigui necessari.

D’altra banda, segons els experts, l'aigua està garantida a l'àrea metropolitana de Barcelona a partir de l'entrada en funcionament de la dessalinitzadora d’El Prat. Això permetrà, a la llarga, deixar d'usar aigua del Ter, recuperar els cabals ecològics del riu, i deixar de portar aigua de l’Ebre de manera regular. Però, insisteixo, cal tenir les conques interconnectades per tal d’assegurar l’abastament d’aigua a tots els territoris en casos d’emergència per sequera, que en tindrem!

La dessalinització és una solució a la sequera que anirem patint cada cop més, com més avanci el canvi climàtic?

Sí, efectivament, les dessalinitzadores són les instal·lacions que ens han de permetre tenir un cabal suficient i regular l’aigua per abastar la població de Catalunya. Un percentatge molt alt de la població catalana es concentra a la costa. Garantir prou aigua de qualitat per a aquesta població, ho podem fer de diferents maneres, però la més econòmica i eficaç són les dessalinitzadores (el cost de l’aigua dessalada gira entorn dels 0,40 €/m³; portar l’aigua del Roine no costaria menys de 1,20 €/m³, segons Arrojo).

I encara hem de millorar l’aportació d’energia renovable, la fotovoltaica per exemple, a les dessalinitzadores de manera que puguem obtenir aigua a costos econòmics i mediambientals encara més baixos. M’agrada explicar-ho amb la teoria dels colors: Groc (energia fotovoltaica del Sol) + Blau (aigua del Mar) = Verd (Aigua suficient i Beneficis Mediambientals).

Najat El Hachmi, premi Ramon Llull 2008

2008-04-01T10:08:00.000+02:00

Felicitats, en primer lloc, pel Premi Ramon Llull que va guanyar la teva novel·la L’últim patriarca, el passat 31 de gener, a Andorra la Vella.

L’últim patriarca és una novel·la amb personatges vigents? Fins a quin punt el que escrius a la novel·la es pot traslladar a la realitat diària?

Els personatges que creem sempre són una barreja de components de personalitat, circumstàncies vitals, etc. que existeixen en realitat, però potser no en una sola persona. Agafem característiques de diferents persones per fer-ne personatges.

Mai no es crea del tot i alhora mai no es representa la realitat tal com és. El llenguatge mateix ja representa una “traïció” a la realitat, però a nivell de contingut està tot inventat. Només ens queda jugar a barrejar realitat i irrealitat fins a no saber on comença l’una i on acaba l’altra.

El passat dia 11 de març, al programa de ràdio “El cafè de la república”, amb en Joan Barril, comentaves que per tu escriure novel·les és divertit, que, si no, ja no t’hi dedicaries. Com ho fas compatible amb la teva feina de mediadora cultural? D’on treus el temps per poder fer totes les coses que fas?

Fins ara ha estat a base de renunciar a temps d’oci i, bàsicament, de dormir. És molt angoixant la sensació de no poder tenir prou temps pel que realment t’apassiona, per escriure.

Et vols dedicar a l’escriptura de manera professional? Creus que és viable?

No sé si és viable, potser ho serà, però en tot cas no escrivint novel·les. Hi ha moltes vies per escriure. Al nostre país, per exemple, gairebé tots els escriptors fan d’articulistes.

Entre el teu primer llibre Jo també sóc catalana, del 2004, i aquesta novel·la, L’últim patriarca, creus que hi ha punts de trobada? Tot i que una novel·la sempre es basa més en la fantasia, hi ha elements de tu en els dos llibres. T’és útil com a referent?

Són dos llibres molt diferents, però beuen d’una mateixa realitat, que és la que jo conec i la que he tingut molt a prop. També han estat processos molt diferents, suposo que cada llibre es presenta com vol.

Creus que et pots convertir en el referent d’una generació de noies que també han arribat a Catalunya per reagrupament familiar i que es poden trobar desubicades, almenys durant un temps?

No ho sé, fa de mal dir. A mi m’agradaria que aquesta generació de nois i noies tingués referents molt variats, de manera que no haguessin de créixer pensant-se que el món que els envolta és dels d’aquí, i que ells s’han de conformar a fer un paper que no els va.

Com es pot fer per aconseguir que aquestes noies, i també els nois, sentin que pertanyen tant a una banda com a l’altra, sense necessitat de renunciar al seu origen, però sense per això ser menys catalans? Tu ho has aconseguit?

Vaig preguntar a Sami Naïr fins quan s’és immigrant, i ell em va contestar que “fins que la societat que m’envolta no deixi de considerar-m’hi”. El problema no són ells, el problema és un entorn que els envolta que creu que la identitat és excloent, que els obliga a definir-se, a alinear-se a un “bàndol” o a l’altre sense que això tingui gaire sentit. Per tal que ells o els seus fills ho tinguin millor, que ja no hagin de parlar de tot això, és tota la societat catalana la que ha de canviar la percepció que en té.

Mossén Josep Pausas

2008-04-01T10:00:00.001+02:00

Nascut a Vilafranca del Penedès, mai no ha arribat a exercir de capellà al Penedès, tot i que confessa la seva intenció de tornar-hi.
La seva primera destinació va ser Santa Perpètua de Mogoda, com a seminarista. Més tard, va ser diaca a Mollet i posteriorment va anar a la Garriga, on va ser ordenat capellà. Durant gairebé 20 anys va fer de capellà al Vallès Oriental: Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt – Palaudàries, Caldes de Montbui i Sentmenat. D’aquí, cap a Terrassa, en un salt de comarca i de població. És arxiprest de Terrassa al Sant Esperit i, actualment, rector de Sant Pere i de la parròquia d’Ullastrell.

(Confidencial: Mossèn Josep Pausas arriba puntualíssim a la cita. Comencem a parlar i em demana que li parli de tu. Haig de confessar que em costa.
Quan li van dir que el destinaven a Terrassa va tenir por, perquè era un canvi molt important “en un poble tan gran i amb tanta gent”. Però diu que va ser molt ben acollit i que va intentar integrar-se ràpidament, seguint-ho tot. És un ferm defensor de “el despatx és al carrer”. Ara li costa molt anar ràpid d’un lloc a l’altre, perquè molta gent el para pel carrer i fan petar la xerrada.)

Deu anys després d’arribar a Terrassa, en un salt important en la seva carrera com a capellà, com veu la ciutat, amb tots els canvis que s’han viscut durant aquest temps?

A Ca n’Anglada s’ha notat moltíssim l’arribada de gent magribina, de musulmans, tot i que l’impacte sobre la parròquia ha estat amb la població vinguda de Sudamèrica, que ha suposat un rejoveniment important de la parròquia. Peruans, colombians, equatorians… són molt actius, i a la missa del diumenge fins i tot arriben a superar en nombre la gent autòctona. Són molt bona gent, amb moltes ganes de participar, i precisament participant de les activitats de la parròquia se senten acollits i intervenen en altres activitats de la ciutat. Tenen una manera d’apropar-se a la religió, a la fe, a l’Evangeli més sentimental que la nostra, que som més freds. Ells tenen més tirada a fer promeses, a fer processons, a sentir més veneració pels capellans… Nosaltres som més austers, més freds, més distants…
Amb els musulmans és més complicat de relacionar-s’hi, perquè la seva manera de fer, a través de l’imam, ens fa una mica més difícil l’aproximació. De totes maneres, sempre he pensat que parlant la gent s’entén. I això s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, a tot arreu.

Així, vostè defensa el diàleg interreligiós? Vostè va participar en una taula rodona titulada “Religió i ciutadania”, organitzada per ERC Terrassa, on es van asseure junts un musulmà, un evangèlic, una baha’i, un catòlic, l’administració i un polític. Una bona combinació, no troba?

Si es té ganes de dialogar, tot és possible. I això és el que he intentat fer tota la vida. Sóc amic de molta gent que no té fe, o que tenim diferents punts de vista sobre la vida, sobre la política…, i m’agrada aquesta diferència, perquè ens enriqueix a tots, a l’amistat, a nosaltres mateixos. En un altre nivell, és el mateix que aplico cada dia quan trec el despatx al carrer, que és on crec que ha de ser. Fer sermons, discursos, documents…, no és el que se’ns demana més. Se’ns demana que siguem propers, que ens posem en contacte.

Què en pensa dels alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica espanyola, la Conferència Episcopal Espanyola? No fa gaires dies va haver-hi eleccions i va sortir guanyador Rouco Varela. Creu que encara endurirà més la seva línia de discurs i actuació?

No conec Rouco Varela personalment, encara que és evident que és d’una línia més dura que Blázquez, que era l’anterior president de la CEE. No podem mantenir la tensió entre l’Església i l’Estat, igual que no es pot mantenir la tensió entre l’Església i l’Ajuntament, com havia passat en algun moment amb les obres de les Esglésies de Sant Pere.
Presentar-se com qui sempre té la raó impedeix el diàleg i provoca cansament i desercions entre els mateixos catòlics. Ara el que ens caldria és, més aviat, tornar a Jerusalem, tornar a Jesucrist, tornar a l’evangeli. La figura de Jesús continua sent molt vàlida.
A vegades solapem el missatge de Crist amb altres paraules que no s’haurien hagut de dir.
L’Església no hauria de caure en errors, en què ja havia caigut en temps passats. Es diu que el gat escaldat amb l’aigua tèbia en té prou. Tot ha canviat, i no es pot voler fer entrar el missatge de Jesús, ni tampoc viure amb tanta tensió. No anirem enlloc amb tanta tensió.
Sóc el primer que dono la raó a la gent que em diu que aquestes actituds deceben. El principal és Jesús i el seu evangeli. No hem d’adoptar aquestes actituds tan bel•ligerants, dramàtiques i de fa més de 70 anys. Això només pot dur a l’anticlericalisme, a vegades per culpa de la mateixa Església.
Cal redescobrir l’autèntica fe i l’autèntica religiositat. Si la gent marxa, per alguna cosa deu ser. L’església hauria de treballar el llenguatge adequat per dirigir-se a la gent del segle XXI. No podem recuperar un llenguatge de fa més de dos segles.
La llibertat religiosa ha de ser un fet claríssim. No podem imposar; hem de presentar, proposar, oferir, i qui vulgui que vingui. I no passa res, si no vénen. Cal que trobem la paraula justa perquè vulguin venir.
El clergat jove que estem tenint ara, precisament, és gent molt clàssica, fins i tot un pèl antiga.
Les crisis vocacionals… potser caldrà obrir altres camins pastorals. Potser hauríem de buscar noves fórmules. Potser caldrà que el laic agafi més paper, més pes. Que tots participem del sacerdoci, no tant la jerarquia. Tothom té la seva funció i sembla que tot això es torna a recuperar.

Què li han semblat les demostracions de força que la Conferència Episcopal Espanyola ha fet al llarg de la darrera legislatura, intentant posar en escac el govern?

En relació amb les manifestacions, els catalans tenim més sentit del ridícul, ens costa més manifestar-nos. No sóc gaire partidari de treure la gent al carrer, jo no aniria a les manifestacions. Sembla que la història es repeteixi, després del Concili Vaticà II. Avui tot és bastant diferent. El clero és força conservador, ara. Els joves tornen enrere. Tot és més classic. Les actuacions, alguns seglars, l’apologètica, la defensa acèrrima… El Concili Vaticà II va suposar una gran obertura. Els deu fer la sensació que han perdut el temps i volen tornar enrere, però no connecten amb la majoria, sinó només amb uns quants. Potser se senten amenaçats per altres confessions religioses, i per això reculen; si el mateix fundador era l’home de pau…
Església i Estat han d’estar separats, només faltaria. El que sí que hem de defensar és el binomi fe – cultura. No es trepitgen, al contrari. La fe es pot mirar des dels ulls de la cultura, i la cultura des dels ulls de la fe. L’Església i els seus representants han de ser uns ciutadans més dins l’Estat. No han, no hem de tenir cap tipus de privilegi. L’Església catòlica és majoritària, però la resta de confessions han de ser tractades igual. El fet religiós no es pot silenciar, però cal separar-lo de la política i de l’Estat. L’ésser humà necessita transcendir amb alguna cosa. La cultura religiosa s’ha d’ensenyar a les escoles, però la fe s’ha d’ensenyar des de les famílies, enteses en un sentit ampli.

Què pensa de tres persones importants per a l’Església com són el pare Cassià M. Just, el bisbe Pere Casaldàliga i el papa Benet XVI, tots ells diferents?

Pare Cassià M. Just: Era, és, un referent. No només per a la comunitat monàstica, sinó també per a l’Església de Catalunya, per a la comunitat a qui ha escoltat, a qui ha animat, a qui ha ofert l’Evangeli des de la seva vida. Com he dit, un referent.

Pere Casaldàliga: Tant de bo molts bisbes seguissin el tarannà del bisbe Pere. Immers en la seva diòcesi, amb la seva gent, els ha defensat arriscant la seva vida. El trobarem a faltar quan ja no hi sigui, ara que ja és un home gran. Falta gent així, per fer que creguin que confiïn, que s’hi apunti més gent.

Papa Benet XVI, Ratzinger: Teòleg d’una profunditat impressionant. Té una gran capacitat d’anàlisi, una gran lucidesa. Les seves encícliques són profundes. Té les coses clares. Com a teòleg, és el millor. Aprofundeix en la ciència de Déu, però a diferència del seu predecessor, Joan Pau II, no li agraden les masses i li costa connectar amb el gran públic.

Marissa Josa

2008-01-01T10:06:00.002+01:00

La Marissa Josa és terrassenca, té 59 anys i ha dedicat tota la seva vida a la interpretació. És actriu i professora de tècnica vocal i interpretació a l’Institut del Teatre de Terrassa, i ha estat directora del Centre Dramàtic del Vallès. És una persona molt activa dins el món del teatre a la nostra ciutat, en els últims mesos ha creat una associació al voltant del Centre d’Arts Escèniques (La Dramàtica), del que n’és la presidenta.

D’on sorgeix la idea de l’associació? Podries fer una mica d’història i explicar el teu punt de vista sobre el Centre d’Arts Escèniques (CAET)?

Gràcies per oferir-me l’oportunitat de fer una reflexió sobre aquests temes i permeteu-me de ser sincera i directa. Sempre m’ha fet por parlar, em paralitzo, perquè penso que potser el que diré farà que el projecte no tiri endavant. Però jo i la majoria dels que som en aquesta associació som gent treballadora de la cultura, i ja tenim el nostre lloc, no pretenem viure d’aquest Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET), sinó acompanyar-lo, fer-lo créixer sa, fort i atractiu. També sabem el que no volem que sigui. Potser no s’entén des dels càrrecs polítics que encara hi hagi persones disposades a regalar les seves hores i la seva energia en un projecte en el qual es creu, i la lectura que se’n fa és de ganes de protagonisme o altres ambicions secretes. Això és fruit d’una ignorància absoluta del que realment ens belluga a fer aquest dispendi d’energia. Personalment, aquest terreny ja el tinc cobert, quan surto a escena sóc tant protagonista com vull.

Sintetitzant, quan la democràcia començava a organitzar-se amb els partits polítics, els col·lectius compromesos amb la cultura, amb empenta creativa i organització espontània, a partir de l’esforç personal sense retribucions, i sobretot dels projectes amb ideologia, il·lusió, rigor i generositat, trobaven el seu espai per respirar, i empenta per articular-se ajudats per l’administració. D’ací sorgeixen a Terrassa el Festival de Jazz, l’Institut del Teatre, el Teatre Alegria, el Centre Dramàtic, etc., i els seus espais.

La companyia teatral El Globus segueix aquest periple. Neix en el si de l’entitat Amics de les Arts de Terrassa, durant el període anomenat de teatre independent; amb els anys es va professionalitzar i posteriorment renuncia al seu nom i a la seva independència per, juntament amb la nova creació de l’escola d’arts dramàtiques de l’Institut del Teatre a Terrassa, passar a ser el Centre Dramàtic del Vallès, centre de producció teatral amb voluntat pública.

Els polítics, entretant, deixaven fer, sense mullar-se gaire pel que fa a entrar seriosament en el projecte cultural ideològic del país i la seva distribució territorial. Per tant, els impulsos des de la ciutadania eren més o menys canalitzats, se’ls donava suport i es generava un panorama sense planificació, però viu.

Quina és l’evolució fins a la creació del CAET?

En aquests moments el panorama ha canviat molt. Els polítics han de justificar els seus no minsos sous, i, com que necessiten conservar els seus llocs de poder, comencen a organitzar els recursos a partir d’uns criteris perversos, introdueixen elements de distorsió molt potents, i deixen els col·lectius amb les seves il·lusions, els seus projectes i la seva capacitat d’organitzar-se en un carreró sense sortida.

Ens movem en el món de la gestió, de les operacions de prestigi, de l’exigència de resultats sense tenir els coneixements ni els mitjans, i cal posar-se al dia per entendre el llenguatge i poder competir i vehicular qualsevol projecte. Però, és clar, el llenguatge del món artístic és molt diferent, i l’aprenentatge d’aquest nou llenguatge es fa difícil i provoca grans equivocacions i desviacions en els projectes. I ací comença a aparèixer la figura del gestor, que en alguns casos és una figura absolutament eficaç (com ha de ser) i que permet que els projectes artístics tinguin cabuda en els pressupostos. Però en d’altres, sorgeix un tipus de personatge amb equip i organització que pretén marcar la ideologia artística, els processos i els projectes. I és ací quan es comença a generar un procés d’anul·lació dels creadors per una total incompatibilitat i males maneres, i d’esgotament dels grups que dediquen la seva energia i el seu temps a tirar endavant projectes culturals de base i amb continuïtat. Surten els oportunistes. Els projectes històrics vius es deixen morir. I es discuteix si el gestor va per sobre o per sota del director artístic.

Desapareix el suport als projectes històrics, i apareixen les operacions de prestigi, aquests esdeveniments culturals inventats a partir d’alguna idea lluminosa, sense cap mena de repercussió que quedi en el temps i en els llocs, i que disposen sovint d’uns pressupostos molt generosos. I el que hauria de ser un espai de suma es converteix en un niu de malentesos, de protagonismes estranys, de pors, de recels i, en definitiva, de paralització dels projectes de base i de llarg termini. D’altra banda, aquesta absència de mapa cultural potencia un desordre absolut de tots els elements que juguen en aquest terreny, i els barreja sense saber diferenciar-los en espais adequats, quant a concepte. Això provoca comparacions impossibles, enveges injustificades, repartiments inadequats, en definitiva falta d’ubicació justa i equilibrada dels diversos elements culturals. I els efectes d’aquest mal són la impotència i la desconnexió dels artistes, a l’espera que bufin vents favorables, per no morir d’avorriment o de tristesa, o marxar i buscar en altres ciutats o països el que no s’aprecia en els propis.

I d’on neix l’associació?

El 2005, els que encara quedàvem del Centre Dramàtic constituïm una nova junta, provisional, per elaborar un projecte per aquesta nova etapa. Passem informació a un grup de persones (no a entitats ni a organitzacions, sinó a persones) sensibles i compromeses amb temes de cultura, i estudiem la possibilitat d’organitzar-nos a través d’una associació, amb l’objectiu d’anar donant forma a un projecte cultural contundent a nivell de ciutat, de país, ampli, amb vocació pública, al voltant de la producció teatral i amb totes les activitats possibles que es poden generar al seu voltant. La pedagogia, els forums, les relacions entre les diverses arts que podrien girar al voltant d’aquest projecte, la recaptació de públic, etc. D’ací neix l’associació La Dramàtica.

Recentment s’ha signat un conveni entre l’associació i l'Ajuntament.

Després de dos anys de treball aconseguim amb l'Ajuntament l’aprovació d’un projecte històric. La creació del Centre d’Arts de l’Espectacle de Terrassa, anomenat CAET, amb la implicació de les administracions, l'Ajuntament i la Generalitat. El Centre Dramàtic del Vallès renuncia al seu nom i a la seva activitat a favor d’aquest nou CAET, i signa un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament com a associació La Dramàtica. Elaborem un pla director que recull la història i formula els objectius, el funcionament i la filosofia d’aquest Centre d’Arts Escèniques en un document de 16 pàgines i signem un conveni de col·laboració entre l’associació La Dramàtica i l'Ajuntament. Fins ací tots hem fet els deures.

El present d’aquest projecte, que només té futur si es col·loca des de l’alcaldia com un projecte de ciutat, no està caminant gens bé. En els seus inicis ja s’ha deixat perdre una peça molt important, la figura del director Oriol Broggi, impulsor i creador del nou projecte, que l’ha conduït fins a aquesta darrera fase de consolidació amb les administracions. Persona d’una sensibilitat i d’una vàlua professional excepcional, gràcies a ell, per part de l’equip artístic, ha estat possible encapçalar amb garantia aquest CAET, ajudant a fer el traspàs del Centre Dramàtic cap a aquesta nova etapa. Un director que tenia els elements necessaris per tirar endavant un projecte d’aquestes característiques, nivell, singularitat, il·lusió, transparència, efectivitat, coherència i capacitat per engrescar. És una de les pèrdues més injustificades d’aquest projecte, que fa surar les grans dificultats que representa tirar endavant un projecte aprovat, però que no s’ha situat en el lloc que li pertoca per la seva importància i repercussió a Terrassa i a Catalunya.

Quina salut té l’Institut del Teatre?

Al costat d’aquest projecte ens trobem amb una escola superior d’Arts Dramàtiques de l’Institut del Teatre, d’on surten professionals amb llicenciatura, font important de nous valors creatius, que de mica en mica es deixa fagocitar pel de Barcelona, i es perd una especialitat troncal, com són els alumnes de text. Degut, d’una banda, a la introducció d’idees no treballades ni compartides per part de la direcció general de l’Institut (o sigui a nivell polític) que aposta per uns canvis que no ens afavoreixen gens. I, de l’altra, a una falta de mecanismes de defensa política des del territori mateix. Amb l’afebliment d’aquesta institució, el CAET també se’n ressent, ja que la seva existència és un factor de pes alhora de decidir apostar per un centre d’arts a Terrassa, i no a qualsevol altra població.

On es preveu que es desenvolupi el contingut del Pla Director del CAET?

L’altre tema important en aquest cas és el de l’espai, el teatre, la seu i la marca que possibilitin tirar endavant el projecte del CAET, i on se’l pugui reconèixer i situar. Des de 1986, l’únic espai teatral municipal a Terrassa ha estat el Teatre Alegria, que comparteix el cinquanta per cent de l’ocupació amb l’activitat escolar de l’Institut del Teatre. Així doncs, parlem que a Terrassa només hi ha mig teatre dedicat gairebé a tota l’activitat teatral de la ciutat. S’entén molt bé que és absolutament insuficient, per les dues parts. Sembla incomprensible pensar que hi hagi tan poques condicions per a poder desenvolupar l’activitat teatral de la ciutat, i per donar-la a conèixer amb tota la seva amplitud. Quan, tradicionalment, a través de les associacions privades com Sant Pere, Amics de les Arts, el Centre Social Catòlic, totes amb teatre propi, han sigut l’embrió de l’afició teatral terrassenca que esdevindria professional a partir de la implantació de l’Institut del Teatre, i que ha donat i dóna tants actors i actrius a la ciutat. Ara que es recupera el Teatre Principal, una molt bona iniciativa per part de l'Ajuntament, esperem que el CAET, aquest Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, que camina al costat del de Reus amb seu al Teatre Bartrina i el Teatre Fortuny, i el de Salt amb el Teatre de Salt, tots amb una arrencada brillant quant a promoció, pugui finalment tenir la seva seu en el lloc apropiat per expandir-se i construir un projecte diferenciat, atractiu, de qualitat i que aculli totes la riquesa d’activitats que sorgeixin al seu voltant, que es doni a conèixer degudament a la ciutat, i que s’afavoreixin les condicions per poder fidelitzar un públic.

Està clar que qui té la responsabilitat de marcar el nivell i el to d’aquest projecte, tant a l’àmbit de continguts com pressupostari, és l'Ajuntament. De moment l’aportació econòmica i els esforços d’organització són insuficients; això no hauria de representar un problema, almenys en el seu inici, sempre i quan es pactessin les condicions de corba ascendent en un futur immediat. Per aquí no hi ha informacions positives. D’altra banda, l’elecció del director, competència de l'Ajuntament i la Generalitat, hauria de respondre a una aposta clara de confiança a la persona escollida durant el període de contractació per poder desenvolupar en condicions i llibertat la seva etapa. I al finalitzar, o quan fos convenient, s’hauria de fer una valoració objectiva i profunda del resultats obtinguts. Aquest capítol tampoc avança. L’autonomia per poder gestionar els recursos i dirigir tot l’equip amb autoritat, condició indispensable per poder desenvolupar un projecte d’aquestes característiques, i que està demanada des del primer dia i en vies d’estudi per part de l’Ajuntament, no està resolta.

Sabem prou bé que les coses no es fan en un dia, i que tirar projectes endavant costa molt. Que treballar en equip entre l’administració i la ciutadania és complicat. Malgrat tot ací estem, amb ganes d’entendre’ns i de col·laborar activament, sempre i quan es camini en una direcció clara, vetllant perquè dels diners públics destinats a cultura se’n faci un bon ús. Creiem que aquest és un projecte del qual Terrassa podria estar-ne satisfeta, perquè és un referent diferenciat dels altres centres d’arts justament per la implicació de la gent que té al voltant i que està disposada a col·laborar per donar continguts a les activitats paral·leles, generar debats culturals i estats d’opinió per poder-se posicionar en front les mediocritats, i així articular discursos amb l’objectiu de vitalitzar, sanejar, canalitzar, manifestar, qüestionar, donar a conèixer i poder ampliar el nombre de persones amb ganes de tenir presència activa. Per això continuem ací.

Personal i intransferible:

La Marissa Josa ha viscut quasi tota la vida al carrer de la Unió, ara tan canviat; actualment viu a Viladecavalls, un poble tranquil on pot practicar una afició que l’apassiona, la jardineria. També li agrada molt llegir i anar al cinema. Però el que més li agrada fer són les classes d’interpretació que imparteix a l’Institut del Teatre de Terrassa.

Miquel Ferreres

2007-11-01T10:02:00.001+01:00

En Miquel Ferreres és un popular dibuixant i humorista terrassenc.
Ninotaire del diari El Periódico de Catalunya, cada dia és capaç de posar el dit a la nafra en els temes d’actualitat més punyent, sempre des d’una perspectiva d’esquerres.
Els seus acudits han aconseguit, dia rera dia, d’una manera gràfica i incisiva, donar-nos una altra imatge de la realitat. La seva visió de la vida política genera somriures maliciosos, rialles o bé cares de mal humor, però no deixa pràcticament ningú indiferent. És un bon amic d’Esquerra, i va guanyar el premi Gorra Frígia l’any 2004.

Isaac Albert i Agut

2007-04-01T10:00:00.000+02:00

Radicalment normal

Ramon Arribas i Quintana

2007-01-01T09:55:00.000+01:00

Ramon Arribas i Quintana, el portaveu del Grup Municipal d’Esquerra des de fa quasi 12 anys, deixa la primera línia de la política municipal per integrarse al govern de la Generalitat com a director del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS).

Raimon Escudé i Pladellorens

2006-10-01T09:47:00.002+02:00

En Raimon Escudé és una de les persones més interessants que he conegut els darrers anys.
La seva cultura, els seus coneixements i la capacitat de transmetre’l, sedueixen.